XARRUP D'ALÈ ROSAT
Vas fer volar el vent
per dessobre espigues de la meva barba
- xarrups d’alè rosat -
però porto damunt
la part frustrada del camp,
el molí que no rodola,
la aridesa de la llavor de pedra
i el silenci d’un sol que se’n va.
T’he fallat. I ara
no tinc primavera
per curar-me l’hivern;
ni melangia pel jou de mans
que em pentinava al cos
i encara furtiu, llaura el cervell.
He agreujat novament, i penedit
arrossego com a ombra
allò que el teu amor no ha palpat
o no jo he volgut.
Això encara que te la futilitat
de les coses que acaben amb va;
però amb tot, l’error més gran
va ser tenir-te al davant
i no saber estimar.
Espock (Joan Ubach)
