PUNT I FINAL

PRESENTACiÓ

PRESENTACIÓ

Qui sap que sóc i no que semblo,
entre les vestidures
del que vull aparentar.

Qui sap a quin mot contesto
i amb d’altre resto
convenientment determinat.

Per quins set sants em titllen
d’intitllable; i pel casual
allò a comparar-me o rebutjar.

Qui sàpiga que em revolta,
m’explicarà perquè em calma
la senzillesa d’una complexitat.

Tan mateix immers en el contradictori,
continuaré prou bèstia
i profundament humà.

Joan Ubach (Espock)

DE PECATS

DE PECATS


He tingut temps a la vida
de conèixer molta gent
alguna m'ha estat feta a mida
d'altre, ni la tinc present
engreixant allà on s'oblida.

Però de sobte em ve al cap
una paraula, un somriure
una cançó ha reparat
el record que ja vaig viure
a propòsit d'amistat.

Llavors, em poso en el cos
(continent de tal jornada)
desenterro aquell vell os
després d'una rossegada
cobert de destemps, sigilós,
me'l guardo per altre vegada.

Retorno al avui només
per seguir part d'aquest ban
els llocs, són fets del mai més
i els amics se'n van anant.
Lliures de mi, no han comés
el pecat de fer-se gran.


Joan Ubach (Espock)

"LIDIA"

“LIDIA”

Un bram com de cent mil pseudodimonis
clamaven dos-cents angelets a plaça
contra un animal, eren amenaça;
criminals de suborn i testimonis.

Per esvair malentesos prou erronis,
picaven brau a fons, mascle de raça,
i un mal destre, amb tanta poca traça.
No va estar-li dels dies més idonis.

Crec la reencarnació, sóc monosavi
cada torero mort, toro és de “lídia”,
no passegen pel limbe amb cabriolé.

Els tocarà patir quan tot s’acabi
Doncs qui amb justícia regenta alcaidia
té la “corrida” lligada i “olé”

Joan Ubach (Espock)

PENSAVA QUE M’ESTIMAVES

PENSAVA QUE M’ESTIMAVES


Pensava, ens estimàvem
jugant al joc de l’engany,
deies molt t’importava
jo, “ets d’allò més gran”
fèiem veure el sentiment
bé com rondalla bé cant.

Ara desprès d’aquells mesos
quan les mentires se’n van
veig ambdós coneixíem
de l’amor el seu parany,
preveiem d’aquells deliris
poc de cor i molta sang.

No se d’on sorgir l’entesa
d’un plural o singular.
A bon moment de lucidesa
no ha costat oblidar.

Joan Ubach (Espock)

IMPUNTUALITAT

IMPUNTUALITAT

Per esdevenir puntual
no fa falta cap rellotge
ni altre mena de col·lotge
per justificar un ritual.

És un afer prou gestual
irrespectuós i ferotge
a qui, com a paradoxa,
tens en espera habitual.

Diu bastant de la persona
si reincideix constantment
o ho fa a causa motivada.

Tothom te una mala estona
però en reiterat moment
l'amistat és bufetada.


Joan Ubach

BENVINGUTS

Deixant enrere aquells que escrivien a ploma i tinter, amb els ulls cremats per la tènue llum d’una llàntia d’oli, dels qui m’agradaria destacar avui, el seu romanticisme. Qui trencava orella i dit, tot repicant sobre diabòlics artefactes que en deien maquines d’escriure. No fa pas tant, no em mireu amb aquestes cares, tots tenim una edat i alguna Olivetti perduda al lloc més empolsat de les golfes. Us en recordeu?
Rebutjant inclòs els propis fulls. Sigueu benvinguts, poetes del segle vint-i-un. Benaventurats els vostres teclats “Made in China”, els nous cafès de tertúlia, ara batejats com a Blocs, Xats i Messenguers, amb setmanaris, pamflets i revistes, per l’art de vareta moderna esdevingudes electròniques. I aquestes biblioteques portàtils anomenades (amb no sé quin idioma forani) Drive-pens.

Bentrobades les xarxes que ens fan el món tan petit i més lliure, que ens donen amb facilitat coneixences interessants; de tan en tan emprenyades per les connexions i empenyen, des la comoditat de casa, a viatjar amb la escriptura, la imaginació i la imatge, tot intercanviant, comunicant-nos amb autors de qualsevol llengua a qualsevol indret planetari.

Una felicitació per les iniciatives, les plataformes, les comunitats, les trobades (ja sé, ara en dieu quedades) Doncs ajuden a coordinar-nos tot solets, sense tutoratges ni interessos empresarials.

La poesia agraeix poder traslladar el bon ofici dels avantpassats, besavis d’una mateixa família; equivocadament titllats de poetes, de fet tindríem que dir’s-hi mestres.
La llengua pròpia també ens agraeix aquestes petites espurnes que ajuden a voleiar la seva flama amb embranzida.

Sigueu benvinguts ciberpoetes de la poetosfera. Som cultura, som poesia, som futur. Hauran de comptar per força amb nosaltres. Tenim molt a dir, hi ha molta feina a fer.

gràcies.

METODOLOGIA (La Llavor)

METODOLOGIA

La Llavor

Abans de començar un poema cal buscar idees sobre el tema en qüestió (imaginació)
Maneres d’obtenir idees:

Provocades des d’una emoció: Des d’un canvi d’impressions o coneixença amb una persona, que m’extreu un concepte i em va tibant del fil de lletres.

Un estat d'ànim o impressió: la contemplació d’una glòria natural en el determinat moment que m’ajuda a la assimilació i posterior reflexa en paraules.

A partir de la transformació o adequació d’una frase que hi escoltat quedant aquesta tant tergiversada que de per si sola és una idea a explorar.

Ganes de dir quelcom: la fluides d’allò que imperativament haig de dir o potser t’autodius en veu alta.

Des d’un concepte dormit o situació personal d’una vivència actual o anterior en letargia durant el temps.

Per inspiració aliena al llegir o interpretar allò que un determinat escriptor no volia dir.

Per provocació: (tot s'hi val) “haig d’escriure un poema i l’haig d’escriure ara i aquí”

Mitjançant trampes cançons domino molt malament l’anglès d’una frase puc interpretar una o dues paraules, per això quan escolto una cançó en un idioma estranger, no sé ben bé que vol dir i faig les cabòries suficients per fer-me una interpretació a partir de tres o quatre paraules que crec he esbrinat, al final sempre resulta diferent el que diu amb el que pensava o volia que digués.

Com ho diria un o altre. Si jo fos... Martí i Pol com ho diria?

Maquina de idees. Vaig realitzar un programa en exel (que tinc oblidat no sé on) fent una barreja de paraules que produïa al meu endins una mescla de conceptes que al mateix temps i en determinats moments em direccionaba cap la materialització d’un projecte.

Joan Ubach

Proper escrit: Manera de plasmar-les

INSTANT DE GLÒRIA

INSTANT DE GLÒRIA

Per un instant de glòria
hi ha una vida pel fracàs
no llenço cap més cabòria
i tancant el cartipàs
la deixo rodar transitòria.

El moment de gran eufòria
esdevé tan prompte escàs
de tan plena i tan notòria
en acabar, al seu ocàs,
resta com alegria irrisòria.

Desprès d’aquesta història,
qui aixeca del cabàs
emoció jaculatòria?
Resto tal un bordegàs
dins realitat supletòria.

Joan Ubach (Espock)

ENTRE TU I JO

ENTRE TU I JO


Tan fa qui l'hagi creat,
la voluntat d'oblid
o la manca d'intencions.
La distància te la mateixa longitud
per l'un i l'altre.


Joan Ubach (Espock)

PLUGIM

PLUGIM

Per si no t’ho recorden prou
o et cobrís un ombra
de poca fe en tu mateix.
Quan la teva imatge flou,
el fred et nombra
i aquell esperitar ennegreix.

Tens ulls que donen a abril
plugim de llàgrima sincera
ten valors vorejant mil;
i no te’ls creus, punyetera!

I per si t’ho diuen poc
ta bellesa és floranera
no reguis més, no queda lloc
per brotar més primavera.

Joan Ubach (Espock)

COMPLICITATS

Parlem de complicitats

Tot i tenir-ne la oportunitat, els meus principis són reticents a posar publicitat al bloc, crec que d’alguna manera existeix una certa complicitat autor/lector i aquesta queda trencada pel propi interès. Tot i set conscient que un dia o altre tindré que claudicar, donat que no hi ha empresa de connexió a xarxa que em faci cap mena de descompte per estar creador i abocar la feina de prou hores a un lloc que en fan negoci. Menys encara les empreses que faciliten el propi lloc on fer-ho. La pela és la pela, si vostè te suficient quòrum li posem publicitat, i guanyarà diners amb ella . Amb aquesta premissa, abocaré al presumpte lector a una situació d’indefensió, si li interessa A passi abans per B, o en tot cas arrossegui aquesta masa de lectors d’una manera messiànica, estimbant-la cap allà on no vol anar.

Ara per ara no tinc prous bemolls, ofereixo gratuïtament, perquè sent realista tampoc tinc cap altre opció. Es a dir que pel sol fet d’ofrenar quelcom manufacturat pago diners i indirectament en guanyen d’altres que no hi tenen res a veure.

El meu objectiu no és prioritariament atresorar, sinó mostrar un contingut, per això penso que el que em pugin donar ara per ara no em compensa les visites que tinc. Anem tots en el mateix vaixell espero ningú naufragui.

Català/castellà, si escrigués en castellà, (que també ho faig i m’inciten a publicar) multiplicaria per cent les entrades de bloc per quelcom tan minoritari com és la poesia però tanmateix, on radica la llibertat? Serè més ric perquè em llegeixi més gent? o serè més ric perquè em llegeixi la gent que jo vull.

Jo he triat aquesta segona opció.

Joan.-

PASSEJANT EL MAR

PASSEJANT EL MAR


Passejant sa falda el mar
em va prendre les petjades
un rapte no va ser, car
n’eren passes regalades.

Begué un tast d’esperit de mi
enxubant la meva imatge.
Jo, un tram del seu onatge
mentre gaudia el camí.

Tots dos d’entre conversa
amb paraules ben salades
ell junt a mi, i jo viceversa
les mullàvem emblavades.

Passejant sa falda el mar
em va prendre les petjades
haver-les perdut tan fa
totes elles n’eren blaves


Joan Ubach (Espock)

SORTILEGI

SORTILEGI

Dins el paradigma d’oportunitats;
lloc m’ha reservat la vida
per triar en llibertat,
assumir-ne els equívocs,
fins, ocasió d'esmenar-los.

I encara un darrer sortilegi:
Menyspreu, per fer a tot plegat cas omís.

Joan Ubach (Espock)

FULLARACA

FULLARACA

Tinc gust del teu nom al llavi
és talment un petó constant
jeu a sobre, s’hi amolla tant;
ni ell ni jo volem mai s’acabi.

-ooOoo-

Un cop despert dins el teu ventre
allà al fons en va quedar la son,
ara a diari rodolo el món.
Esperant veure’t, no dormo mentre.

-ooOoo-

Emblanquinades t’he pintat les urpes
amb elles m’esgarrapares el pensament,
les nits en blanc tenen les culpes
de pensar amb tu prou constantment.

-ooOoo-

Sóc el rapsode del teu nom
per estar poema d’un verb tot sol.
Què m’ha passat? diguem tu com
es pot trobar vers en aquest consol.

-ooOoo-

Tinc que contar-te un secret,
l’he sentit del propi cor,
si mai bategués un buf discret
seria esglai d'un sospir d’amor.

Joan Ubach (Espock)

BOCAMOLL

BOCAMOLL

Bocamoll, si no tens ull
no parlis de llegir esguard
a qualsevol llengut isard
no li cal mar per estar escull.

Del escumós caramull
bavejat del teu baluard
no en facis cap estàndard,
callar només, desfà el rull.

No parlis de sensibilitat;
si no tens tacte, mala sort,
ni per això gaudeixes habilitat!

Garlaire, si no tens cor
resti tot en amistat
Deixa ja de parlar d’amor!



Joan Ubach

EL CIBERPOETA I EL SEU ORDENATA

Em ve al cap qui va néixer envoltat d’escola, tot el seu entorn familiar l’abocava a aquella professió, "vaig estudiar magisteri però - sempre diu - a mi m’hagués agradat ser pintor". Penso, què li impedia ser-ho? o és que no existeixen els mestres pintors? si és per causa del temps lliure és molt "fotut" no tenir-ne, potser era per manca d’espai, o per la parafernalia que comporta el ser-ho: Lloc, bata, pinzells nets, pintures i tons, temps d’assecada, marcs, tela, una hora per disposar les eines i un altre per guardar-les ja en son dues sense fer ni brot. Sense considerar que ho podia fer des qualsevol pc amb el programa adequat, però ell vol fer a l’oli. Per ser poeta no manca res de tot això, es du a sobre... es porta posat.

Componc majoritàriament a partir de Windows bé Microsoft Word bé openoffice, donat que son eines que hem resolen instantàniament bona part de les meves continues i flagrants faltes ortogràfiques. Altre cosa són las construccions típicament catalanes que no em detecta aquest beneït programa. El seu ús em permet traslladar las línies de text amunt i avall, organitzar-me la plana amb una zona inferior com a tampó o reciclable. Em va bé perquè permet guardar immaculada i momentàniament tot el que faig per dedicar-me a diferents feines fins trobar altres minuts de glòria.

L'organització i emmagatzematge la baso en dues carpetes en el llapis portàtil (de les que faig copia setmanal al disc dur del pc) per ordre alfabètic. L'una de treball, on hi tinc una seixantena de mig poemes per progressar, els quals, acostumo a posar el títol en minúscules, i una d'altre de finalitzats, en majúscules junt a un guionet/arroba que m'indica si és inèdit o ja el tinc publicat a algun lloc. Cada un d'aquests poemes, ja acabats, estan suportats en paper i arxivats per ordre de data d’acabament que acostumo a posar al costat de la signatura.

Al mateix temps vaig obrint finestres a mida de les necessitats del moment, a fi d’anar ràpid tinc links als diferents diccionaris des una carpeta situada a "favoritos" del navegador. l’una conté un traductor castellà - català, doncs la meva formació acadèmica va ser a partir d'aquesta llengua i alguns cops haig de veure si el significat d'una paraula que em ve al cap en castellà, vol dir el mateix en el meu idioma o quina en seria la paraula correcte. Una tercera finestra m’emmarca un diccionari en català, i l'inefable google que hem transporta a la lectura d'algun clàssic, paraula rara, ampliació de significat, coneixement o bogeria que em sigui ocurrent i finalment prop del ratolí, un diccionari (de paper, dels d'abans) de sinònims (Vox) i un d’altre de rimes (Jordi Teixidor).

