PENSAVA QUE M’ESTIMAVES
Pensava, ens estimàvem
jugant al joc de l’engany,
deies molt t’importava
jo, “ets d’allò més gran”
fèiem veure el sentiment
bé com rondalla bé cant.
Ara desprès d’aquells mesos
quan les mentires se’n van
veig ambdós coneixíem
de l’amor el seu parany,
preveiem d’aquells deliris
poc de cor i molta sang.
No se d’on sorgir l’entesa
d’un plural o singular.
A bon moment de lucidesa
no ha costat oblidar.
Joan Ubach (Espock)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada