NO SÉ TROBAR TITOL

S'han mort avui
els dos brots de la branca més tendre
per les cruentes neus del teu oblid.
Jeuen coverts al terra
entre gebres d'incompresió.

Estaven prou gelats,
per no pode'ls-hi donar calor
com sinó?
ja han passat les ploreneres
i ara, viuen al pais inconscient
de la blanca nit.

Els he anat a rebre
son morts, avui
amb el mateix veri
que em vares matar a mí.


Joan Ubach (espock)

UN POEMA INEXISTENT

UN POEMA INEXISTENT


Cerco una paraula inexistent
al emergí d’una palpitació
sia prou plena i diferent;
costarà transmetre la percepció
definint-ho amb quelcom adient.

Tinc l’esborrany ben en blanc
just em serviria per a res, i tot
em confesso —a cor franc—,
per emplenar de tinta el mot
n’és massa feixuc l’entrebanc.

I si em carregués la emoció?
no tindria tal problema
amb tota la mala intenció
evitaria així el poema;
amb ell inclosa la extenuació.

Us proposo un joc ben trist
no llegiu d’ací estos versos,
oblidant aquest imprevist;
retorneu a móns diversos
fent veure no l’haver-lo vist.


Joan Ubach (Espock)

PERDUES DE VIDA

PERDUES DE VIDA


T'has passat els anys
jugant a allunyar-me.
Tanmateix des la llunyania
he comprès que els jocs
no són per guanyar o perdre
sinó per malbaratar vida.


Joan Ubach (espock)

El Poeta Blocaire (El bloc, un inmens cementiri de versos)

He entrat dins d’un poema, bé el full electrònic que el contenia, l’he llegit i m’ha agradat tant que anava a posar-li un comentari però, ho he posposat doncs les ganes de continuar navegant han fet que inconscientment el meu ratolí obrís el que se’m oferia a continuació, en forma de fletxa al mateix link, talment un brebatge Aliciamaravellós que em convidava a preme’l. Tot seguit he anat a la pàgina principal per cercar l’índex, etiquetes o qualsevol altre cosa que m’obris rumb cap un viatge a l’interior del que pot sentir un ànima capaç de descriure en paraules allò que la vida t'ha venut a canvi del seu pagament en emocions.

Està varat, és un bloc amarrat al dos mil cinc. Un vaixell ancorat per un grumet àvid d’embarcar-s’hi. El rellotge no li ha passat des d’ençà, el calendari l’ha sobreeixit talment hagués estat receptor d’una mena de bomba que resta els seus fets i esvaeix les persones. El darrer signe de vida varen estar comentaris d’un mateix lector fins que, cansat va abandonar el barco com el seu capità.

M’he trobat profundament sol, receptor i silenciós fins adonar-me’n que el poema és una quilla, els versos son quadernes i travesseres, els punts son claus, els meus ulls les veles i les fletxes timó automàtic.

Torno del viatge decidit a escriure, he teclejat el comentari, si és viu i algun cop ve a treure la pols, a fer dissabte, l’agrairà i sabrà apreciar-lo. Si és mort el llegirà contínuament.



Joan.-

HAVANERA

HAVANERA


Mariner, navegant de tavernes,
a cada moll te’n amarres a dues.

Quan li abordis els braços,
i bevent-la, t'emborratxis d'ella,
al creixí del llevant cap a un altre rumb,
abans partir aventures
fins a un millor port.

I amb la set de petons apuris l'ampolla,
assaborint l'oblit dins una llàgrima de rom.
Mentre la tombis amb el polze al coll,
abans de llançar-la bruta a la sorra,
tap de pena per al seu buit d'amor.

Brinda per mi el teu xarrup final,
aquest l'he de gaudir jo;
tinguis per segur en aquell moment,
encara als teus llavis no serà teva,
doncs la seva boca estarà besant,
a qui com a ningú
un dia va estimar.




Joan Ubach (Espock)

FOGUERA

FOGUERA


Continc el fred de la llosa de marbre
on va quedar enterrat el nostre amor.
Sóc aquell soc cremat per la coïssor
d’un cognom oblidat sobre escorça d’arbre.

Sóc part d’un silenci tan immediat,
incrèdul en culpes, no entén de parla
sóc l’equívoc un cop creuat
de l’esquinç d’una amistat;
amics no ho son pas les mares.

T’has estalviat temps i malsons
diners, gatzara i alegria,
T’has estalviat petons
però diguem-ho bé i rumia
quin interès por tenir
l’estim quan s’estalvia?