Us poso links dels que son gratuïts:

Gran diccionari/enciclopedia de la llengua catalana
Traductor català/diferents idiomes i viceversa.
Un altre traductor
Diccionari Català - Valencià
Rimes (cal entrar la síl·laba continuada del símbol $)
per registrar esporàdicament obres i altres cosetes abans de fer-ho al registre de la propietat
Llicencies informàtiques
Com registrar-ho a la societat d'autors? --> procés i preus a la Generalitat

ORDINADOR I TECLAT CATALÀ

El tractament de les paraules catalanes des un teclat a fi de que pugui ser corregit per els propi programa de text, ve determinat també pel coneixement de les tecles, no tan sols un teclat amb la insubstituïble "Ç" o dièresi, és a dir no es pot emprà l’accent tancat com apòstrof o un punt per a les geminades sinó que existeixen unes tecles especials per aquestos signes d’altre manera marca error ortogràfic:
- El punt de la l·l geminada es el signe que hi ha sobre la tecla que conté el "3" (caldrà prémer la tecla majúscula prèviament al 3)
- L’apòstrof es el signe que hi ha sota la tecla que conté "?". No empreu las tecles d’accents oberts i tancats doncs el corrector us marcarà continuadament error amb una subratllat vermell
- La coma i punts no es separen amb cap espai, es a dir van adossats a la darrera paraula llavors, sempre espai amb la següent. Si feu servir corrector d’ortografia us apareixerà un subratllat dessota cada paraula que "en principi" considera incorrecta, tot i que el corrector no té un cent per cent de fiabilitat doncs hi han paraules que no conté i s’han de cercar als diccionaris tan "on line" com de paper
- Els guions llargs de diàleg ( - ) prement al mateix temps les tecles Control+Alt+ el guió del teclat numèric. El problema afegit és quan es fa servir un portàtil, doncs van sense teclat numèric, llavors s’ha de fer servir un altre estratagema Menú Inserir >> Símbols >> Autocorrecció >> Reemplaçar text mentre s’escriu (es selĒecciona guió llarg)>> Reemplaçar: -- amb: - >>Agregar i Aceptar. I cada cop que es premin dos guions seguits ens apareixderà un guió llarg .
- La icona de copyrigth (©) es fa prement al mateix temps Alt gr+c
- La barra d’idioma és la que informa quin es fa servir, és interessant posar-hi el català amb teclat espanyol, doncs sinó cada cop que s’inicia el Word pren, per defecte, el que hi hagi a l’esmentada barra, encara que el canviïs en l’apartat idioma de "herramientas" del propi programa, va molt bé tenir i posar s’ho tot a mà a fi de no perdre temps en configuracions i anar per feina quan sorgeix el vers.
Sempre en el supòsit que fem servir l'entorn Windows, actualment estic començant a fer proves amb Linux i amb programes similars.
(ja us diré com em va)

Tot això hem procura una producció i diversificació en temes amb un aprofitament òptim del temps i dels recursos, és a dir sempre hi ha quelcom a fer, m'horroritza la idea d'estar avorrit, tot i que massa cops quedo en blanc. És precisament dins la preocupació que em propinen aquests períodes de travessa del desert quan, de sobte, brolla un poema talment un oasi.

Molts d'ells també a més de publicar-los a aquest bloc personal, els he publicat en diferents fòrums, àgores, blocs, grups i xats "en directe" de poesia (Oh poesia, Irc, sales d’escriptors on line, Grups...) noranta-nou percent en castellà. Encara que m’estic apartant d’aquestes pràctiques doncs o actualment no existeixen o no sé trobar-ne en català, per a donar-los a conèixer, tanmateix connexionar-me, intercanviar amb lectors i compartir critiques amb d'altres autors que hem des-aïllin, sabedor de separar palla de blat (afalagades i enfonsaments). D'altres sobretot darrerament els començo a presentar a concursos literaris tan "on line" com fora d'aquest món virtual. Això genera un problema afegit que és: Què passa quan presentes poemes que tens editats a la xarxa i les clàusules per concursar prohibeixen específicament la seva edició?. Solució: o els tens tots a un mateix lloc i vas desconnectant paulatinament o t’abstens de baixar-los a la xarxa.

Tot això perquè? Doncs molt senzill, intento ser nus per a una xarxa de poetes potencials en català que escriuen en castellà per manca d’espais dins internet. En aquest món m'he trobat gent d'aquí que ho fa molt bé, ni publiquen ni, crec, publicarem a mitjà plaç, no hi han subvencions, ni editorials, la generalitat encara no s'hi ha posat dins aquest món, Esperem que Xavier Bru de Sala com a president del nou Consell Nacional de la Cultura i de les Arts tingui en comte la poesia que es fa a la xarxa. si busqueu per google, a part de esbojarrats com jo, trobareu poesia anònima en català com a subfòrum d'un altre en castellà, oblidat de la mà de Déu on no hi ha agut moviment des fa any i mig o més, exceptuant el de "Relats en català" que des d’aci encoratjo.

En general hi ha poesia dels clàssics però poesia actual d'autor ben poques. D’altra, pot ser per que és tractada com la propaganda d’un negoci, t'ensenyen només la punta del peu com el conte del llop disfressat de cabrit, per comprar a cegues doncs...

Altrament intento fer-li arribar i educar-lo lliurement en poesia al internauta de qualsevol nivell que desprevingut, cau o entre per altres motius dins el meu abast poètic. Dec ser una mena de planta carnívora àvida rosegadora de lectors poètics. Recentment ho he intentant al Xat.cat però dono comte que la gent no hi va pas per la poesia, malgrat haver sol·lictat una sala moderada especifica als seus responsables no m'ha fet punyeter cas.

Emborratxats dins les masses, la lectura de la poesia, no tan sols en català, sinó en la resta d'idiomes és i ha estat minoritari tan dins com fora de las xarxes tradicionals (si es pot dir així a la novedosa internet) El nivell intel·lectual de la societat actual és superior al de fa poques desenes d’anys, l'analfabetisme està pràcticament eradicat, hi han un percentatge elevat de gent que està en les condicions de escriure o empentats a fer-ho si se'ls hi posa a mà les eines necessàries. Amb això vull dir que per escriure només es necessita un PC; i, qui no en té un a mà? Ad oc de la sensibilitat que és un dels altres cultius que espero potenciar des la humilitat d’aquest bloc. Internet és una porta on s’escau de tot, i massa cops es surt tan de pressa com s’hi ha entrat, bocamolls, benintencionats...

Desenvolupant aquesta lògica, Qui s'atreveix a fer poesia en un lloc on tothom plagia?, hem de partir de la base que fins els millors autors son plagiats, per aquells ignorants dins la valentia del seu propi desconeixement. Llavors la millor manera de demostrar la autoria, a part de registrar-ho a la societat d’autors o als llocs pertinents de la xarxa, és precisament aquesta ser conegut i editar abans que ningú altre els teus propis poemes dintre els cercles poètics més amplis possibles localitzant d’immediat per versos o títols des un buscador (google) el qui l’ha plagiat, si més no en la xarxa. Bé, potser no em faré milionari amb la poesia, però sempre em quedarà el recurs de ser-ho a base de pleitejar. (un somriure)

Us remeto a aquest link de "Cuadernos de Poesia" que hi ha informació en castellà prou interessant i molt detallada sobre aquest afer.
la edició

EL TEU CABELL

EL TEU CABELL


Caus amb tot el cabell damunt ma cara,
sento el remor com fulles a la brisa,
és la complicitat justa i precisa
per aïllar-nos darrera una mampara.

Sorgeix la realitat, la veig ben clara
l’engany de l’actitud teva submisa,
jugues doncs, amb aquesta vil divisa
per dessota estar qui empeny i m’empara

ser poeta a cada cop del teu maluc,
arpegiant tes femelles intencions
amb l’excusa de sexe i del delit.

Fugir aquest tutoratge, doncs no puc
si a més m’escrius a ball dels teus mugrons
mil i un poemes d’amor dessobre el pit

Joan Ubach (Espock)

RES EXCLUSIU

RES EXCLUSIU

Tot percebint aquell res exclusiu
amb plenitud habito la foscor
no m'acotxo entre el fred ni la calor.
Els ulls obro. Encara doncs, sóc viu.

Dins de l'entorn m'envoltallo, captiu
d'incomprensions per planyir el dolor
en aquest món fita de la cremor.
Tinc caritat. Encara doncs, sóc viu.

Em cauen llàgrimes quan la veritat
floreix al pedregar de les desraons;
mentre trencant closca l'ou del meu niu,

ses passes ofereix al meu costat
penso a l'endins, de ben al fons
en vec l'avanç. Encara doncs, sóc viu.

Joan Ubach (Espock)

NO SÉ TROBAR TITOL

S'han mort avui
els dos brots de la branca més tendre
per les cruentes neus del teu oblid.
Jeuen coverts al terra
entre gebres d'incompresió.

Estaven prou gelats,
per no pode'ls-hi donar calor
com sinó?
ja han passat les ploreneres
i ara, viuen al pais inconscient
de la blanca nit.

Els he anat a rebre
son morts, avui
amb el mateix veri
que em vares matar a mí.


Joan Ubach (espock)

UN POEMA INEXISTENT

UN POEMA INEXISTENT


Cerco una paraula inexistent
al emergí d’una palpitació
sia prou plena i diferent;
costarà transmetre la percepció
definint-ho amb quelcom adient.

Tinc l’esborrany ben en blanc
just em serviria per a res, i tot
em confesso —a cor franc—,
per emplenar de tinta el mot
n’és massa feixuc l’entrebanc.

I si em carregués la emoció?
no tindria tal problema
amb tota la mala intenció
evitaria així el poema;
amb ell inclosa la extenuació.

Us proposo un joc ben trist
no llegiu d’ací estos versos,
oblidant aquest imprevist;
retorneu a móns diversos
fent veure no l’heu vist.


Joan Ubach (Espock)

GALTERES

GALTERES

He gosat diagnostica’ls-hi galteres
encara em puguin portar a la ruïna
per emular ser metge i medicina
tot dirigint expressions tan rastreres.

I és que em treu massa de pollegueres
el polític que no fa camí ni camina
endormiscat des la primera l’alzina
abonada pels miopics sense ulleres.

Baralleu-se amb tot sentiment i cor
sabeu molt bé que us convé, doncs només
la fi és de no posar-se mai d’acord.

Sóc un home eficaç i compromès
prou sé que el meu vot és el seu tresor
i per a mi son fets els que fan pes.


Joan Ubach (Espock)

PERDUES DE VIDA

PERDUES DE VIDA


T'has passat els anys
jugant a allunyar-me.
Tanmateix des la llunyania
he comprès que els jocs
no són per guanyar o perdre
sinó per malbaratar vida.


Joan Ubach (espock)

El Poeta Blocaire (El bloc, un inmens cementiri de versos)

He entrat dins d’un poema, bé el full electrònic que el contenia, l’he llegit i m’ha agradat tant que anava a posar-li un comentari però, ho he posposat doncs les ganes de continuar navegant han fet que inconscientment el meu ratolí obrís el que se’m oferia a continuació, en forma de fletxa al mateix link, talment un brebatge Aliciamaravellós que em convidava a preme’l. Tot seguit he anat a la pàgina principal per cercar l’índex, etiquetes o qualsevol altre cosa que m’obris rumb cap un viatge a l’interior del que pot sentir un ànima capaç de descriure en paraules allò que la vida t'ha venut a canvi del seu pagament en emocions.

Està varat, és un bloc amarrat al dos mil cinc. Un vaixell ancorat per un grumet àvid d’embarcar-s’hi. El rellotge no li ha passat des d’ençà, el calendari l’ha sobreeixit talment hagués estat receptor d’una mena de bomba que resta els seus fets i esvaeix les persones. El darrer signe de vida varen estar comentaris d’un mateix lector fins que, cansat va abandonar el barco com el seu capità.

M’he trobat profundament sol, receptor i silenciós fins adonar-me’n que el poema és una quilla, els versos son quadernes i travesseres, els punts son claus, els meus ulls les veles i les fletxes timó automàtic.

Torno del viatge decidit a escriure, he teclejat el comentari, si és viu i algun cop ve a treure la pols, a fer dissabte, l’agrairà i sabrà apreciar-lo. Si és mort el llegirà contínuament.



Joan.-

HAVANERA

HAVANERA


Mariner, navegant de tavernes,
a cada moll te’n amarres a dues.

Quan li abordis els braços,
i bevent-la, t'emborratxis d'ella,
al creixí del llevant cap a un altre rumb,
abans partir aventures
fins a un millor port.

I amb la set de petons apuris l'ampolla,
assaborint l'oblit dins una llàgrima de rom.
Mentre la tombis amb el polze al coll,
abans de llançar-la bruta a la sorra,
tap de pena per al seu buit d'amor.

Brinda per mi el teu xarrup final,
aquest l'he de gaudir jo;
tinguis per segur en aquell moment,
encara als teus llavis no serà teva,
doncs la seva boca estarà besant,
a qui com a ningú
un dia va estimar.




Joan Ubach (Espock)

FOGUERA

FOGUERA


Continc el fred de la llosa de marbre
on va quedar enterrat el nostre amor.
Sóc aquell soc cremat per la coïssor
d’un cognom oblidat sobre escorça d’arbre.

Sóc part d’un silenci tan immediat,
incrèdul en culpes, no entén de parla
sóc l’equívoc un cop creuat
de l’esquinç d’una amistat;
amics no ho son pas les mares.

T’has estalviat temps i malsons
diners, gatzara i alegria,
T’has estalviat petons
però diguem-ho bé i rumia
quin interès por tenir
l’estim quan s’estalvia?

Avui l’espelma s’apaga
il·lumines amb ta llum
un entorn de dues passes
el foc me’l vares donar
i el malcremo a mitja estaca
l’altre meitat l’he abocat
esquitxant-ne dues flames.

Tan mal t’han arribat a fer
que no puguin dir-te avia?


Joan Ubach

L’ESGLÉSIA DEL REMEI

L’ESGLÉSIA DEL REMEI




L’església del Remei n’és un edèn
no hi han piles però si arcades
l’altar és de paper, i el mossèn
no està per hòsties consagrades

Per fer missa cada matí
es qüestió de tenir fe
L’escolà s’amaga amb el fi
de liturgià fumant cafè

Els bancs son cadires amb rodes
i el Sant Sopar penjat al cim
és un rellotge amb dotze apostates
en espera de consumar un crim.


Joan Ubach

EL LLIBRE ELECTRÒNIC

EL LLIBRE ELECTRÒNIC

Tot i la que em pugi caure de la Montse Juarez, sóc dels convençuts que el futur proper passa per llegir fulls de bits, amnistiant de la tala a un pilot de boscos o si més no canviant el seu destí per un altre de més profitós que esdevindre pasta. El paper se’n va a n’orri; la informació ja veureu, transitarà per uns altres camins.

Des de fa ben poc he llegit de l’existència del ciberllibre (sona així de malament pels qui som veterans de la xarxa). L’imaginava com un tros de mirall, es a dir la pantalla plana d’un pc de la mida de las cobertes d’un llibre, on el lector transita les pàgines a base de prémer uns botons tàctils i, cosa molt important per els qui les diòptries ens fan més grans del que som, podríem canviar la mida i color de les lletres. Però tot seguit venen al cap una sèrie de dubtes: que passaria quan quedo dormit amb el llibre entre les mans? A més, te la pinta de pesar molt, es deuria emplenar a partir de baixar-se el contingut des el pc a casa, previ pagament per suposat, i d’alguna manera traslladar-lo al de mà.

En la pel·lícula Minoritari Report, Spielberg ens avançava ja un full electrònic flexible. Un diari electrònic, una mena carpeta totalment portable; jugo a ser Nostradamus i li auguro un teclat tàctil llavors visualitzaríem una pda, un ipod o el propi pc. Potser per aquí van els trets, doncs actualment s’està treballant sobre aquest darrer, a base de esferes de colors que seria la “tinta” de lletres visibles des qualsevol angle.

Qui està acostumat al paper se li fa feixuc; sona la mateixa cantarella com quan va sorgir el mòbil, en la actualitat el negoci i ús de la telefonia és un dels mes importants. Hem caigut de quatre grapes en ell, fins i tot els que taxàvem de fantasmes a qui el portava penjat del cinturó.

