diumenge, de desembre 28, 2008

NO SÉ TROBAR TITOL

S'han mort avui
els dos brots de la branca més tendre
per les cruentes neus del teu oblid.
Jeuen coverts al terra
entre gebres d'incompresió.

Estaven prou gelats,
per no pode'ls-hi donar calor
com sinó?
ja han passat les ploreneres
i ara, viuen al pais inconscient
de la blanca nit.

Els he anat a rebre
son morts, avui
amb el mateix veri
que em vares matar a mí.


Joan Ubach (espock)

dilluns, de desembre 22, 2008

UN POEMA INEXISTENT


UN POEMA INEXISTENT


Cerco una paraula inexistent
al emergí d’una palpitació
sia prou plena i diferent;
costarà transmetre la percepció
definint-ho amb quelcom adient.

Tinc l’esborrany ben en blanc
just em serviria per a res, i tot
em confesso —a cor franc—,
per emplenar de tinta el mot
n’és massa feixuc l’entrebanc.

I si em carregués la emoció?
no tindria tal problema
amb tota la mala intenció
evitaria així el poema;
amb ell inclosa la extenuació.

Us proposo un joc ben trist
no llegiu d’ací estos versos,
oblidant aquest imprevist;
retorneu a móns diversos
fent veure no l’haver-lo vist.


Joan Ubach (Espock)

dilluns, de desembre 08, 2008

PERDUES DE VIDA

PERDUES DE VIDA


T'has passat els anys
jugant a allunyar-me.
Tanmateix des la llunyania
he comprès que els jocs
no són per guanyar o perdre
sinó per malbaratar vida.


Joan Ubach (espock)

dimarts, de desembre 02, 2008

El Poeta Blocaire (El bloc, un inmens cementiri de versos)

He entrat dins d’un poema, bé el full electrònic que el contenia, l’he llegit i m’ha agradat tant que anava a posar-li un comentari però, ho he posposat doncs les ganes de continuar navegant han fet que inconscientment el meu ratolí obrís el que se’m oferia a continuació, en forma de fletxa al mateix link, talment un brebatge Aliciamaravellós que em convidava a preme’l. Tot seguit he anat a la pàgina principal per cercar l’índex, etiquetes o qualsevol altre cosa que m’obris rumb cap un viatge a l’interior del que pot sentir un ànima capaç de descriure en paraules allò que la vida t'ha venut a canvi del seu pagament en emocions.

Està varat, és un bloc amarrat al dos mil cinc. Un vaixell ancorat per un grumet àvid d’embarcar-s’hi. El rellotge no li ha passat des d’ençà, el calendari l’ha sobreeixit talment hagués estat receptor d’una mena de bomba que resta els seus fets i esvaeix les persones. El darrer signe de vida varen estar comentaris d’un mateix lector fins que, cansat va abandonar el barco com el seu capità.

M’he trobat profundament sol, receptor i silenciós fins adonar-me’n que el poema és una quilla, els versos son quadernes i travesseres, els punts son claus, els meus ulls les veles i les fletxes timó automàtic.

Torno del viatge decidit a escriure, he teclejat el comentari, si és viu i algun cop ve a treure la pols, a fer dissabte, l’agrairà i sabrà apreciar-lo. Si és mort el llegirà contínuament.



Joan.-