Avui l’espelma s’apaga
il·lumines amb ta llum
un entorn de dues passes
el foc me’l vares donar
i el malcremo a mitja estaca
l’altre meitat l’he abocat
esquitxant-ne dues flames.

Tan mal t’han arribat a fer
que no puguin dir-te avia?


Joan Ubach

L’ESGLÉSIA DEL REMEI

L’ESGLÉSIA DEL REMEI




L’església del Remei n’és un edèn
no hi han piles però si arcades
l’altar és de paper, i el mossèn
no està per hòsties consagrades

Per fer missa cada matí
es qüestió de tenir fe
L’escolà s’amaga amb el fi
de liturgià fumant cafè

Els bancs son cadires amb rodes
i el Sant Sopar penjat al cim
és un rellotge amb dotze apostates
en espera de consumar un crim.


Joan Ubach

ANAR PER LA VIDA ESCRIVINT POESIA (III)

Parteixo de la base i vaig assimilant que per escriure poesia s’ha de viure en poesia, de fet conforme en vas aprenent descobreixes que estem inundats d’ella. Aprofito cada raconet d'inspiració que es pot donar a qualsevol lloc i instant, talment un kit kat. Algunes de les poesies que m’agraden més, han estades resoltes o enfilades en moments de relax després d'un estrès asfixiant. És a dir que aquest, o la feina sufocant, m'ha servit de desconnexió per reprendre des una òptica més llunyana, com a lector estandar del poema.

Per tal motiu jo tinc sempre llapis i paper prop de la bossa, a la tauleta de nit, i un llapis USB a qualsevol ordinador on em desplaço. Aquells moments d'entre-somni que et ve un flax (amb l’ajut inestimable de la meva companya que em comprèn aquests moments el silenci que molts cops li dedico). És a dir que "treballes per a tu" dins la teva feina habitual i a més et dona motius i temes per a pogué fer-ho, ser cuc i mossegar-se la cua. ... la cua?

No hem val la memòria, acostumo a oblidar, a més si s'hem transforma la idea inicial en un concepte diferent o en allò que no volia dir i em porta a un carreró sense sortida o una botifarra sense farcit. Així sempre surti el que surti, llapis i paper (ah! i la lletra millor possible) encara que una paraula mal escrita en un moment determinat que desprès no he sabut llegir me n’ha produït una de similar i definitivament millor. Us faig menció a un post que vaig posar darrerament que porta el títol “Avortament”

Treballo sobre d'entre una cinquantena o seixantena d’idees al mateix temps les quals faig evolucionar en paral·lel a les meves vivències, aquestes m'ajuden a completar el que la inspiració no ha pogut en un primer moment. Les vaig sobreposant amb d’altres que acudeixen instantàniament i obliguen a parar al màxim la concentració en ells.

Altres poemes els realitzo a fi de plasmar una idea que sembla profitosa; amb la voluntat, en un futur proper, sense preses trobar un moment per acabar-los definitivament junt a una major experiència o inspiració.

Un allunyament momentani d’aquest món em provoca moltes setmanes de descol·locació, em trenca el ritme i m’incita a l’abandó, sortosament es el moment que apareix sempre la millor poesia, espero continuï així (toquem llapis)

Considero la poesia com quelcom viu i dinàmic, penso que un poema pot ser superat per mi mateix en un futur imprecís, motivat pel propi aprenentatge, per una visió més nítida del que exactament volia dir o amb el retrobament de la paraula adequada. La fi del mateix es dona després d’un procés interior, en el qual intervé el grau de satisfacció, el temps i el desgast emocional que m’hagi comportat.

Dono fe, també, de poemes que he modificat al llarg d’alguns anys i al final he retornat a la senzillesa de la versió inicial.

REVIVAL

REVIVAL

Les pedres rodolen primaveres
on acaben cançons i cantautors?
que se’n han fet d’aquelles flors,
temps i llocs, i follies primeres?.

De les primaveres vermelles
van regar-me l’oïda quan n’era brot
ara, d’escorça dura migclavat al sot
que se’n han fet de totes elles?

Necessito escoltar d’en Dylan
aquella cançó que no ha fet encara
espero i la guaito rera cada any
no sé pas on para.

I no canto trist
ara que en tinc vint més
cada mati quan surt el sol.