A les editorials però, s’encenen les llums roges de perill: Senyors, la cultura podria arribar de franc (això ara no toca) o si més no canvia d’àmbits mercantils. El negoci queda engolit per la pròpia globalització les editores restaran reduïdes a un mínim de personal, desapareixeran les rotatives. “Els Llibres de paper clar, a la biblioteca” serà la llegenda de la nova campanya institucional. Amb que ocuparem l’espai de la caixa de llibres llegits a les golfes? Que cremaran els nazis? Amb que s’emplenaran els prestatges buits dels menjadors, emplenats ara a cop de cinta mètrica per la enciclopèdia Espasa?

ANAR PER LA VIDA ESCRIVINT POESIA (III)

Parteixo de la base i vaig assimilant que per escriure poesia s’ha de viure en poesia, de fet conforme en vas aprenent descobreixes que estem inundats d’ella. Aprofito cada raconet d'inspiració que es pot donar a qualsevol lloc i instant, talment un kit kat. Algunes de les poesies que m’agraden més, han estades resoltes o enfilades en moments de relax després d'un estrès asfixiant. És a dir que aquest, o la feina sufocant, m'ha servit de desconnexió per reprendre des una òptica més llunyana, com a lector estandar del poema.

Per tal motiu jo tinc sempre llapis i paper prop de la bossa, a la tauleta de nit, i un llapis USB a qualsevol ordinador on em desplaço. Aquells moments d'entre-somni que et ve un flax (amb l’ajut inestimable de la meva companya que em comprèn aquests moments el silenci que molts cops li dedico). És a dir que "treballes per a tu" dins la teva feina habitual i a més et dona motius i temes per a pogué fer-ho, ser cuc i mossegar-se la cua. ... la cua?

No hem val la memòria, acostumo a oblidar, a més si s'hem transforma la idea inicial en un concepte diferent o en allò que no volia dir i em porta a un carreró sense sortida o una botifarra sense farcit. Així sempre surti el que surti, llapis i paper (ah! i la lletra millor possible) encara que una paraula mal escrita en un moment determinat que desprès no he sabut llegir me n’ha produït una de similar i definitivament millor. Us faig menció a un post que vaig posar darrerament que porta el títol “Avortament”

Treballo sobre d'entre una cinquantena o seixantena d’idees al mateix temps les quals faig evolucionar en paral·lel a les meves vivències, aquestes m'ajuden a completar el que la inspiració no ha pogut en un primer moment. Les vaig sobreposant amb d’altres que acudeixen instantàniament i obliguen a parar al màxim la concentració en ells.

Altres poemes els realitzo a fi de plasmar una idea que sembla profitosa; amb la voluntat, en un futur proper, sense preses trobar un moment per acabar-los definitivament junt a una major experiència o inspiració.

Un allunyament momentani d’aquest món em provoca moltes setmanes de descol·locació, em trenca el ritme i m’incita a l’abandó, sortosament es el moment que apareix sempre la millor poesia, espero continuï així (toquem llapis)

Considero la poesia com quelcom viu i dinàmic, penso que un poema pot ser superat per mi mateix en un futur imprecís, motivat pel propi aprenentatge, per una visió més nítida del que exactament volia dir o amb el retrobament de la paraula adequada. La fi del mateix es dona després d’un procés interior, en el qual intervé el grau de satisfacció, el temps i el desgast emocional que m’hagi comportat.

Dono fe, també, de poemes que he modificat al llarg d’alguns anys i al final he retornat a la senzillesa de la versió inicial.

REVIVAL

REVIVAL

Les pedres rodolen primaveres
on acaben cançons i cantautors?
que se’n han fet d’aquelles flors,
temps i llocs, i follies primeres?.

De les primaveres vermelles
van regar-me l’oïda quan n’era brot
ara, d’escorça dura migclavat al sot
que se’n han fet de totes elles?

Necessito escoltar d’en Dylan
aquella cançó que no ha fet encara
espero i la guaito rera cada any
no sé pas on para.

I no canto trist
ara que en tinc vint més
cada mati quan surt el sol.


Joan Ubach

VOL DEL SILENCI

VOL DE SILENCI



Ara, un cop has ensenyat als dits
ofegar-se en les ones dels teus cabells,
i tot manllevant un boci de somni
m’has fet color nou d’un arc de Sant Martí
dissolt entre humitats d’esguard.

Ara que, per tu he après a estimar foscor,
- llum eixida de tes pupil·les -
trenant el nostre camí de petjades
que enfilen tot lloc inexistent
recorregut a pas de crossa de calor.

Ara, que la tanca del meu cor
llambrega un prohibit no estimar-te.
Digues en aquest etern present
si em dones ales d’ambigüitat.
com puc estar el vol del silenci.


Joan Ubach (Espock)

QUESTIONS DE L'ADVOCAT DEL DIABLE (II)

Us ofereixo, resumits, una quantitat de dubtes i qüestions que latents en l’inconscient m’he plantejat durant aquests anys i les seves corresponents respostes i conclusions, fins fa ben poc, a que he donat sortida. He partit de l’inrevés, es a dir a partir de les respostes he descobert quina és la pregunta. Fora bo que abans de continuar ens contestéssim aquestes preguntes:

El poeta neix o es fa? o diguem-ho d’un altre manera, la poesia sorgeix o es fruit d’un laboriós treball.

Crec que influeixen ambdues coses sempre que hi hagi un mínim de sensibilitat i bon gust barrejat amb un bon treball i ganes, també sabent que hi ha algú a l’altre costat que t’empeny cap a prendre una responsabilitat. Cada poeta té el seu llibret i el seu estil inconfusible determinat per la seva personalitat percepció de l'entorn, vivències i inclòs la seva manera de parlar l’idioma. Aquesta barreja conforma una poesia pròpia personal i intransferible, la seva. Però, entenc, ha d’haver-hi a més una necessitat de polir-la una mena d’acabament per donar un treball de qualitat.

Quin concepte tinc de la poesia?

Ha d'estar ben clar que no és una manera de matar el temps sinó quelcom pel que s’ha de lluitar. La espontaneïtat es un conreu (ja en parlarem més endavant); es tracta de saber-se extreure i aprofitar cada percepció intima, vital i muda gairebé terapèutica tot trobant la manera de plasmar-la el més a prop possible del còrtex del lector, a fi de que sigui identificada, compartida i rebuda com a pròpia per qui la llegeix causant-li una impressió sorpresiva.

Perquè serveix?

A nivell personal per saber fins on puc arribar, considero que he acabat poques coses durant la meva vida o que fins ara solament la he transitada; absorbint unes vivències, impressions que pensant-les dins la seva individualitat te n’adones de que són compartides per quasi tothom. Tot està inventat, però això m’ha costat d’adquirir durant bastant de temps, diguem-ne que la poesia m’ha ensenyat a creure en ella.

Quina és la seva finalitat?

Sense descartar el repte merament propi, embolico sentiments i ambients llestos per emportar i consumir (to take away); es a dir necessito complicitats i simbiosi amb segones persones.

Perquè vull ser poeta?

M’agrada presentar-me a un concurs, mesurar forces inter-actuant amb el meu entorn. Pot ser perquè em considero un egoista solitari. Pràcticament puc portar a sobre la poesia allà on vagi i fer-ne ús d’ella a tot moment. Vaig intentar durant algun temps dedicar-me a la pintura però era molt feixuc, necessitava molt d’espai i temps perdut, jo només volia pintar, però entre que muntava cavallets, i em posava la disfressa de pintor, preparar les mescles i prendre el pinzell i aquest mateix procés en sentit contrari quan acaba, passava gairebé més d’una hora abans de construir. La poesia és més portàtil.

On i per a qui vull ser-ho?

Hi ha un camp per explorar que és d’internet, allunyat dels estrictes focus tradicionals. Fins l’actualitat l’accés a poemaris era restringit a la lectura de llibres ad oc i esporàdicament alguna revista o diari d’uns autors sotmesos a uns criteris editorials rodejat d’obscurs interessos. Crec que la fi de qualsevol escriptor és el saber-se llegit (encara que sigui mentida), la introducció d’unes imatges en forma de paraules dins el còrtex aliè o si més no comprès o compartit. Escric per a ser llegit, aquesta penso és la fi dels poetes internàutics. Ara inconscientment m’he donat compte que el destinatari és bàsicament una dona imaginaria, doncs crec la feminitat es posseïdora d’una gran sensibilitat. També perquè en sóc un profund creient de la química dels sexes es a dir m'entra més la poesia feta per dones que per homes i crec que a l’inrevés ha d’estar també així.

I, perquè en català?

Sóc conscient que escrivint en Castellà arribaria a més quantitat de persones. De fet els meus inicis per allà l’any dos mil tres, varen estar en aquesta llengua, m'he donat compte que tinc més facilitat, ergo qualitat escrivint en llengua mare. El català es distint els versos sonen d’un altre manera. conte més facilitat en situar-se en l’estigma exacte d’una expressió. A demés és una manera d’aprendre’l a escriure donat que no m’ha estat ensenyat.

Que vull aportar?

Un sistema nou d’expressar la mateixa visió de les coses. Trobar nous caires dins la juguesca de les paraules.

ESTAM

ESTAM

Per ornar-te, pistil:
una tija,
una fulla,
una aroma,
un color.
Per a la fi
(amb abraçades de pètal)
formar niu.


Joan Ubach (Espock)

ELS PETONS

ELS PETONS



Els petons s’han d'ofrenar
amb les boques segellades
respirar ben fort pel nas
tancar els ulls i abraçar-se,
dins el pensament, només
donar-nos l’un per l’altre,
llavors és quan conté regust
una bona ensalivada.

A les hores conflueix
(a la pell agallinada)
el tremolor del delit
creuant dits a coll, espatlla
i amb tendresa entre els cabells
recorda nostra forma humana.
Els moviments son suaus
diuen que un bes mai s’acaba
rodola dintre dues goles sens fons
cap més profunditat encara.


Joan Ubach (Espock.-)

A LA RECERCA DE TÍTOL (I)

No puc dir que no sóc poeta; si, ho sóc, encara que no em pregunteu ben bé el perquè, intento amagar-ho que no es noti massa; Hi ha qui s’autoanomena lletraferit, junta paraules, creador de màgia, qualsevol cosa abans ...deu estar falsa modèstia. La meva avia deia “qui s’autoproclama senyor precisament per aquest sol fet ja no ho és” Ai la meva avia! sembla que la continuí oint. Ho és, qui no tan sols fa poesia d’ofici, sinó qui ha escrit només un poema, més bo o dolent però l’ha acabat i n’està orgullós per haver-ho fet. Potser és degut que aquest terme no pot pronunciar-se mai per l’interessat sinó per qui l’ha llegit.

Escric poesia des fa sis anys, actualment poso en ordre i eixamplo uns apunts sobre la meva visió de la poesia, és a dir, quins paràmetres faig servir, que considero qualitat i com ho veig tot plegat, tanmateix degut a tenir que fer-m’ho tot jo, he anat descobrint una sèrie de llocs i m’he creat unes eines prou interessants que les poso a la vostre disposició, consideració i criteri per a qui li pugui servir d’ajut. Tinc la certesa que hi ha prou gent que vol i poguent escriure poemes, no s’acaba de decidir o bé li manca una espenteta. També per eixamplar cap una visió més critica al qui en llegeix.

Em considero prou capacitat no tan sols amb el suport de tots els posts que hi ha darrera aquest sinó també amb el recolzament d’altres versos que no hi son o estan en altres llengües. He passat per diferents “àgores i canals” i he après molt llegint a molta gent, de vegades més de qui menys ha tingut la intenció; m’explico: hi ha molt profe però no és de qui més s’aprèn, moltes vegades son comentaris que he absorbit “al vol” o per intuïció en gent que admires per la seva personalitat o seus escrits i et demostra així, de sobres la seva vàlua.

Si us parlés des fa quatre anys abans, no tenia remota idea d’escriure en català, ara en sé una mica més però, ja ho podeu veure, tinc greus problemes de construcció i gramàtica que intento encarar, disculpeu, us demano paciència i rectificació. (creix qui escolta i modifica)

Per altre banda avançant en aquests continguts ha fet que esdevingués crític amb allò que llegeixo, pel sol fet d’analitzar i extreure el profit del gra al de la palla. Sóc conscient de que l’art no pot estar estandarditzat i transgredir allò que està establert pot donar molts cops resultats encisadors, o uns d’altres de poeta francament novell, ja en parlarem detingudament més endavant en altres posts (encara que ho acostumo a fer prou sovint, alliberar-me i trencar motlles).

Anomeno aquest primer post “A la recerca de títol” i us presento els meus “handicaps” ...votacions potser?


TRACTAT INTEGRAL SOBRE POESIA
ho trobo massa formal, molt novecento, a més no en sé prou per escriure això.

EL POETA NOVELL
S'hem dona un manual pràctic a l'estil anys 70, a l'estil "com saber conrear xampinyons en 10 dies"

TU I JO, POESIA
No sé perquè però m'entra és com més de tu a tu, no deixa de ser un monòleg intimista passant olímpicament del lector, potser és el que realment vull fer.

COM FER UNA POESIA I NO ACABAR EN UN INTENT MÉS
Un plagi descarat del famós best-seller, ho descarto rotundament, encara que puc aplicar-ho a algun dels capítols.

UNA VISIÓ MASSA SUBJECTIVA DE LA POESIA PER FER-NE DOGMA
Una alternativa que no defujo, ajuda al lector a situar-me sense cap pretensió, senzillament, "és el que et puc donar" o un "fins aquí arribo, la resta ho has de fer tu".

ÒPTIQUES SUBJECTIVES DEL QUE ÉS LA POESIA
És el mateix anterior però en pla Jivar. Encara que hi ha un “que” que no m’agrada.

COM ESCRIURE POESIA MÉS FÀCIL
No està tan malament pot ser ...- com pot ser més fàcil escriure poesia – o - com podem escriure poesia més fàcilment –

SI VOLS, POTS ESCRIURE POESIES
Espero que no em llegeixi l’Obama.



Joan.-

TEMPS D'ESTIM

TEMPS D’ESTIM



No penso morir de dia
perquè vull, em mati un somni.
Assassins son els amors
sies tu, doncs qui m’adormi.

Joan Ubach (Espock.-)

XARRUP D'ALÈ ROSAT

XARRUP D'ALÈ ROSAT


Vas fer volar el vent
per dessobre espigues de la meva barba
- xarrups d’alè rosat -
però porto damunt
la part frustrada del camp,
el molí que no rodola,
la aridesa de la llavor de pedra
i el silenci d’un sol que se’n va.

T’he fallat. I ara
no tinc primavera
per curar-me l’hivern;
ni melangia pel jou de mans
que em pentinava al cos
i encara furtiu, llaura el cervell.

He agreujat novament, i penedit
arrossego com a ombra
allò que el teu amor no ha palpat
o no jo he volgut.

Això encara que te la futilitat
de les coses que acaben amb va;
però amb tot, l’error més gran
va ser tenir-te al davant
i no saber estimar.

Espock (Joan Ubach)

ESPIES

ESPIES

Testimonis de la meva malaptsea com a humà,
aquells equivocats minuts
resten dins un rellotge llunyà
a capritx dels records muts,
cada quan els vulguin evocar.

Espock

DE L'ESTIM

DE L’ESTIM

Sé que hi han amors madurs
(no per això menys tendres)
d’afectes reflexius i perennes
dins cossos emblanquits per ser purs.

