dilluns, d’octubre 13, 2008

ANAR PER LA VIDA ESCRIVINT POESIA (III)

Parteixo de la base i vaig assimilant que per escriure poesia s’ha de viure en poesia, de fet conforme en vas aprenent descobreixes que estem inundats d’ella. Aprofito cada raconet d'inspiració que es pot donar a qualsevol lloc i instant, talment un kit kat. Algunes de les poesies que m’agraden més, han estades resoltes o enfilades en moments de relax després d'un estrès asfixiant. És a dir que aquest, o la feina sufocant, m'ha servit de desconnexió per reprendre des una òptica més llunyana, com a lector estandar del poema.

Per tal motiu jo tinc sempre llapis i paper prop de la bossa, a la tauleta de nit, i un llapis USB a qualsevol ordinador on em desplaço. Aquells moments d'entre-somni que et ve un flax (amb l’ajut inestimable de la meva companya que em comprèn aquests moments el silenci que molts cops li dedico). És a dir que "treballes per a tu" dins la teva feina habitual i a més et dona motius i temes per a pogué fer-ho, ser cuc i mossegar-se la cua. ... la cua?

No hem val la memòria, acostumo a oblidar, a més si s'hem transforma la idea inicial en un concepte diferent o en allò que no volia dir i em porta a un carreró sense sortida o una botifarra sense farcit. Així sempre surti el que surti, llapis i paper (ah! i la lletra millor possible) encara que una paraula mal escrita en un moment determinat que desprès no he sabut llegir me n’ha produït una de similar i definitivament millor. Us faig menció a un post que vaig posar darrerament que porta el títol “Avortament”

Treballo sobre d'entre una cinquantena o seixantena d’idees al mateix temps les quals faig evolucionar en paral·lel a les meves vivències, aquestes m'ajuden a completar el que la inspiració no ha pogut en un primer moment. Les vaig sobreposant amb d’altres que acudeixen instantàniament i obliguen a parar al màxim la concentració en ells.

Altres poemes els realitzo a fi de plasmar una idea que sembla profitosa; amb la voluntat, en un futur proper, sense preses trobar un moment per acabar-los definitivament junt a una major experiència o inspiració.

Un allunyament momentani d’aquest món em provoca moltes setmanes de descol·locació, em trenca el ritme i m’incita a l’abandó, sortosament es el moment que apareix sempre la millor poesia, espero continuï així (toquem llapis)

Considero la poesia com quelcom viu i dinàmic, penso que un poema pot ser superat per mi mateix en un futur imprecís, motivat pel propi aprenentatge, per una visió més nítida del que exactament volia dir o amb el retrobament de la paraula adequada. La fi del mateix es dona després d’un procés interior, en el qual intervé el grau de satisfacció, el temps i el desgast emocional que m’hagi comportat.

Dono fe, també, de poemes que he modificat al llarg d’alguns anys i al final he retornat a la senzillesa de la versió inicial.

REVIVAL

REVIVAL

Les pedres rodolen primaveres
on acaben cançons i cantautors?
que se’n han fet d’aquelles flors,
temps i llocs, i follies primeres?.

De les primaveres vermelles
van regar-me l’oïda quan n’era brot
ara, d’escorça dura migclavat al sot
que se’n han fet de totes elles?

Necessito escoltar d’en Dylan
aquella cançó que no ha fet encara
espero i la guaito rera cada any
no sé pas on para.

I no canto trist
ara que en tinc vint més
cada mati quan surt el sol.


Joan Ubach

dilluns, d’octubre 06, 2008

VOL DEL SILENCI

VOL DE SILENCI



Ara, un cop has ensenyat als dits
ofegar-se en les ones dels teus cabells,
i tot manllevant un boci de somni
m’has fet color nou d’un arc de Sant Martí
dissolt entre humitats d’esguard.

Ara que, per tu he après a estimar foscor,
- llum eixida de tes pupil·les -
trenant el nostre camí de petjades
que enfilen tot lloc inexistent
recorregut a pas de crossa de calor.

Ara, que la tanca del meu cor
llambrega un prohibit no estimar-te.
Digues en aquest etern present
si em dones ales d’ambigüitat.
com puc estar el vol del silenci.


Joan Ubach (Espock)

ENYORANÇA


ENYORANÇA

N’entren oceans de cel,
- exhalar teu, potser -
a cada badall de finestra
cap una cambra
massa plena de mi;
no m’espolso la distància.

Et trobo a faltar del cau.
I del sol sobre ma vida,
l’eixut a les ferides
de virulenta solitud.

Es pecat no pensar amb tu.
Peses tan enyorança!
em tens clavat al coixí.

Espock.-