Joan Ubach

VOL DEL SILENCI

VOL DE SILENCI



Ara, un cop has ensenyat als dits
ofegar-se en les ones dels teus cabells,
i tot manllevant un boci de somni
m’has fet color nou d’un arc de Sant Martí
dissolt entre humitats d’esguard.

Ara que, per tu he après a estimar foscor,
- llum eixida de tes pupil·les -
trenant el nostre camí de petjades
que enfilen tot lloc inexistent
recorregut a pas de crossa de calor.

Ara, que la tanca del meu cor
llambrega un prohibit no estimar-te.
Digues en aquest etern present
si em dones ales d’ambigüitat.
com puc estar el vol del silenci.


Joan Ubach (Espock)

ENYORANÇA

ENYORANÇA

N’entren oceans de cel,
- exhalar teu, potser -
a cada badall de finestra
cap una cambra
massa plena de mi;
no m’espolso la distància.

Et trobo a faltar del cau.
I del sol sobre ma vida,
l’eixut a les ferides
de virulenta solitud.

Es pecat no pensar amb tu.
Peses tan enyorança!
em tens clavat al coixí.

Espock.-

QUESTIONS DE L'ADVOCAT DEL DIABLE (II)

Us ofereixo, resumits, una quantitat de dubtes i qüestions que latents en l’inconscient m’he plantejat durant aquests anys i les seves corresponents respostes i conclusions, fins fa ben poc, a que he donat sortida. He partit de l’inrevés, es a dir a partir de les respostes he descobert quina és la pregunta. Fora bo que abans de continuar ens contestéssim aquestes preguntes:

El poeta neix o es fa? o diguem-ho d’un altre manera, la poesia sorgeix o es fruit d’un laboriós treball.

Crec que influeixen ambdues coses sempre que hi hagi un mínim de sensibilitat i bon gust barrejat amb un bon treball i ganes, també sabent que hi ha algú a l’altre costat que t’empeny cap a prendre una responsabilitat. Cada poeta té el seu llibret i el seu estil inconfusible determinat per la seva personalitat percepció de l'entorn, vivències i inclòs la seva manera de parlar l’idioma. Aquesta barreja conforma una poesia pròpia personal i intransferible, la seva. Però, entenc, ha d’haver-hi a més una necessitat de polir-la una mena d’acabament per donar un treball de qualitat.

Quin concepte tinc de la poesia?

Ha d'estar ben clar que no és una manera de matar el temps sinó quelcom pel que s’ha de lluitar. La espontaneïtat es un conreu (ja en parlarem més endavant); es tracta de saber-se extreure i aprofitar cada percepció intima, vital i muda gairebé terapèutica tot trobant la manera de plasmar-la el més a prop possible del còrtex del lector, a fi de que sigui identificada, compartida i rebuda com a pròpia per qui la llegeix causant-li una impressió sorpresiva.

Perquè serveix?

A nivell personal per saber fins on puc arribar, considero que he acabat poques coses durant la meva vida o que fins ara solament la he transitada; absorbint unes vivències, impressions que pensant-les dins la seva individualitat te n’adones de que són compartides per quasi tothom. Tot està inventat, però això m’ha costat d’adquirir durant bastant de temps, diguem-ne que la poesia m’ha ensenyat a creure en ella.

Quina és la seva finalitat?

Sense descartar el repte merament propi, embolico sentiments i ambients llestos per emportar i consumir (to take away); es a dir necessito complicitats i simbiosi amb segones persones.

Perquè vull ser poeta?

M’agrada presentar-me a un concurs, mesurar forces inter-actuant amb el meu entorn. Pot ser perquè em considero un egoista solitari. Pràcticament puc portar a sobre la poesia allà on vagi i fer-ne ús d’ella a tot moment. Vaig intentar durant algun temps dedicar-me a la pintura però era molt feixuc, necessitava molt d’espai i temps perdut, jo només volia pintar, però entre que muntava cavallets, i em posava la disfressa de pintor, preparar les mescles i prendre el pinzell i aquest mateix procés en sentit contrari quan acaba, passava gairebé més d’una hora abans de construir. La poesia és més portàtil.

On i per a qui vull ser-ho?