N’hi han d’altres, son els d’infant
brotats de cors immediats
per gent jove i d’altre gran;
impulsius i apassionats.

Hi han amors de color blanc
a la espera d’escriptura
amb uns noms que no han volgut
perdre la compostura

Altres son els de neguits
somiadors en letargia
resten profundament adormits
per despertar cada dia.

El meu però, és el genuí
perquè et té a tu per guia
te cognom i et fa destí
amb un bon pas d’harmonia.


Joan Ubach (Espock)

AVORTAMENT

Hi ha tantes poesies que resten enterrades enmig d'il·lusions de nit. De cop un se’n va a dormir i d’entre boires apareix, preciosa, la millor estrofa de la meva vida, no saps com, li van seguint el pas tres o quatre companys amb cara de versos solts i rimats. Una nuvia impacient per una nosa que deliberadament retraso.

La situació es un xic compromesa, no hi ha en aquell moment llapis i paper a mà. És tan fàcil, penses, que et deixes endur per la son , "ja te’n recordaràs, es impossible d’oblidar això que pràcticament ho tens fet" fas un exercici de memorització.

Surt de nou la llum del dia i, com tant altres cops penso, si aquells versos tan clars però remots en el record eren d’un poema que es deia somni. Maleeixo un altre cop, sento la frustració d’haver perdut un fill per un avortament voluntari i imprudent. Sé, quant arribi a l’infern, no em voldràn doncs hauré gastat les malediccions.

Una persona a qui valorava molt, em deia, "no et preocupis, això queda dints i surt en el temps, quan la tornes a necessitar"

Salut.

DISTÀNCIA

DISTÀNCIA


Cada dia escric una paraula més
per l’eixam de frases
que mai et diré ni escoltaràs
aquelles que es poden llegir al pensament
quan les boques no es miren.
És la conversa que no tindrem,
serà l’incompliment d’un altre deute,
cada dia engruixiré l’oblit
amb fulls de distància.

No ens sàpiga greu, doncs
aquesta sempre ha estat emplenada
per les nostres intencions malicioses.

Qui estima es amant
qui oblida ...què és?


©Joan Ubach (Espock.-)

ALTRE VOLTA

Torno a aixecar el teló desprès d’haver presentat poesies d’ací (que no havien d’estar editades), a un munt de concursos i no haver guanyat res.

PETJADES

PETJADES


Trepitgem a fons el cor
les plantes endins clavades,
ambdós muntarem el camí
convergint cap a la fi
de donar fe de les petjades.


Joan Ubach (espock)

ET RECORDO SOL

ET RECORDO SOL


Et recordo sol, melangiós
refredant la pols de tarda,
la meva infantesa cosint dies
amb les agulles sens fi
del só d'un rellotge corroït,
tocant puntades de vida
la por, pendolaba d’un fil.

Et recordo caient cingle
ratllant foscor del fred feroç,
tremolor d'arrels al vent,
en la tardor de principis.
No abriguen vint fulles
l'escorça d'un arbre nu,
ni vint brots d'un consol fos.

Em recordo viu i mort,
encès durant la nit.
Per recomençar abans s'ha de cloure;
cal al temps calar-li foc
i néixer de brases d'oblit.


Espock

TRENCADISSA

TRENCADISSA

M’has ben esquinçat el cor
no el puc pas reconstruir
em manca encara un dels trossos.

Amb ell, trencat a la mà
te’l ofreno sens reserves,
si el volguessis readmetre
partit entre sanglots,
per tornar-me’l a trencar
o en tot cas per retornar-li
el bocí que prou conserves.

Joan Ubach (Espock.-)

TEMPS DE CAMINAR

TEMPS DE CAMINAR
.

Els camins són fets de temps

i de passes sense espera

ambdós, els hem de creuar
pelegrins com minuteres.

.

Si transites algun cop

d’entre dues primaveres,

tria la que és letargia

reposada en un divendres.

.

Et florirà en un moment

just des la primera senda

oberta al març juganer

fins cobreixi la ginesta.

.

Hi trobaràs, potser encara

petjades de meva empremta;

van quedar-se, en són els brots

d’un estim brollat prou tendre.

.

Els camins són fets de temps

quan no tenen volta enrera,

ens transcorren al seu pas

pel bell mig, lluny de voreres.

.

Joan Ubach (Espock.-)

L’ESPERA

L’ESPERA



Porto a les mans el xiulet de l’aire,
per destriar la teva cabellera,
segueixo llum cap la ribera,
cascada d’un cor cantaire.
Renoi! com triga cada espera!

D’una tardança de glacera.
empleno els flocs de glaç
l’esglai de sorpresa primera
sens saber, em regalaràs;
mentre estan refredo vorera.

El dia al matinar ja em vespreja,
esdevingut d’un sol augurat
el bon segon no passa, s’ombreja
ben quietó al meu costat.

Guardaran les lluents retines
dels miralls, panys de finestra
els colors de les vitrines
doncs el venir d’avui s’orquestra
ple de notes cristal·lines.


Joan Ubach (Espock.-)

SENZILL COMPÀS

SENZILL COMPÀS

Senzill compàs de la pluja
gotes de transparències clares
cels diversos, estrelles aigualides
solquen cristall per ambdues cares

Es miren sense poder-se beure
puntejant una humida dansa,
marcada pels batecs
de cada aurícula
d’un sol cor traçat al baf.

Si foren, pot ser, cegues
o lliures pompes de sabó,
tal dues unides cireres
per alguna simbiòtica raó.
Mes, no arriben sense dissoldre’s
a la fi del camí de la fragilitat.

Senzill el compàs si fora pluja
si el vidre fora una galta,
si els nostres ulls foren finestres,
si les gotes tingueren vida
en el nostre amor sens destí;
seriem aquestes dues llàgrimes.

Joan Ubach (Espock)

CALEIDOSCOPI

CALEIDOSCOPI

Sonen notes de piano
per a la suit amb el rostre
d’un carreró ebri de pluja,
avui es desvetlla aviat
o tal vegada no hagi dormit.

Gotes juganeres
trepitgen la plata que el cel
paga pel seu desdoblament,
les arestes renillen les seves dents
o regalimen l’art del seu entorn.

Dissolt en tal calidoscopi,
una escletxa de pensament
multiplica seca la teva imatge
a través de ruptures orgàniques
o de com trenca el plor un cristal·lí.


Espock.-

LA PLANTA

LA PLANTA

M’impedeix veure un turó
el verger dins d’aquell prat
és com un gra consagrat
a no traspassar la claror.

Hi haurà un llac allí darrera?
el sento, i si fora dalt
veuria l’aigua matinera
regalimar d’un vell cabal
i al bell mig una poncella
banyant xopa la rosada
amb sa imatge marinada
tan bonica com sols ella.

Des d’ací vull caminar
fent camí de les pedreres,
traspassant pics i barreres
m’emplena curiositat.

No tinc petjades ni pas
però si voluntat viatgera
no hagi, per a cloure il·lusions
cap tanca sigui d’altri o meva.

Espock

DRECERA

DRECERA


Deixa oberta a les parpelles drecera
per introduir-m’hi tant punt t’adormis
i constatar, si fusionant nostra quimera,
també d’amor son fets els somnis.

Joan Ubach( Espock.-) ©

SORPRENENT

SORPRENENT


Em sorprèn veure encara
del raïm fet el vi.
Humitat a partir d’un plor
i gestos dissimulant intencions.

Com escampen les borrasques
emborrascant als pacífics!
com s’embruixen les fades!
com resplendeixen las ombres
quan s’opaca la lluentor!

Espock

QUI ÉS QUI

QUI ÉS QUI


No puc posar un adjectiu,
si costa ja trobar-li nom
l’article ha d’estar cursiu;
cap dels verbs empès per hom
te l’accent tan primitiu.

Quina mena de subjuntiu
s’arrufa en aquest pronom,
parla amb un to imperatiu
oblidant-se del que som.
N’és un xic massa impulsiu.

Necessita un revulsiu,
quan algú digui quelcom,
afable, es tornarà més viu
desfent-se d’aquest prohom
se’ns obrirà positiu.

No sia dolent ni venjatiu
ell, voluble com tothom,
no coneix el pes furtiu,
del penjat dessobre el llom
compartit és relatiu.


Joan Ubach (Espock.-) 07/12/07 ©

EL SOMRIURE DE LES PENES

EL SOMRIURE DE LES PENES



Si la mar vestís de cel
per confondre ones amb núvols,
podríem disfressar els àngels
amb aleta de sirenes.

Tot això, si encadenes
el demà sobre el ahir;
no tindríem la incertesa
del present constant fugit.

Si barregéssim els noms
d’alegries i angoixes
jugaríem amb els mots
provocant somriure penes.

Si transmutéssim sentiment en vers
fingiria portar un rapsode a les venes,
et recitaria, d’entre llavis de paper
fent-te creure un poema.

Espock

L’ENCONTRE

L’ENCONTRE


Tenim l'encontre pendent
condemnat a ser mentider
es posposa pel dia següent
potser dins el mes proper
o, ben segur, l'any vinent.

Es trobada de no arribar mai
vespre del mati desnonat;
palau endins, al sense espai
on al so d’un llamp anticipat
hi presta servei de lacai.

En fem pes d’obligacions
per al temps cercar-li culpes.
Moments “al goig” d’actuacions
son de pors, de planys i dubtes
per no manllevar condicions.

Mantenir relació amigable
fou la causa del oasi d’engany
tot construït un miratge entranyable,
no esdevindrà realitat, per l’afany

de retràs, i fer-la així perdurable.

Espock.-

SIVEUSAPARÈIXERLAMORT

SIVEUSAPARÈIXERLAMORT



Si veus aparèixer la mort
digues-li que no he nascut
estic amb mon pare al sot
i, per ma mare, dolgut
no em robarà cap record
si s’emporta la claror
de l’espurna d’un ensurt.

Si veus aparèixer la mort
digues-li que no he viscut
no em dona temps per l’amor
tot allò que hagués volgut
encara deu a ma solitud
el moment de bona sort
d’un dia que no he rebut

un instant el teu calor.

.

.

JoanUbach (Espock)

LA PARAULA RECOLLIDA

LA PARAULA RECOLLIDA


Del fang recollí una paraula
de nostàlgia embalumada
tota bruta pel dolor.
D’un bassal emplenat per llàgrimes,
el mot que, malmeté un amor.


Espock

PUC MORIR

PUC MORIR


Puc morir d’anhel.
Solucionar la ignifuga equació del destí
adobant la inèrcia, mentre
empenyit pels vents
em deixi oxidar per la vellesa,
aplanat entre fulls d’història;
per acabar espantall de fúria
entre les corredisses en contra
del món dels records.

O ser, perquè m’has fet.


Espock

A UNA NOIA GRASA

GRANDESA

De grandesa ve esplendor
no et rendeixis en batalla;
tant t’alberga l’interior,
no podria, per sa talla,
vestir el cor d’un sol petó.

Joan Ubach (Espock.-)

LA BONA ESTRELLA

LA BONA ESTRELLA



Perquè no val la equitat,
va lactar-me el pit buit de llet materna,
pel braç més feble, feia cim cap al coll;
tèxtils i llibres impregnats de la teva suor.

Perquè no valen els valors,
intercanviarem qualificacions
fins cansar-me d’escriure’t deures
tossits al fum del teu tabac.

Perquè no val la justícia
tu acabaràs d’àngel
als arpegis de les robades gràcies
daurades dins un verger;

perquè tot segueixi mal repartit,
un cop gastades les malediccions,
finalitzaré, mal vist, a l’infern,
fent poesia per pagar els teus deutes.



Espock.-

MÀGIA DE NIVI

MÀGIA DE NIVI
(POEMA PER A UN NOUNAT)

Flama de la meva torxa,
pupil·la amb la brillantor
del cristall calent acabat de bufar.
Raïm novell, en brotar tan tendre,
esdevingue cep el meu amor materialitzat.

Llum de la meva lluerna,
pedrís d’un estigma humà
blanc del sucre més endolcit,
tornaràs màgica de nivi
tota la llet que et pogués donar.

Mira si n’ets d'abonyegat i lleig
per tots els meus petons,
encara no haver-te’ls donat.
Em sento floc de palla flonja
d’un pessebre fet de l’abraçar.

No em cansa veure focs i mars
mol menys beure’t a tu
xarrupet narcotitzant.
Ets una molla de vida en minúscula
dins el parèntesi de les meves mans.

Joan Ubach (Espock)

CONSTRUIU-ME

CONSTRUIU-ME


Senyora, si voleu reformar-me
no em feu sols de tendresa
doncs no us seria mereixedor
feu-me també roí i de vilesa
- com qualsevol balança
necessito compensació-
sabre portar aquest valor
massa pes, ruc de carrega
amolleu amb els llavis.

Senyora si m'heu de construir
no em feu més sensible
doncs insensat no ho sóc
compensi el meu interior
ompli ma forma buida
amb el raig del seu color
doneu-me l'espai que em falta
per construir sense fons.

Quan conformeu el cor
feu-me’l d'un tros de vos
si m'heu de donar llàgrimes, senyora
siguin del vostre plor



Espock.-

DEL MORIR I EL VIURE

DEL MORIR I EL VIURE


Ja en sé prou de caminar,
però indiqueu-me: on és el camí?
Vull fer rodolar el món sota les meves plantes.

I el coixí on reposa la nit?
Tinc per consumir un sostre de somnis,
tot cremant-los, per il·luminar fosques companyies.

Si em negueu els motius,
les respostes i raons per la vida
contesteu-me al menys: Quan es comença a morir?

Espock

RENÉIXER

RENÉIXER

Avui torno a ser humà
abraçant de nou la vida,
em sento tornat a parir
clenxo les imperfeccions
amb colònia relativa.

Tinc el dret a compartir
l'aire de segona mà
reclamat pel meu somriure
aixoplugant amb l'expiració
levetats enfeblides pel viure.

A consumir les sensacions,
tant d'estimar com de sentir-me
i la part del meu plorar
per dil.luir sensibilitats,
carburant per viatjar,
al vapor de cada dia.

Em preocupa el meu silenci
quan em narcotitzo de gent.
fins i tot Déu em recolza
amb la fe que ja no tinc.

Sé que el difícil de viure
és senzilleza d'estimar,
estabilitzant els batecs
del meu harmonitzat cor.

Avui retorno escoltant
- no ho sabia entendre -
i sanar la miopia
rellegint paraules tendres.

Faig meva la tasca
reconciliant-me amb el món,
ser ingredient i alquimista
barrejant amb tota cura
la fórmula del bon son.

Espock.-

L'EMPREMTA DE NADAL

L’EMPREMTA DE NADAL

Llisca un aire misteriós
aquests dies de Nadal
torna el goig tendre en melós,
cada porta n’és portal,
fins crec sentir-me joiós.

Però és fals, són tot miratges
a punt de fer-se bassal;
embalumat en maquillatges
m’enfronto a un buit abismal
engolit entre reis i patges.

Campanades, picarols
se n’escolten en tot l’any
sal de bronze, cants en pols,
però aquestos sons d’enguany
repiquen ben buits i sols.

Trepitja ferma la neu
l’empremta de fulla darrera
tant en desig ho feu
que quallant la primavera,
el blanc despinta d’arreu.

Tremolen targes de crèdit,
deuen ser del plàstic fred,
ben pensat, no és gaire inèdit
entre els dits d’algun ximplet
quan les fa cruixir de rèdit.

Espock

RECORDATORI

RECORDATORI


El record parla en veu baixa,
molt tossut a no fer-se notar,
distreu d’entre musiques llunyanes
de so d’ombres dintre cristalls opacs,
allà, plens de melangia
braços emmidonats per una cançó
uns abracen, somien d’altres
despendre’s mànigues del passat.

S’amaguen darrera el mutisme
de figures dansaires,
foren dues ones d’un congelat llac.

No perdis, (si hi penses massa), el temps
mai hem dansat aquest ball.

M’ho recorda tot, aquest mai continuo
quan més que mai, vull oblidar.



Espock

EN DANSA

EN DANSA



"...Em mou l’anima, no el pas
Sens fi tot és principi
- no em venç una por
quan gest és voluntat -
Per abraçar no fan falta braços ni mans..."

Ja camino, si penso tinc peu,
se’m fa tenir mà, parlo i t’escric
el cor batega quelcom sens veu
em fa sentir lliure, ésser i amic.

No puc dir "mai he estimat"
desconeix-ho la fi encara,
per ma existència he triat
cobrar amb res, moneda cara!

M’han titllat d’idealista
doncs en tinc un ideal
però no em diuen realista
per viure aquest món irreal.

Em sobren ànims o improviso
just mai me’n retornin gaires
si no en queden els arrapi s’ho
rescatant-los d’altres caires.

Sóc d’Olesa, segur i determinat
induïts de Passió som passionaris;
gent agraïda amb la bona voluntat
d’estimar vida, essent voluntaris.

Espock.-

CORRIA CORRIA

CORRIA CORRIA




Corria i corria un nen
al pas de carrer
junta la ingenuïtat,
l’acompanyava també,
ben feta la clenxa
d’un petó matiner.

Vestida de dia,
tafurejava ganàpia,
de presa vida
amb el nin juganer.
corrien les cames,
corria el segon,
mentre aguantin les ganes
de fer rodar el món.

I perquè no ser l’ocell
o l’avió de paper?
Però el rebuf de la brisa
cap avall des de dalt
li deia a l’orella
"fer trampes no és de bé"

Volia estar brillantor
per un anell d’or;
no sabia encara
del metall fer-ne carn
doncs les joies ho son
per fer-se boniques
al contagi d’un cor.

Els pares, com sempre
fan els núvols al cel,
circulen tornada,
(anaven al revés)
darrera dels d’avis
esvaïts davant d’ells.

La cursa era ferma
i ferm n’era l’asfalt
fermes les voluntats
d’escriure tots junts
un traç de recta final.

Just comença la existència,
l’infant, certament ho sóc jo.
Però deixa el camí
- veure’l ara per terra
em sap molt de greu-
tot tirat a la via
sense acabar de fer el tomb,
dessagnat per la pròpia runa
abandona el carreró.


Espock

ALTER EGO

ALTER EGO



L’espill dintre dels meus ulls
em distorsiona la imatge,
per conèixer la realitat
cal reflectir-me en un d’altri.
Veure amb nitidesa ma cara



Espock

BlogDay

El BlogDay és el dia dels blocaires, ha estat creat perquè els editors de blocs coneguin altres blocaires, d'altres països i d'altres centres d'interès. El 31 d'agost és el dia en què tots hi donen a conèixer altres autors. La meva selecció:

http://www.marcvidal.cat/ un bloc d'economia comentada força interessant
http://quiron.wordpress.com/ un bloc multiparticipatiu de política
http://xtomas.bloc.cat/ una visió del món en òptica catalana

PIZELLADES

PINZELLADES


Per hissar, no em resta sol
avui, i ser el teu paisatge
silenciós, pel buit del mar,
de quietud, perdo l’onatge;
no em pinzellen abraçades
(dits amb massa poc coratge),
ni un petó per fer cruixir
llavis en la teva imatge.

Tan sols conformo ara el marc
a ulls de qui en sóc ostatge.

Espock.-

PARENTESI AUSTRAL

PARENTESI AUSTRAL

Neu per a un estiu càlid,
floc, a llum d’albor plenilunar,
trenta i escaig grams de dolçor
* fruïen en sec. *

* Desprès un dejuni * *
* * costa pair la sinceritat. *

* * Mira si en sóc de dolent, *
* no volgué barrar-li el pas; *
* s’escolà en el dins profund.
* No tinc prou feina a viure * *
* * i provoco al despistat. *

* * Ara sonen musiques de sants, * *

* de sucosos edens, *
* d’esquinçar-se-li embolcall
* a l’obsequi en almívar natural. *
Plena, se’m presenta l’albirada, * *
**nua de núvols blaus. **

* * Un glop d’aire per qui s’ofega *
* fora bes d’una sirena austral. *

Espock

A MORT RÀPIDA

A MORT RÀPIDA

La vas matar a cop d’ull
amb la justa dosi d‘ànima
se'm morí la voluntat
pel verí d’aquell esguard,
al primer tret de mirada.

Armat, en sóc un humà,
amb pragmatisme per espasa,
resolc a no claudicar.
Incaut i pobre de mi!
no ser ferm a ma paraula.

No en sabíem de niar,
vint anys no donen per massa,
ens engolia el món
desenfocat a l’entorn
d’una bogeria clara.

Pel teu cor estaré blanca sang,
escalfor de matinada
pel teu mirar seré delit,
pels teus llavis amor i carn.

Mentre trobàvem destí, aquella nit
vàrem fer en el teu cos posada.

Espock

EL MEU SOMNI

EL MEU SOMNI

El meu somni no té nit
ni jeu cap coixí d’estrelles,
son grans ulls de caramel
plens de llàgrimes salades.

Té de núvols fet el llit
em viu, tendre, a les parpelles.
El meu somni porta el vel
de les llums més emboirades.

El meu somni té colpit
quatre barres ben vermelles,
de visatge i per estel
una vareta de fades.

Espock.-

DEPÈN L'ARREL

DEPÈN L’ARREL

Neix tallada cada flor
amb un tacte compromès
tendre és el seu color,
son aroma, sobreentès.

Un petó d’aiguamarina
vull penjar-li d’entre els pits
igual sempre, a cada espina
un costerut llepadits.

Es perd per avall la tija
l’escup de llengua, en verdor
em sorprèn una rautija
perfumada del aspror.

Ric al raig de cada dia
em fa seu cada enfarfoll.
Crec és massa gosadia
fer-ne roser d’un matoll.

Espock

1-1

L’aire amb flaire d’estable, bufa les primeres notes del cant del despertar (a toc de la flauta d’un pa d’arc de Sant Martí). Balla l’ombra de fulles sobre el terra de la cabana, aquest, empastifa els ratxes amb petits mosquits de pols que pampalluguejant volen fugir per les escletxes, despresos mentre plego la manta de pel de llama que em va regalar el pare quan vaig fer vuit anys; va dir, per protegir-me dels mals esperits, els que guixen la nit amb el carbó dels sacs que porten a les espatlles.
Bec l’aigua endormiscada que ha portat la mare al quero de fusta, és la més matinera, cada dia va a buscar-la amb un (canti) a la paqcha que brolla prop la sitja reial a la sortida del nostre poblat, l’ayllu de Cuamoc; té encara gust a esperit adormit mentre la sento baixar pel coll, just no s’ha despertat. Tot netejant-me la cara, faig caure espurnes sobre el terra, perquè en begui també, llavors n’aboco un rajolí sobre els dits i humitejo els llavis ara silenciosos des el darrer gemec del pare.
Má, és com una fada bruixa m’ha fet el regal de deixar-me somiar més temps. Tot i que el somni esdevingui un malson de líquids pastosos negres regalimant sobre d’altres de vermells i un crit sense soroll, no el deixa brollar el propi bram rítmic de por del cor, que espantat, també vol fer-ho amb mi.
Sento veus fora, xisclets de nens i animals que juguen tot junts a cuita, darrera la cortina de l’entrada; els uns emulant ser galls d’indi i els polls volent ésser infants, mentre, els grans s'allunyen per portar a pasturar el ramat.











1-2
Aparto el mantó i em cega la llum de Déu, ofès per quelcom que he degut somiar i no recordo. Si pogués controlar els somnis n’ofrenaria un de ben bonic cada dia, seria com un cistell amb forces guaiaves, blat de moro, papas i molts altres fruits; això és el que ell m’ofereix a mi, no puc més que tornar-li el que em dona; quan sigui gran podré renunciar a la llama que em pertoqui tot segant-li la vida, però no seran pas meves, els corrals pertanyen l’emperador.

Si fos caçadora sacrificaria un puma, encara que ell se’ls estima molt, són prou importants, més que el pare i la mare junts, ells tenen el dret de matar-nos, nosaltres no. Només puc ofrenar-li el mateix somni cada dia i avui tampoc li ha agradat.

Mare tira de mi, em diu – què hi fas aquí parada!? – somriu, és la rialla de sempre, comprensiva, la que em fa sortir de la meva abstracció. Incita a desvetllar, tot arrossegant-me fora la cabana, em fa seure sobre el tronc de peugu que tenim junt a l’entrada per refer-me les trenes esberlades i el meu cabell no embruti el cel. La seva mirada conté el regust d’una melangia sens color, l’intueixo dins els seus ulls, plens de records recremats per tants dies de sol i gel des la seva infantesa, ara la carrèga sobre de mi per quan, al temps, sigui jo la mare.

Haig d’anar a cercar llenya al bosc, li agrairé fent les meves necessitats al arbre que creixi menys, perquè demà i l'atre, també torni a casa amb un bon farcell i no hagi d’endinsar-me entre el boscam de pendents i obagues.













1-3
Pare, fa dies que no es lleva, només surt la seva veu greu des el pou de la gola, talment hagués relliscat a una gorja, caigut allí dins, al bell fons, endut per una corrent que ens glaça als dos, no tinc cap recurs ni cordes per atansar-me’l. Pensen que està malalt, no ho crec, té molta son.

Li he portat unes fulles de coca que he trobat pel camí les poso ben a prop de la seva mà per que no tingui massa feina a prendre-les i posar-se-les dins la boca, al mateix temps que prenc, com cada dia, les que en esdevingut seques que li vaig portar abans, no sé perquè té la cara tan inflada si no menja. Mare diu que hem de sacrificar la nostra llama, em fa por, la floreta es l’única que tenim, me l’emporto cada dia a pastar, esta molt preocupada. tothom a l’aldea ho esta, des fa molt temps les veig que dissimulen, la majoria dels pares de l’aldea fan treballs comunitaris, prenen la millor terra dins uns farcells suportats com una diadema al front, i la van pujat poc a poc cap darrera les més altes muntanyes, ja fa mesos.

Aquesta nit, la anterior i l’altre, fins i tot les estrelles han plorat pel pare. No parpelleja, ni gemega, diuen que és mort, però és mentida, estan equivocats, demà s’aixecarà i tornarà a prendre els mànecs de les eines que tenen la forma exacta de les seves mans i les xancles que porten impreses les factures de la seva coixesa lànguida, les prenc, en necessitarà unes quan es desperti, i morint de la mort vulgui reprendre el camí de casa. Allà on vagi hi ha molta gent, no es trobarà sòl, junt l’ànima dels animals, va a parar l’esperit del menjar abans es podreixi. No passarà gana, segur.

LLAVIS INCONEGUTS

LLAVIS INCONEGUTS

N’eren pells per a deler
embotien coneixença
de les passions afamades.
eren dits de dues boques;
...varen donar-se la mà.

Espock

Reptes que deixo covant

Qui subscriveix li queda un despertador per anar-se’n de vacances, desitjo que les vostres siguin tan placenteres com espero les meves i permetin regenerar-me tot donant un impuls a allò que tinc un pèl oblidat, la família.

En clau literària, la tasca serà l’oblit a la quotidianitat, sens renunciar prendre les notes del que em vulgui regalar l'estiu, emportat per la pura mandra, això si, donant-me per única fita, acabar de llegir d'una vegada el llibre de Montserrat Rico que em van regalar per Sant Jordi, estic al bell mig i no sé continuar endavant ni tinc prou coratge per tornar a rellegir, m'he fet una troca de noms. Desprès d'aquest parèntesi estiuenc, continuaré en la meva particular recerca del Grial poètic, altres temes i maneres d'expressió, que m'evitin del desgast emocional d’escriure les mateixes coses amb iguals maneres. Sé, en el fons, tinc la solució a tocar de dits, NO MARCAR-ME REPTES.

Provaré d'arrodonir la novel·la fantàstica que vaig començar l'any passat pot ser eixamplant-li els capítols i afegir-ne un altre més; tot agraint a Marién els seus pacients consells. Que tremoli la competència! tinc idees i des fa pocs mesos arreplego espurnes d’informació per amollar-ne una d'altra situada al Macchu Picchu del temps de la colonització espanyola; aquesta si la penso començar ja amb la experiència d'una primera i en català, encara que penso posar mots en guaraní i aimara.

Per altre banda tinc que indexar, ordenar i afegir temes pendents a uns modestos apunts de metodologia poètica. Montse Sinera m'ha ofert col·laborar a la revista que edita "Cuadernos de Poesia" http://www.cuadernodepoesia.org/cuadernos/2/marco.htm Ja voldria ja, em sap greu però no poder estar a l'altura en la dedicació i temps que es mereix. Ja veieu com els manejo de bé els futurs indeterminats i imperfectes.

Bones vacances!

Joan.- muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu

PRECÍS

PRECÍS


Mentre volem l'oceà de coloms
les boires esmolaràn els arbres,
junt les gemmes de novembre
el regal d'un ram de dits.

Els camps migraran pel camí
dessota el petagrama elèctric
dels cants pardelaires.
Llavors, t'acupunturare una conjunció.


Espock

No sé pas perquè

Dins cada poema hi resta un tros d'ànima, és veritablement un gos boig i rabiós que se’t emporta a mossegades el pit (si fora aquesta la ubicació del manicomi dels sentiments) La Llúcia, a Puigcerdà em va comentar, entre d'altres, una frase que l'extrec de la profitosa conversa que vàrem tenir "si t'agrada tota la teva pròpia poesia, és que hi ha quelcom que no funciona" Sóc dels que mai llencen res, si més no, entenc la poesia com dinàmica, ho guardo per una posterior evolució, crec si els fills ens trien com a pares tanmateix el poema ens assenyala com a autor. Estic d'acord amb ella, encara que, estimar i respectar el que has escrit és una manera de ser autocrític o de fer de brocanter d’idees. Vàrem passar de puntetes per la individualitat i insolidaritat del poeta. També em va donar recomanacions i tres claus pel gloriós èxit, però tanmateix... que és l’èxit o la glòria sinó el poder gaudir la plenitud de cada moment?

PUIGCERDÀ

Ahir vàrem estar reunits per l’excel·lentíssim Ajuntament de Puigcerdà al teatre de la vila on varis autors recitarem poemes em faig ressò d’aquest l’acte cultural on vaig poder saludar a n’Amparo i Rosa Maria Esteller del Nas de la Lluna també a Joan Asbert, i la Llúcia Pujol una poetessa/pintora amb qui vaig tenir el gust de compartir taula i arranjar una mica aquest món poètic, a En Juli de Poetes del Casc Antic i l’Adriana Ferràn entre d’altres.

Vaig quedar molt il·lusionat i content de compartir el dia amb na Montse Sinera i la seva abnegada família: les seves filles Irene i Laura i el seu encantador marit Francesc i com no! la meva companya Gemma tots junts varen posar color a aquest blanc i negre pirinenc.

Vaig recitar el poema "Tres Dones"

T’haig d’agrair Montse la sorpresa de la teva dedicatòria, abans de recitar el teu poema "Parlem", no m’ho esperava pas! Tot un detall. També moltes gràcies per la tassa de lletres, t’envio un petonet de d’aquí.