Hi ha un camp per explorar que és d’internet, allunyat dels estrictes focus tradicionals. Fins l’actualitat l’accés a poemaris era restringit a la lectura de llibres ad oc i esporàdicament alguna revista o diari d’uns autors sotmesos a uns criteris editorials rodejat d’obscurs interessos. Crec que la fi de qualsevol escriptor és el saber-se llegit (encara que sigui mentida), la introducció d’unes imatges en forma de paraules dins el còrtex aliè o si més no comprès o compartit. Escric per a ser llegit, aquesta penso és la fi dels poetes internàutics. Ara inconscientment m’he donat compte que el destinatari és bàsicament una dona imaginaria, doncs crec la feminitat es posseïdora d’una gran sensibilitat. També perquè en sóc un profund creient de la química dels sexes es a dir m'entra més la poesia feta per dones que per homes i crec que a l’inrevés ha d’estar també així.

I, perquè en català?

Sóc conscient que escrivint en Castellà arribaria a més quantitat de persones. De fet els meus inicis per allà l’any dos mil tres, varen estar en aquesta llengua, m'he donat compte que tinc més facilitat, ergo qualitat escrivint en llengua mare. El català es distint els versos sonen d’un altre manera. conte més facilitat en situar-se en l’estigma exacte d’una expressió. A demés és una manera d’aprendre’l a escriure donat que no m’ha estat ensenyat.

Que vull aportar?

Un sistema nou d’expressar la mateixa visió de les coses. Trobar nous caires dins la juguesca de les paraules.

ESTAM

ESTAM

Per ornar-te, pistil:
una tija,
una fulla,
una aroma,
un color.
Per a la fi
(amb abraçades de pètal)
formar niu.


Joan Ubach (Espock)

ELS PETONS

ELS PETONS



Els petons s’han d'ofrenar
amb les boques segellades
respirar ben fort pel nas
tancar els ulls i abraçar-se,
dins el pensament, només
donar-nos l’un per l’altre,
llavors és quan conté regust
una bona ensalivada.

A les hores conflueix
(a la pell agallinada)
el tremolor del delit
creuant dits a coll, espatlla
i amb tendresa entre els cabells
recorda nostra forma humana.
Els moviments son suaus
diuen que un bes mai s’acaba
rodola dintre dues goles sens fons
cap més profunditat encara.


Joan Ubach (Espock.-)

A LA RECERCA DE TÍTOL (I)

No puc dir que no sóc poeta; si, ho sóc, encara que no em pregunteu ben bé el perquè, intento amagar-ho que no es noti massa; Hi ha qui s’autoanomena lletraferit, junta paraules, creador de màgia, qualsevol cosa abans ...deu estar falsa modèstia. La meva avia deia “qui s’autoproclama senyor precisament per aquest sol fet ja no ho és” Ai la meva avia! sembla que la continuí oint. Ho és, qui no tan sols fa poesia d’ofici, sinó qui ha escrit només un poema, més bo o dolent però l’ha acabat i n’està orgullós per haver-ho fet. Potser és degut que aquest terme no pot pronunciar-se mai per l’interessat sinó per qui l’ha llegit.

Escric poesia des fa sis anys, actualment poso en ordre i eixamplo uns apunts sobre la meva visió de la poesia, és a dir, quins paràmetres faig servir, que considero qualitat i com ho veig tot plegat, tanmateix degut a tenir que fer-m’ho tot jo, he anat descobrint una sèrie de llocs i m’he creat unes eines prou interessants que les poso a la vostre disposició, consideració i criteri per a qui li pugui servir d’ajut. Tinc la certesa que hi ha prou gent que vol i poguent escriure poemes, no s’acaba de decidir o bé li manca una espenteta. També per eixamplar cap una visió més critica al qui en llegeix.

Em considero prou capacitat no tan sols amb el suport de tots els posts que hi ha darrera aquest sinó també amb el recolzament d’altres versos que no hi son o estan en altres llengües. He passat per diferents “àgores i canals” i he après molt llegint a molta gent, de vegades més de qui menys ha tingut la intenció; m’explico: hi ha molt profe però no és de qui més s’aprèn, moltes vegades son comentaris que he absorbit “al vol” o per intuïció en gent que admires per la seva personalitat o seus escrits i et demostra així, de sobres la seva vàlua.

Si us parlés des fa quatre anys abans, no tenia remota idea d’escriure en català, ara en sé una mica més però, ja ho podeu veure, tinc greus problemes de construcció i gramàtica que intento encarar, disculpeu, us demano paciència i rectificació. (creix qui escolta i modifica)

Per altre banda avançant en aquests continguts ha fet que esdevingués crític amb allò que llegeixo, pel sol fet d’analitzar i extreure el profit del gra al de la palla. Sóc conscient de que l’art no pot estar estandarditzat i transgredir allò que està establert pot donar molts cops resultats encisadors, o uns d’altres de poeta francament novell, ja en parlarem detingudament més endavant en altres posts (encara que ho acostumo a fer prou sovint, alliberar-me i trencar motlles).