El temps va quedar-se curt per tot per donar un volt més ampli a aquesta població, per poder canviar més impressions, encara, amb la Montse i tantes altres persones que intentàvem exprimir segons de l’arbre d’un diumenge que creixia amb massa pressa.

Agraeixo a L’ajuntament: l’espai, els recursos, i l’encoratjo a continuar amb aquesta tasca de divulgació cultural catalana.

Felicitats a tots!

BOSC

BOSC




Bosc madur entendrit del darrer any
nat pels troncs junts amb qui ha crescut ma vida
restant alguna soca ressorgida,
rebrot en un moment de mal parany

per qui no he volgut ser causa de dany,
tot i portar l’escorça adolorida
per decepcions comeses i sofrida
a daga de qui és va dir un company

Guardo a qui encara no he aimat, tot un clar
perquè ple per l’ombra de la fulla
no em resti dintre cap racó amagat

M'anello a qui em vaig voler vincular
trepitjada feixa, taco d’agulla,
empremta d’una pinassa al costat.


Espock.-

CLAM D’INCOHERENCIA

CLAM D’INCOHERENCIA

Resta dècimes al valor
cada conversa venuda a l’oblit,
sóc tal vegada més pobre i més mut
per renegar, a qualsevol preu,
tot el que he sentit.

Espock.-

ACOSAMENT

ACOSAMENT

Em vull treure de sobre la poesia
però és ella qui no es vol allunyar de mi
em persegueix sinó de nit, de dia
vetllant-me al despertar i a mig dormir.

Ocupa el cervell amb tanta deliria,
la imagino clavada al cim del pit,
corprèn maridant-me la radiografia
de les ferides d’amor i neguit.

Vull desempallegar la lletania,
no sóc res, vassall del mot maleït.
Em condemna amb raons per la agonia
aombrant-me dins d’un món del tot fingit.

Espock.-

LLACUNES D’EMOCIONS

LLACUNES D’EMOCIONS


Lluny de mar, a roca ferma,
solquen boirina i mal sons
molins com marejols de fons
bufen un desert d’aigua erma.

L’oceà de la fulla terme
talla verd marí en maons;
núvols rabiüts, rodamóns,
ruixen arreu son esperma.

Dels rumbs sense cap destí
n’hi posen noms de camins;
illes són llacunes pletes

de bancs d’emocions sens fi.
Qui les pesca al bell endins
crec, els hi diuen poetes.

Espock

SERP

SERP

Perquè m’atrapis
m’he amagat sota raigs de llum;
reconeixeràs del somriure
furtat a un trapella serpentí,
esglai fingit i mentidera sorpresa
de qui vol sentir-se descobert.

Per si no tens prou valor
vesteixo, entre retalls de carn,
ulls metzinosos d’escurçó
provocant-me plaer
a cada abraçada seminal
de prostitució amb solitud.
En tant, et veig presta encara,
expectant l’esquitx de gelosia.


Espock.-

ÉS TAN FÀCIL PROP A MAR

ÉS TAN FÀCIL PROP A MAR

Si hi ha tempesta a la gola,
l’arrissada és a horitzó,
quan la flaire d’aigua plora
cristalls raspa de record.

Llegeixo rugir la terra
(tot un bram d’onada greu)
accents blaus, blanques les crestes
versos amb ribet de neu.
És més fàcil amanir angoixes,
passen més, al gust de sal.

Quan onades refresquen sorra
del rellotge caduc i malalt,
revifat per algunes hores
de l’oblit, d’un temps a part.
Neix més fàcil la carena,
és més fàcil esvair penes,
és més fàcil perdre l’esma.
Tot n’és fàcil prop a mar.

Espock.-

Des la grapa de la censura fins l'ombrejat maig del bocamoll

Tombem el mes, desprès d’esperar el temps prudencial per la seva publicació, us transcric el darrer comentari que vaig remetre i que ha estat censurat pel blog enumerat Poètiques http://blocs.tinet.org/blog/poetiques No us poso tot el contingut doncs està exposat a aquesta direcció. Jutgeu vosaltres mateixos.


Discrepància o noucentisme neoclassicista?
Human Trash 23/05/2007, 11:54
"Quant llegeixo un text d’un poeta novell..."
Una mala manera de situar-se al capdemunt de tot plegat i tractar de tenir una visió a vol d'àliga de la poesia aliena. Jo també he volgut saber què se sent en obrir la panxa dels poemes d’altres i he llegit els versos del Sr. Spock. Però no els penso sotmetre a anàlisi (això ja m’ho feien fer quan feia filologia), em fa mandra només per l’estructura, la rima i les paraules (rosa, amor, aigua, onades, cor, pètals, esglai...)
M’extranyen, però els comentaris del Sr. Spock en aquest bloc perquè quan fa referència -en un poema rimat homenatge- a Salvat Papasseit i Marçal, per exemple, està aprovant altres poètiques que no tenen res a veure amb el que escriu o el que diu que li agrada. Tampoc entenc, doncs, perquè enllaça al generador de poemes... no és massa agosarat i carent de "mètodes"?. És clar, certa poesia no es pot "llegir estructuralment" o fent una segona "lectura de comprensió". Què en fan de mal els tallers literaris per a lletraferits!!!
Jo, com que no en sé, de crítica literària i només en sóc lectora, valoro la imatge i la capacitat de comunicar per sobre de la formalitat i l'ars poètica. Sí a la tradició i al llegat dels "sistemes de presentació", però no cal ser reduccionista i posar sota el microscopi tota la poesia, a veure si compleix excel•lències o és una "aplanadora"... Hi ha molts tipus de d’art poètica. Recordem la poesia concreta, per exemple, o la fonètica, o d'altres estils que no es preocupen per buscar-se al google a veure què passa.
I prou, que com deia Joan Brossa:
"Hi ha poetes que no tenen res a dir. Posant lletres una darrera l'altra sempre surten frases."
"Jo hi veig, en la poesia literària que s’escriu avui, un excés de perruques i una manca de caps. Hi falta aquell impacte que volia Miró quan deia "Abans que una obra faci funcionar el cervell, hade produir un impacte, un cop de puny, paf!"

Espock 23/05/2007, 20:27
Trash, En primer lloc benvinguda a bord, espero que poètiques no s’enfadi per obrir-li caixes de Pandora o fer-ne fòrum de discussió del seu blog (però si això veu la llum vol dir que ha obert la porta), Certament, agrair-te el pas pel meu blog i la desfortuna d’una anàlisi del qual en podria i en voldria aprendre, tot i el teu sigilós i inconscient canvi paraules, por per mandra . Em quedo en que no t’agraden l’estructura, la rima i determinades paraules que empro, ...llàstima que no et desagradin més coses. Tot i que sense rosa, en Papasseït què hi portaria als llavis? I amb quins pètals de gerani pintaria ses ungles na Marçal . Jo si te’l demano (el comentari) hi ets convidada al meu blog, si més no per donar-te opció a augmentar nota en credibilitat, encara que, estrofes més avall del teu poema dius que no ets crítica, ho intentes molt bé.
En la meva vessant de lector tinc tot el dret a llegir, reconèixer i emocionar-me amb qui hagi sigut capaç de provocar-m’ho, això es prou difícil de controlar; no vol dir tenir que escriure com... Si Maragall hagués escrit com... no seria Maragall.
Sortosament estem a la societat de la informació i particularment en faig ús d’ella (evidentment aquí i ara) donat que em proporciona estris instantanis i còmodes al abast, des diccionaris a buscadors, incloent-hi fins i tot , correctors pel meu mal català escrit. Ho haig de reconèixer, no me’n puc reprimir, sóc un amant de les noves tecnologies, i mira doncs, em fa gràcia aquest muntador de frases que a tu no t’agrada gens, si més no ha valgut per arrancar-te uns mots, inclòs fantasiejo pensant en un futur poètic immediat, ...tu no? Una màquina podria arribar a fer poemes intel·ligibles?. Què se’n farà d’aquells poetes? ...fa tants dies. Veig t’ha impressionat l’exemple de Google però el mèrit no ha estat meu sinó d’un ex-ensenyant. "Es queda curt qui mira cap el dit quan algú senyala".
Sense cap intenció de furgar dins una relació que respecto però desconeix-ho totalment, la teva intervenció la entono bé a un afany protagonista bé dins d’una amistat proteccionista que t’uneix a poètiques, o bé acabo de despertar el gall del galliner que intenta desesperadament justificar la feines que no fa, doncs aquests cops de colze no sé ben bé a que es deuen. A mi també m’estranya que la mantinguis "en conserva" amb un burka cobrint-li ulls i orelles; metafòricament, sospito la teva pretensió, no aprengui a posar-se maca perquè tems que se’t emporti el teu nuvi?. Com pot amagar una Filòloga a la seva amiga un recull d’aprenentatges que saps molt bé en el temps acabarà per descobrir?, el queisme, el perquè d’una estructuració en estrofes, la repetició de mots no iterats, l’abús de gerundis i tants d’altres que tots dos sabem.
Ah! En Brossa, sense amor ni dits d’aigua què hagués pogut esperar ?
Apuntat aquesta "qui no té res a dir mai pot escriure poesia" (la vaig sentir per la radio)
Un petó.
Espock.-

Consells?D
Poètiques 23/05/2007, 21:07
He publicat aquest missatge d'Espock perquè penso que cal deixar que pugui contestar les al·lusions directes. De tota manera, Espock, tot i que agraeixo els teus comentaris, has de saber també que jo ja m'he preocupat per demanar consell i crítica a persones que n'entenen, que, segons el meu parer, escriuen molt bé, i que penso que em poden aportar coses.
No és que em molesti que em diguis el que no t'agrada, però la veritat és que veig una certa pretensió en les teves crítiques. Tens sort, perquè intueixo que estàs molt segur de saber la millor manera d'escriure poesia i et veus capacitat per donar consells a tothom. I també veig que dedueixes moltes coses de les persones, de la seva activitat; veig que m'has classificat en un tres i no res, sense saber res del que he fet fins ara, de la meva reflexió particular sobre el fet d'escriure, etc. Tens sort, t'ho dic, perquè segurament has trobat la fórmula miraculosa per escriure bé.
Crec que és genial que es generi un debat al voltant de tots aquests aspectes, però la veritat és que potser ja entrem en un pla no desitjable. Jo mateixa ja em preocupo per demanar opinions crítiques a qui crec que me les pot aportar des d'un punt de vista realment coneixedor del fet literari.
Gràcies i salutacions.

Missatge de la que posa burques i és gall de galliner hahahahahaha
Human Trash 24/05/2007, 11:26
Benvolgut Sr. Spock,
em sembla que ja li hem vist prou les orelles punxegudes per aqui. Vagi per endavant que cal ser tant poderós com Pandora per poder obrir caixes!
Gràcies, tanmateix, pel seu psicoanàlisi gratuït... no sap que bé va que a una l'etiquetin i la classifiquin (igual que fa vostè amb la poesia) i la cobreixin de frases fetes suades (el dit, qui no té res a dir...) i d'improperis pseudo-redempcionistes.
Veig que això de l'amistat el molesta especialment i li troba pegues i conspiranoies, suposo que (i ara copio el seu pretenciós estil de conseller rotllo patriarca gitano) es deu a la seva manca de relacions personals autèntiques. Només cal llegir el seu bloc.
Deixi, home, de fer el sòmines comentant poètiques que ningú li ha demanat, de crear falses "discrepàncies" i de cercar similitudsd entre les seves rimes i els grans autors. Evidentment, Brossa, Papasseït i Marçal empraven els mots de manera magistral, podent-se permetre el luxe de parlar de roses, pètals i el que els donava la real gana. No com d'altres lletraferits de manual que s'encasten amb els seus límits, pors i tremendismes.
I no faci petons i abraçades, home, que no ens coneixem de res! Això si, cordials salutacions i que tingui un bon dia, oh, vostè, que porta el mateix nom que l'alcalde de Tremp!
Ave Dadá!

Espock 25/05/2007, 20:27

Tota la teva intervenció es basa en critica en el pla personal, amb "barra lliure" des la titularitat del blog, i paradoxalment la manca d’ella en referència als treballs presentats. La meva persona, tan se val. Que sigui un gitano, orellut, lletraferit i amb manca d’amistats, ja ho sabem, pots continuar intentant-ho, són les teves mancances i si així les resolts doncs me’n alegro molt d’haver-hi contribuït, però desconec l’interès que és pugui tenir per les meves misèries i virtuosos defectes, jo si, a mi m’ajuda a ubicar-los i contrarestar-los, gràcies reina. Pot ser que en vulguis fer un "corazón de verano" però tot i que estem en un blog poètic el que dius senzillament no té altura ni en qualitat ni tan sols és poesia. Et puc direccionar per unes quants blogs on l’insult es habitual, per ell tenen raó de ser, inclòs pots arribar a fer-ho millor i més gràcia.
En quant als treballs, (el meu, doncs el de la teva amiga fa mesos veig que no el comentes si més no en aquest blog,) has estat tu qui l’ha traslladat aquí, a fi d’evitar mullar-te amb la teva raonada i indubtablement sabia opinió filològica, dient que no t’agrada res i se’t en fot comentar-ho tan aquí com al meu humil blog per la "mandra" que jo continuo dient-li "por".
T’has volgut salvar amb una fugida endavant, rectificant sigilosament la relliscada en l’afer paraules (rosa, pètal...) per construccions volent-ho embrutar per que no és veies tot comparant-me a qui no m’he comparat. Has definit el boomerang d’unes frases que vares estrenar precisament tu, com a "suades", quasi tan com aquesta pròpia expressió, sort que tirant cursor amunt hi resten les hemeroteques!.
He formulat i sempre en resposta a un post previ, uns criteris a fi de que es generes un debat o l’interlocutor a qui contesto me’ls raones, veig tampoc vols intervenir. Mandra també?
O estàs per sobre d’aquestes coses?
Constato doncs, tots dos fem la mateixa pudor, i me’n alegro, doncs t’has dignat a imitar-me tot rebaixant-te al meu nivell de suposicions (darrerament ja no es pot ser gaire original), desautoritzant i investint-te en el paper d’alliberadora de la teva amiga de la meva incomoda presencia, qui des un principi no tindria que haver-me agraït sinó senzillament convidant-me a no intervenir.
Un petó.

XIFRES I LLETRES

XIFRES I LLETRES


Quantes gotes dibuixen un cor tempestat?
tan prompte engolides en l’eixam de l’oceà.
M’aprofundeixen, retina endins,
i mentre et nedo negror d'ulls
sóc fràgil lluerna de la seva obscuritat.

Quants graus dilueixen en perfum
el tremp del aliatge d’ambdós?
si en som xifres incomptables
dintre el muntant dels valors.


Espock

LA BÚSTIA

LA BÚSTIA


Plena de missatge, aquella bústia
nissaga malbaratada d’un manyà,
l’alè del vent i la llum il·lusa
es mossegaven, àvids gossos
de buit per aixoplugar.

Ombregen paraules obtuses,
les escriurà el vell ningú,
donen decalatge de rovell
a un to verd tot amortallat.

No tanca les vergonyes;
a mig estómac
(per digerir la culpa)
un impacient cop de puny.
Més enllà de lletanies
la integritat li escriu cartes
cada cop de més lluny.

Sorgida del seu endins
la veu d’ull guerxo aclucat.
Una cara n’està estesa,
surt un palmell de la boca,
capta almoina, la finestra
a un fonedor apropiat,
per despendres - a morfosi lenta -
del seu bagatge armat.


Espock

CINC ANYS I UNA FLOR

CINC ANYS I UNA FLOR


Esquivo el lustre a dreceres
per no pansir aquell amor;
i al florir ses primaveres
juntaren ram del record
les sis roses cridaneres.


Espock

UN QUE EN SON DOS

UN QUE EN SON DOS

Són ulls, els de la teva cara,
dues llums d’encendre sol,
i entre ambdós palmells
vesteixes nuesa, la del meu cor,
si el roig, el de la boca
roses amb pètals bessons.

Cada vol de ta mirada,
cada flor florida als llavis,
cada batec dels teus braços,
tenen el valor de dos.

Espock

PERDUES

PERDUES

En la creença de veurem enganyat
vas canviar il·lusió per un fals vagit.
Qui de tots dos en sortí mal parat?
si sols vaig perdre l'esglai consumit,
tu per mi i sempre, la sinceritat.

Espock

SANTJORDIÀ

SANTJORDIÀ


Brollo de sa espina tendre
sorgida d’es pètal rosat,
gresol que varen encendre
mon llavi i s’altre meitat.

N’ets inserida carícia
as palmell d’es meua mà
però amb ses ungles escardades
com et pot acaronar?

I a sa llum des despertar
que me’n dius de s’albirada?
pàl·lid rega as expirar
es teu nom de matinada.

Heu-me aquí sentimental
llest, a punt d’oir qual cosa
ferit, espinós, malalt
per no ofrenar flor a una rosa.


Espock

QÜESTIÓ DE CREURE

QÜESTIÓ DE CREURE

Ja ho sé, no ets cap nena
mes, deixes t’expliqui un conte?
si resta fantasia a l’ ànima
potser te’ l arribis a creure.

Hi havia tal vegada una nit
feta de blaus amb tons negres,
una llàntia espurnejava estrelles
(fluïen des del teu cabell);
era la musa d’un insomni
tot desconèixer la màgia
de ser-ne la d'un mig poeta
meitat noi i meitat vell.
O no era jove, o si ho era?

No t’ho creuràs però...
...No acabava el poema
i el bard, en el seu desesper
apressa la fi al dilema
repuntant-la amb un bes d’acer.

Dormida entre cinc estrofes
lluny ara descansa aliena.

O no era vespre, o no és un somni?
Tant fa, tampoc ets cap fada
i no ho entendràs.

Espock

AUCA D'ENTRE CONVERSA

AUCA D’ENTRE CONVERSA

Amable senyoreta de pèl llis:
l’iris n’és ona d’un mar oriünd,
on un somriure curt, rema imprecís
sobre presses d’un despertar profund.

*
N’és solució a un problema capital
orienti’m, - si més no - on cal anar?;
canviem aperitiu per bacanal
per de postres després tornar a esmorzar.

*
Sé, no treballa per amor a l’art
ni en som sospirs compartint paradís
escolti’m però, bellesa, quedi a part
no li demano res més tan concís.

*
Vull doncs, m’expliqui tot el que no diu
quan canten, sap molt bé vostè, les oques
els polls i els ànecs, de queixes ni piu,
de fer el bé d’ocasions en són ben poques;

*

així demano, i no és gaire banal
entengui, em trobo un xic desconcertat
vostè cobra per ser professional
jo, sóc creient en la publicitat.

*
Deixi’m parlar, començo a estar-ne fart
només el blau i el vermell fan el lila
vol fer el favor de mirar la pupil·la,
sinó em podrà mai, prego, escoltar.

*
Té una altra feina o pot ser ocupació?
torno després, potser en millor moment,
sóc massa ingenu? (estic entre-veient)
tinc espera, digui-ho per compassió.

*
Ulls gairebé rodons quasi fogosos
orella dura amb una veu gripal
mans cridaneres, amb dits nerviosos
paraules gust a esbandidor bucal

*
Observo bé té companya o marit,
no se m’enfadi, es poden dir coses
de bon rotllo, sempre sense cap crit
tot –i segons a quins moments no hi gosses.

*
Senyora carn d’uniforme marí
rebenta sa miopia el coloral,
baveja dins la bossa al seu costal,
compresa tal buscant l’aire un dofí.

*
Tan em fot com sigui l’ase i sa passa
si vol beure o no. Hi és per a informar,
no em sigui "freaky" doncs visc a Terrassa
l’últim a dir és "no es sap explicar".

*

Arruga seca abisme d’elefant
amb sota barba de l’indi de gall
ratllo superficial, ben elegant,
tan per dessobre tan com per avall.

*

Estic per sortir, altra volta i entrar
com informàtic a punt d’embogir
estic per mossegar a la jugular
o fugir fins el racó de la fi,

*
Noto un palpitar a la seva parpella
un sac de nervis s’aguanta d’un fil
no vull escolar ressò per l’orella,
mai m’ho perdonaria ser tant vil!

*
Tinc el dolor al genoll, és carregat
del pes de paraules escarransit.
Ve sensació de baixar a un forat
on vostè seu l’esglai dins el seu pit.

*
Desconec qui li ha donat el treball
ni del perquè ens costa rodolar tant
espatlla el dia plàcid i xic frisant.
No hi veig la solució a aquest guirigall!

*

És un xiclet enganxat a la sola
una mosca d’hivern negra de sol
és com un bou amb un mal de gola
jo el patufet amagat dins la col.

*
Arracades amb gust perjudicial,
volia arribar, a aquest fals entès
no cap allà on em porten vostès
per mantenir-me ancorat a un dogal.

*
S’acaba, resto dispost a l’oblit
fins venen ganes de picar l’ullet
amb correcció dono la mà, o un dit
vostè torni a la feina, jo la he fet.

*
Tinc la impressió, no em desitja cap mal
ha estat consistent en aquest combat
qui l’ha perdut? car no ha estat desigual
perquè ningú de tots dos l’ha guanyat.

*
Aquesta llàgrima acaba de caure
és pel seu pòmul roig, gairebé inflat
en altre circumstància, dinosaure
tindria als llavis, un cafè pagat.

Espock

MANUS CRIT

MANUS CRIT
(EL DARRER JOC D’EN ROGER)

Intento deixar-te la mà,
car en surtin espines
d’uns dits esdevinguts filat,
o caiguin llàgrimes florides
dessobre imatges
enlluernades amb pàtina de rovell.

Veig com te’n vas
aixoplugat pel créixer,
per a convertir en pols
un manuscrit d’empremtes,
dictades per la inconsciència
enxubada pel record.

Mai t’has atansat tan a prop
tot cuitant amb el pretèrit.
Et trobaré tot seguit,
ja ho sé, al teu amagatall
darrera una llunyania.

Espock

A COP DE POESIA

A COP DE POESIA

T’escriure un poema cada dia
tot i no estar poeta,
(no cal ser-ho, si el fi
és esculpir-te en lletres).

Tant sols permetem ser martell
d'un constant bes d’ull;
i deixa la meva emotivitat
conformar a cop de poesia.

Espock

VIDA INFIDEL

VIDA INFIDEL

La meitat del que és la vida
m’ha fugit amb el passat.
L’altre mitja, feta a mida
d'un adulteri forçat,
guarda ingènua ser seduïda.

Espock

M'ENAMOREN ELS POETES

M’ENAMOREN ELS POETES

M’enamoren els poetes.
Bé, el que diuen vull dir,
això de posar etiquetes
cadascú en té lliure albir:
Tan senyors com senyoretes,
va millor expressar-ho així?

Detesten morir quasi mai
no són fets de carn ni d’os
jo també ho seria, rai!:
lluny la pell i fora el cos
i au vinga poemes ...carai!

Es nega lo Verdaguer
a donar-se extremunció
i escriu amb tinta d’acer
perquè el forgin en cançó

Aquí la roba de dol
la vesteix ell i cap altre
des de dalt, tal un miracle
apareix en Martí i Pol.

Atrevida i tota mona
amb cert xiuxiueig vocal
Maria Mercè Marçal
molt contenta d’estar dona.

Des el cementiri, Espriu
el sento esclatar amb rialla
em vol dir encara es viu
tot i de pols, ell no calla.

Ve del limbe amb molt delit
porta una rosa als seus llavis
en Salvat Papaseït
el coneixen cecs i savis.

Un cop fora amb molt treball
al mateix nivell de cella
escolto el seny a l’orella
sols me’l donà en Maragall.

Espock

BRINDIS AL CAVA

BRINDIS AL CAVA

Que la bombolla no cessi la dansa
d’ofegar el fluid del lliri transparent,
exhorti fora, a extramurs l’enyorança
alçant gai l’ànima a cada moment!
Que mil plaers espeteguin en la gola,
fossar estucat, la trompa estomacal.
Brogida a orella, degustis la sola
tessitura d’aquest sabor especial!
Avui et brindo, lluny, a
un munt de metres
et brindo tast
d’un glop,
manifestant:
la copa és plena
d'un most fet de lletres
alçada en vers a tu, La Violant.

Espock

L'ART DE PERDRE'T

L’ART DE PERDRE’T


Vull caure ferit
pel pas de tes petjades
clavades al meu si;
no saben trobar sortida
al camí del record.

Llauren la memòria
cada cop més avall
i més endins
fent-ne de mi
escultura de solitud.

Defallit, em desplomo
sense la crossa dels teus ulls.


Espock.-

PELL DE MARÇ

PELL DE MARÇ

Encara la porto endins
l’empremta de mirada aquella
la va clavar tan profund,
del seu marró en va fer negre.
Fora d’un most prou dolç
per fermentar sota cada cella
una collita de flors
del cep de la primavera.

Ara sé com dansar amb l’aire.
No pateixis pell de març
tot el guaitat es pot tornar a veure,
no serveixen les finestres
si per elles no entra llum;
el sol avui ens ha marxat,
demà dels porticons madurs
regalimarà més tendre.

Espock

LA PANADERA

LA PANADERA

A la fira mare meua,
deixeu-me hi avui anar
un esglai en mi colpeja
cada cop quan li venc pa.

me'l faria de tot dolços
petons de cabell d’àngel i mel
amb llevat de sucre clar;
perquè amb el seu gust de farina
amassi un amor tardà.

N’he llescat la tendresa
molla d'estim, crosta d’amor;
l'espiga brota del endins,
junt la sal d'alguna llàgrima
dissolta per suportar dolor.

Perquè en la seva mossegada
combregui un tros de l’anhel,
de mes mans ses formes clares,
del cor, un tros del batec
per satisfet passejar-lo
tant a prop com sia del seu..

El portaré amb tota cura
abraçat al meu pit amb força
per no refredar l'estim
l’alletaré d’afecte
com si fora el nostre fill;
blanc perquè l’enfarini
el somriure del mirar.

Li donaré i serà carta,
quan li torni canvi
amb el consol del tacte
prendré l'aroma de sa ma.
Amiga també, mare meua,
deixeu-me hi avui anar.

Espock

JOC DE l'EDAT

JOC DE L’EDAT


Queda, per tornar, altre lloc
verge o lliure de bagatge?
Pot l’aigua d’un ple miratge
ofegar-me massa o poc?

Crec, algú sacseja un toc
i em fa crear un utillatge
suposo, m’ajuda al viatge
per escampar d’aquest joc.

Jugo a no perdre, i millor
tot i guanyar-hi molt menys;
ja ho sé, en diuen l’edat.

Sempre em quedarà un racó
per a guarnir-lo de senys
si em volen fer el seu costat.


Espock

EQUILIBRIS

EQUILIBRIS



A l’equilibrada balança
de la mitjana d'una relació
posarem les mateixes llàgrimes,
tots dos el mateix cor.

Però, si fora de pes
l'estima, la tendresa o l'emoció;
dona, no t'equivoquis,
sense cap mena de dubte
qui va posar més
vaig ser jo.



Espock.-

Trobada

Bé aquí em teniu recitant "Llop Blau" a l’Auditori del Ajuntament de Calafell. Ha estat un dia complert, al mati hem visitat la casa on va viure Carles Barral amb un ambient força mariner i desprès de la inauguració del parc de la Sínia. Un agraïment als dos grups de poesia que s’han trobat tan el "local" el Nas de la Lluna, com el "visitant" amics de la Poesia del Casc Antic de Barcelona.

Una Abraçada a la Maica, l’Amparo, Monique, en Joan Asensi, Carme Cata, Rosa Queralt i en Joan Asbert que per cert us convida el darrer dimarts de cada mes a les 7 de la tarda al Pati Llimona on hi fa un programa de poesia. i a tants d’altres amb qui tan la meva companya com jo mateix hem mantingut l'agradable trobada poètica d'aquest dissabte.

DESGLAÇ

DESGLAÇ


Ha estat de novembre a febrer,
(justament neu pel cabell)
compartint l’hivern,
fred i el desglaç
amb un mateix estel cromat.

Des que he nascut
m’he encès d’ella
per apagar-nos plegats.

Espock.-

RONDALLA D’UNA MIXA

RONDALLA D’UNA MIXA


Quan té el buit en el seu cos
surt per fora a "donar un vol"
son biquini és pèl i és os
mentre s'apropa al revolt
fins el llac del bon repòs.

Les amigues canten rap
"guaita, marxa la ximpleta!
això de volar és un nyap
trobaràs nuvi, mixeta?
portes massa ocells al cap"

Escolta i deixa miolar
tota coherent i segura
sap molt bé, bufen en va,
segueix i amb sigil murmura:
"per res es volen mullar!"

Planxada a l’aigua, al bell centre
amb els llavis aclucats
els núvols prop del seu ventre
s'emmirallen pels costats.
Piula un ronroneig, de mentre,

bestioles amb plomall
mouen líquid al retaule.
Molt a prop d’aquell vitrall
rialles de gata maula
fugen indret cap avall.



Espock

RETINA ABSENT

RETINA ABSENT


Em trobo davant teu
foragitat pel quelcom buit
d’una impressió, tanmateix
una retina absent
velada per l’incertesa
de no donar ni rebre condol;
és aquí només
per fer-me saber clos de tu.


Espock

RAPÈ

RAPÈ


Entre l’un i l’altre
l’espai d’un poema,
un ram de lletres
bisellades amb lluentor d’alpaca,
radiografia aliena d’un mal de cor;
plor del nou nat
dins bressol d’ulls.

Trontollen glàndules i pupil·les
davant el conjur del plaer;
un esternut com a llàgrima
exprimida en humitegí l’ànima.

Què en sabem d’ella?
si resulta farcida d’emocions.
Demà de què me’n constiparé?


Espock

TRES DONES

TRES DONES



Bona mar, sirena aimada
espill fet d’aigua lluent
solcant sobre, platejada
farta d’estar al firmament,
cau lluna a xarxa parada;
per ballar molt tendrament.

Dones: l’una enamorada
l’altre n’és la complaent.
Plorosa nit, trasbalsada
no vol mirar ni un moment
per no aigualir l’abraçada
al seu estel més fulgent.



Espock

A L’INREVÉS /COMPTE ENRERA

A L’INREVÉS /COMPTE ENRERA

Ara ens toca dir adéu
i no surt el pronunciar-ho
la llengua s’entortolliga.
Per estar malalt de melangia
cal saber no empassar massa
i veure l’entorn tremolós
darrera d’un cristall d’aigua,
- mossegar-se, també fa mal
però ajuda a suportar l’ànima -.

La pluja torna a l’anvers del cel
al peu, de nou la seva empremta;
camina el sol de tarda a matí
tot renunciant a fer migdiada.
De tinta s’emplena el tinter,
de blanc, els fulls amb gargots;
l'arrel del roser escup el vermell,
es dessagna
de roses donades, flors de nit
juntament amb tantes altres rosades.