Anomeno aquest primer post “A la recerca de títol” i us presento els meus “handicaps” ...votacions potser?


TRACTAT INTEGRAL SOBRE POESIA
ho trobo massa formal, molt novecento, a més no en sé prou per escriure això.

EL POETA NOVELL
S'hem dona un manual pràctic a l'estil anys 70, a l'estil "com saber conrear xampinyons en 10 dies"

TU I JO, POESIA
No sé perquè però m'entra és com més de tu a tu, no deixa de ser un monòleg intimista passant olímpicament del lector, potser és el que realment vull fer.

COM FER UNA POESIA I NO ACABAR EN UN INTENT MÉS
Un plagi descarat del famós best-seller, ho descarto rotundament, encara que puc aplicar-ho a algun dels capítols.

UNA VISIÓ MASSA SUBJECTIVA DE LA POESIA PER FER-NE DOGMA
Una alternativa que no defujo, ajuda al lector a situar-me sense cap pretensió, senzillament, "és el que et puc donar" o un "fins aquí arribo, la resta ho has de fer tu".

ÒPTIQUES SUBJECTIVES DEL QUE ÉS LA POESIA
És el mateix anterior però en pla Jivar. Encara que hi ha un “que” que no m’agrada.

COM ESCRIURE POESIA MÉS FÀCIL
No està tan malament pot ser ...- com pot ser més fàcil escriure poesia – o - com podem escriure poesia més fàcilment –

SI VOLS, POTS ESCRIURE POESIES
Espero que no em llegeixi l’Obama.



Joan.-

TEMPS D'ESTIM

TEMPS D’ESTIM



No penso morir de dia
perquè vull, em mati un somni.
Assassins son els amors
sies tu, doncs qui m’adormi.

Joan Ubach (Espock.-)

XARRUP D'ALÈ ROSAT

XARRUP D'ALÈ ROSAT


Vas fer volar el vent
per dessobre espigues de la meva barba
- xarrups d’alè rosat -
però porto damunt
la part frustrada del camp,
el molí que no rodola,
la aridesa de la llavor de pedra
i el silenci d’un sol que se’n va.

T’he fallat. I ara
no tinc primavera
per curar-me l’hivern;
ni melangia pel jou de mans
que em pentinava al cos
i encara furtiu, llaura el cervell.

He agreujat novament, i penedit
arrossego com a ombra
allò que el teu amor no ha palpat
o no jo he volgut.

Això encara que te la futilitat
de les coses que acaben amb va;
però amb tot, l’error més gran
va ser tenir-te al davant
i no saber estimar.

Espock (Joan Ubach)

ESPIES

ESPIES

Testimonis de la meva malaptsea com a humà,
aquells equivocats minuts
resten dins un rellotge llunyà
a capritx dels records muts,
cada quan els vulguin evocar.

Espock

DE L'ESTIM

DE L’ESTIM

Sé que hi han amors madurs
(no per això menys tendres)
d’afectes reflexius i perennes
dins cossos emblanquits per ser purs.

N’hi han d’altres, son els d’infant
brotats de cors immediats
per gent jove i d’altre gran;
impulsius i apassionats.

Hi han amors de color blanc
a la espera d’escriptura
amb uns noms que no han volgut
perdre la compostura

Altres son els de neguits
somiadors en letargia
resten profundament adormits
per despertar cada dia.

El meu però, és el genuí
perquè et té a tu per guia
te cognom i et fa destí
amb un bon pas d’harmonia.


Joan Ubach (Espock)

AVORTAMENT

Hi ha tantes poesies que resten enterrades enmig d'il·lusions de nit. De cop un se’n va a dormir i d’entre boires apareix, preciosa, la millor estrofa de la meva vida, no saps com, li van seguint el pas tres o quatre companys amb cara de versos solts i rimats. Una nuvia impacient per una nosa que deliberadament retraso.

La situació es un xic compromesa, no hi ha en aquell moment llapis i paper a mà. És tan fàcil, penses, que et deixes endur per la son , "ja te’n recordaràs, es impossible d’oblidar això que pràcticament ho tens fet" fas un exercici de memorització.

Surt de nou la llum del dia i, com tant altres cops penso, si aquells versos tan clars però remots en el record eren d’un poema que es deia somni. Maleeixo un altre cop, sento la frustració d’haver perdut un fill per un avortament voluntari i imprudent. Sé, quant arribi a l’infern, no em voldràn doncs hauré gastat les malediccions.

Una persona a qui valorava molt, em deia, "no et preocupis, això queda dints i surt en el temps, quan la tornes a necessitar"

Salut.

DISTÀNCIA

DISTÀNCIA


Cada dia escric una paraula més
per l’eixam de frases
que mai et diré ni escoltaràs
aquelles que es poden llegir al pensament
quan les boques no es miren.
És la conversa que no tindrem,
serà l’incompliment d’un altre deute,
cada dia engruixiré l’oblit
amb fulls de distància.

No ens sàpiga greu, doncs
aquesta sempre ha estat emplenada
per les nostres intencions malicioses.

Qui estima es amant
qui oblida ...què és?


©Joan Ubach (Espock.-)

ALTRE VOLTA

Torno a aixecar el teló desprès d’haver presentat poesies d’ací (que no havien d’estar editades), a un munt de concursos i no haver guanyat res.

PETJADES

PETJADES


Trepitgem a fons el cor
les plantes endins clavades,
ambdós muntarem el camí
convergint cap a la fi
de donar fe de les petjades.


Joan Ubach (espock)

ET RECORDO SOL

ET RECORDO SOL


Et recordo sol, melangiós
refredant la pols de tarda,
la meva infantesa cosint dies
amb les agulles sens fi
del só d'un rellotge corroït,
tocant puntades de vida
la por, pendolaba d’un fil.

Et recordo caient cingle
ratllant foscor del fred feroç,
tremolor d'arrels al vent,
en la tardor de principis.
No abriguen vint fulles
l'escorça d'un arbre nu,
ni vint brots d'un consol fos.

Em recordo viu i mort,
encès durant la nit.
Per recomençar abans s'ha de cloure;
cal al temps calar-li foc
i néixer de brases d'oblit.


Espock

TRENCADISSA

TRENCADISSA

M’has ben esquinçat el cor
no el puc pas reconstruir
em manca encara un dels trossos.

Amb ell, trencat a la mà
te’l ofreno sens reserves,
si el volguessis readmetre
partit entre sanglots,
per tornar-me’l a trencar
o en tot cas per retornar-li
el bocí que prou conserves.

Joan Ubach (Espock.-)

L’ESPERA

L’ESPERA



Porto a les mans el xiulet de l’aire,
per destriar la teva cabellera,
segueixo llum cap la ribera,
cascada d’un cor cantaire.
Renoi! com triga cada espera!

D’una tardança de glacera.
empleno els flocs de glaç
l’esglai de sorpresa primera
sens saber, em regalaràs;
mentre estan refredo vorera.

El dia al matinar ja em vespreja,
esdevingut d’un sol augurat
el bon segon no passa, s’ombreja
ben quietó al meu costat.

Guardaran les lluents retines
dels miralls, panys de finestra
els colors de les vitrines
doncs el venir d’avui s’orquestra
ple de notes cristal·lines.


Joan Ubach (Espock.-)

SENZILL COMPÀS

SENZILL COMPÀS

Senzill compàs de la pluja
gotes de transparències clares
cels diversos, estrelles aigualides
solquen cristall per ambdues cares

Es miren sense poder-se beure
puntejant una humida dansa,
marcada pels batecs
de cada aurícula
d’un sol cor traçat al baf.

Si foren, pot ser, cegues
o lliures pompes de sabó,
tal dues unides cireres
per alguna simbiòtica raó.
Mes, no arriben sense dissoldre’s
a la fi del camí de la fragilitat.

Senzill el compàs si fora pluja
si el vidre fora una galta,
si els nostres ulls foren finestres,
si les gotes tingueren vida
en el nostre amor sens destí;
seriem aquestes dues llàgrimes.

Joan Ubach (Espock)

CALEIDOSCOPI

CALEIDOSCOPI

Sonen notes de piano
per a la suit amb el rostre
d’un carreró ebri de pluja,
avui es desvetlla aviat
o tal vegada no hagi dormit.

Gotes juganeres
trepitgen la plata que el cel
paga pel seu desdoblament,
les arestes renillen les seves dents
o regalimen l’art del seu entorn.

Dissolt en tal calidoscopi,
una escletxa de pensament
multiplica seca la teva imatge
a través de ruptures orgàniques
o de com trenca el plor un cristal·lí.


Espock.-