Les ones, porten el mar cap endins
i sobre elles encara glopeja
l’estigma d’amor dessalat
perdut entre marinades;
desert de la blanca neu,
resta en mi, salina rasa.

Els ocells volen enrere,
em faig menut i petit,
mut, sense escriure paraula.
- Tampoc m’agrada el que veig
ho volia pensar diferent
recordat des d’una altra mirada -

I tornem a començar
et dic hola!
em ve la necessitat d’abraçar-te.
No sé si així també tot acaba.

Espock

CADASCÚ

CADASCÚ



Clavats al bell mig de l’ànima
trossos de cristall d’esguard,
són foscos, coneix-ho el vidre
del vitrall que es va esquinçar.

Ferides les meves galtes
d’esgarrinxades de veu
foren trets cap a la orella,
ressorgiren tots d’arreu.

La font no cicatritza
per la humitat del record,
regalima, brot morat
des del sangtraït del cor.

Ara ambdós a diferent vida,
com vivint en sengles móns,
tot i el pedaç l’un de l’altre
restat dins i ben al fons.


Espock

TEMPS ENRRERA

TEMPS ENRRERA


No hi ha rellotges per temps cap enrera
tot l’ho irresolt es perd dins el passat
resta profund al cau ben amagat
com sigilós aguait d’urpa de fera.

Allí, engolit al fons de la quimera
burxa a grapades un món ofuscat,
forma part del vagó descarrilat
dintre sac d’una via sangonera.

Allí va a parar l’ànima i tristesa
forjant amb cura rails d’una gàbia
tanca de solitud, fred i presó.

Allí on sempre m’acull la immaduresa
desfeta quan aquell moment de ràbia
il·lumina foscor amb solució.


Espock.-

GEMMA

GEMMA

Mai he concebut el temps
néixer d’un rellotge d’aigua;
segons regats, gotes de valor;
ni un cor fet parla
al gust d’un sospir clar d’aire,
o un petó d’imprudent destí
amb la gosadia d’il·luminar
qui un dia em va dir pare.

Mai podia figurar els somnis
esclats dins la bombolla
pilosa de brillantor d’argent,
vellut dolç que cobreix,
silenciós, el creixement de la flor
dels nou pètals de febrer.

Mai he imaginat un àngel
perquè t’he vist a tu.

Espock

TERRISSA

TERRISSA

No et moguis,
doncs trontollo davant
la perfecció del plec de roba,
el missatge d’un somriure
n’és article pel deler,
batega un perfum de complicitat
dins el pit de tots dos.
Resta quieta, marbre cuit,
et tornejà la llum.

Espock

SI FORA O FÓS

SI FORA O FÓS


Si fora pescador
et nuaria paraules
teixiria una xarxa
per atrapar-te entre frases;
si tingues el valor
de sintonitzar nostra mirada,
seria el trobador
de la més bonica balada.

Si fora poeta
et versificaria l’ànima.
Si fos poeta?
però, ...no és així,
només sóc un somiador
i els somnis no parlen.

Espock.-

LA NIT

LA NIT

Avui la nit ha dormit amb mi,
no ha volgut deixar-me sol,
(també ha degut perdre l'avia)
amb la llum d'una rosa
ha crescut una espina daurada.

L'angoixa m'ha atrapat
dins un cel negre, que no acaba.
Avui ha estat la foscor
qui m'ha explicat contes de fades,
qui m'ha acotxat en el llit
i m'ha donat la besada.

Per no ser hoste d'un somni equivocat
no vull tancar els ulls,
(tan sols el pensament per ella)
doncs com tot, avanç que jo
també ha volgut fer-ho l’avia .

Espock

CINC POMETES

CINC POMETES

Un cop nostra coneixença
en torna letargia dels somnis blaus,
l’efecte de les paraules
emmetzina pomes amb el propi vici;
fan flaire, apeteix i mosseguem.

Espock

CANDELA

CANDELA


Acluca els ulls, "candeleta"
hem d’estar a les fosques
si volem fer brillar els somnis;
massa maca es la teva ombra
per esberlar-la amb un sol.

Acluca els ulls, llumeneta,
no té espera l’abraç del llit.
La lluentor, egoista,
no deixarà omplir l’atmosfera
del el teu respirar adormit.

I no s’adormiran els núvols,
no s’adormirà la pluja,
no s’adormirà la lluna,
no s’adormirà la nit.


Espock.-

A CADA PLEC DEL MEU COR

A CADA PLEC DEL MEU COR

Tinc en mi la teva olor
la llençada amb tendresa
el perfum porta el nom
del vestit de ta nuesa.

Em transporta per els cims
i les valls d’una deessa
entra en mi sense permís
quan m’ofega la tristesa
a cada plec del meu cor.

Espock.-

LA SOGA D’EN JEPET

Es diu del començar de les coses per ser acabades;
la fi doncs n’és, per ella mateixa un principi.

LA SOGA D’EN JEPET

No porta cap soga a la mà
només l’uneix a la vida
la foscor arrossegada d’una figura
de molla de carn
amb el puny fred
de no estrènyer.
Del poc parlar,
el llavi morat.

Calça la lentitud d’un sender
on cada matoll
li mossega l’ombra;
molt de pressa, i, fuig el dia
- queixalada d’espí mòrbid -
per tornar a començar.

Massa humà n’és per morir
i prou difunt per a viure.

Espock

PROPIETARI

PROPIETARI


Sóc propietari de la brisa perduda
reflux per les ales
d’un abegot de paper.

Crossa pel nom
color de cendra,
gemec signat
d’un certificat de pobresa
pigat de taques salades.

Regent d’un somni aliè i ocult
despert, caduc, ...fet malbé.
Guardià del etern present
del no saber oblidar
deixar de estimar.

Sóc titular d’un amor vençut
de qui tu n’ets causa.


Espock.-

FLOR D'ESTIU

FLOR D'ESTIU

Ets la flor que fa l'estiu,
Jo sóc el test que t'empara,
banyant el cos, abraçan-te,
éssent mar de ta mirada.

Comprens l'olor d'una nit,
Tot just mai perfumada,
color del crisol d'un desig
una dolçor que m'amarga;
eterna musa d'un capritx,
del so d'onades de tarda;
per tu lleva l'horitzó
d'on creix cada dia l'alba.

Té el teu cor, color de mel
i els pètals són blanques ales
per fer volar imaginacions,
espill d'estrelles rajades.

I ta tija és amarada,
del meu verd de l'esperança.
Ets ja la flor que fa l'estiu,
si tu flor, n’ets Margalida,
i l'estiu teu, sóc encara.

Espock.-

THAI CHI

THAI CHI

Sento el batec de l'anima
i m’empleno de cel
escoltat pel remor del silenci
moll de gotes de blauvert,
contornejo l’esperit
m’empasso el somriure
palpant les formes de pau
fluides dins la brisa,
perfilat per fines línies d'inspiració.

Se’m fa el volar habitual;
i abocat per la vida
cap la xarxa del destí,
rellisco en caiguda lliure
amb el món per pedrís
allunyant-se avall.

Fins em prengui l’inconscient
o el meu cos esdevingui
el tossut entorn
d’un equilibri en serenor.

Espock

LA DOBLE POSADA

LA DOBLE POSADA


Hi ha una posada al camí,
trenca el pas a la devesa
pregunteu per la mestressa,
(digues-li de part de mi)

Un got tot just buit de vi
on crema una llàntia encesa,
l’esperit de placidesa
no va voler-me seguir.

A parells ses armes blanques
em van ser ferida i mort,

a temps fet de tendres branques

dues hores, mala sort!.
Dos ulls amb perles estanques
no em lliuraren llur tresor.

Espock

FE DE VIDA

FE DE VIDA


Justificant reclamo de la mort
per sapiguer el perquè em vol aquest mal
si jo no li he fet res i tot es casual
quin dèbit m’obligà a patir tal sort?

Penso uhm!, ...pot ser m’estigui fent la cort?
em voldria matar per ser immortal?
si és aquesta intenció, serà trivial
l’estat i el lloc on fer-li de consort.

Ni un sol floc de cabell inanimat,
l’hi interesso sencer, no en vol un tros
ni un abraç per saciar un enamorat.

si ho fa directament, no és pel meu cos
serà, (el tinc doncs bastant atrotinat),
pel bes que faig amb l’ull totalment clos.


Espock

AIGUA DE VAPOR

AIGUA DE VAPOR
(crònica d’una infidelitat)


M’atrau allò no et puc obtenir
però guarda’t del cor el tros més humà
doncs si mai ens arribéssim a estimar
del nostre amor no espigarà l’avenir.

Per tu vull tastar des del gust a verí
als ardents secrets d’engavanyada malesa,
el sabor de trèmula brasa encesa
cremant tan dins com fora de mi.

Sóc coneixedor del fruit del arbre,

- salada polpa -
de la coïssor del no poder-se’n reprimir,
del mig petó salivat amb pressa dolça
abans l’eclipsi el malestar diví

de saber-nos aigua freda
mentre en som el vapor
causat per la flama
de la propietat del sentir.


Espock

ANUNTIS (anuncis)

ANUNTIS (anuncis)

Mitja taronja sens mixt cor,
ara en naturalesa morta,
es relacionaria amb canell i espremedora
per fer de l’amor suïcidi.

Got en sec, abandonat i solitari
cerca ampolla
o recipient ben ple
on abocar la buidor.

Cos amb extraviat pols
agrairia pista o raó
del perquè i per on marxà
i quin camí prengué l’ànima.

Necessito un sentiment digne
per suturar-lo al meu,
un punxo de passió
i sis punts de delit.

Ajudo a embolicar i desembolicar
ho permuto per:
voluntat de no esquinçar
i dos llavis per al llaç.

Espock.-

CAMI

CAMÍ

El camí em transporta a tu,
cert com ho és una balada,
tros del pentagrama en nu
per on dansa ma xiulada.

El farcit sota el despull,
ho es tant de melmelada,
supurant-te riba d’ ull
en fa dolça ta mirada.

Essent flor d'aquest jardí,
com ho ets de matinada,
a cada somriure per mi
esclatà una gota rosada.

El camí em transporta a vos
sé és de pujada i baixada.
Però no hi ha un camí tortuós,
si a la fi hi ets trobada.


Espock

EQUÍVOCS

EQUÍVOCS


S'equivoca el roig tintant la rosa?
o la lluna posant-se als teus llavis?
no, no vàrem equivocar-nos;
difícil és enganyar un cor
amb la mentida de dues ánimes.


Espock.-

LLETRES DISPERSES

LLETRES DISPERSES


Fora la a per dir adéu
tancà l’ema una motxilla
la o i erra per a fer meu
la fi al dol d’una partida.


Espock

MÉS ENLLÀ DE DILLUNS

MÉS ENLLÀ DE DILLUNS


Demà no farà un dia qualsevol
serà avenc amb passarel·la
temperatura per funàmbuls del res,
tap pel pas del minut
o plugim per esmunyir cap un son perpetuo.

De la memòria viatgera,
sobreeixirà, inconscient,
per dessobre,
l’imprecís d’un tros teu
desordenant-me la coherència.

Divendres acabaré d’emplenar
aquest enganxós sarró
- si algun cop me’n surto -
Sempre em queda un racó ple de buit,
(deglutit pel pragmatisme de la inèrcia)
me’l dóna l‘auto remei
per a defalliments no concrets.

Massa ràpid finalitza tot,
i els dilluns no acaben mai!


Espock

2n. PREMI

Estic molt i molt content, m'han concedit el segon premi per "Soneti al vent d'Olesa" us vull fer particips d'aquesta alegria compartint-la amb vosaltres.


Joan.-

ORACIÓ PER UN EPITAFI D'OSSOS

ORACIÓ PER UN EPITAFI D’OSSOS


Esguard per a qui no pot veure
ombres arrebossades amb pell,
pastura per un ramat de flors,
pètals lloant insensibilitats
i cendres, moltes cendres!.

Ombres arrebossades amb pell
noms fossilitzats sobre l’estèril,
esqueles descrites als ulls
tal llàgrimes del plor d’un cep,
negres, tan negres!

Noms fossilitzats sobre l’estèril,
minuts condemnats a ser dies sencers.
Llàstima d’un cos enterrat d’aire!
respirant a cada gra de pols
gramulls de veu, massa veus!

Minuts condemnats a ser dies sencers
paraules fetes amb poques lletres!
No encenguis la llum
on manca carn per ser matèria.
Divendres, cada dia és divendres!.


Espock

ESTUPENDA VIDA

ESTUPENDA VIDA

Diuen n’és un bassal surat de fàstic
però la trobo, altrament, molt divertida
faig de la situació més pervertida
tot una paradoxa, és tant fantàstic!

La diuen en tensió tal un elàstic
encara que per mi, gens avorrida
pot ser es el fet de prendre-me-la fluida,
m’esdevé com joguina fos de plàstic.

N’arriba a ser, la vida, de bonica!
Un llavi porta el plor l’altre un somriure
les llàgrimes, pels ulls en son carícia.

Guaitada amb vista gran i també xica,
tractar de sortejar per saber viure
fa de mi home segur. Certament vicia!

Espock

PENSAMENTS PER COLOMA

PENSAMENTS PER COLOMA


Al bell mig del Parc del Plor
junt un colomar en oblit,
el meu jardí amb pensaments,
on neix cada dia una flor
per Coloma m’ha fugit.

espock.-

BELXITE

BELXITE

Fressa, al primer pas,
un desolat purgatori,
tot seguit xiscla l’aire,
m’endinsa un carreró estret
prim, per no perdrem entre ànimes.

Les finestres obren ulls
sobre l’esglai de ses portes,
i parets amb la condemna
a suportar un cel capitell;
sostre pel ferit galliner
ple de galls ferrats,
les goles ja no els hi canten
direccions ni hores.

D’esquena soledat,
torna a refredar la runa
del braser d’una mirada.
La llum, a cada ombra
en fa mantellines de dol
i del silenci soroll
d’una sèquia d’aigua.

Quins pecats haurà comès
per merèixer tal flassada?
sols el vent, nen juganer
espanta fulles invictes;
no queden coloms ni infants
sobre rajoles trencades.

Espock

TARDOR DRAGONIANA

TARDOR DRAGONIANA

Els arbres ploren l’estiu
mullen de fulles el terra
són llàgrimes de qui aferra
arrel a vida i sobreviu.

Gotes caigudes del niu
per l’aire frisant de la serra,
escampa udol amb sa gerra
però d’elles res se n’en diu.

El temps té el mal de l’hivern
contagia febre de gel,
termòmetre pels opacs;

es diria un lloc d’infern
on florit el sòl de pèl
en fa escorça per a dracs.

Espock

ENYORANÇA

ENYORANÇA

N’entren oceans de cel,
- exhalar teu, potser -
a cada badall de finestra
cap una cambra
massa plena de mi;
no m’espolso la distància.

Et trobo a faltar del cau.
I del sol sobre ma vida,
l’eixut a les ferides
de virulenta solitud.

Es pecat no pensar amb tu.
Peses tan enyorança!
em tens clavat al coixí.

Espock.-

QUELCOM EXTRAMUNDÀ

QUELCOM EXTRAMUNDÀ

Qui fos part del petó nat del teu llavi
o bé claror d’un llamp extramundà,
pot ser polsim d’un somni quasi savi,
bé un pam d’afecte emplenant-te la mà.

Qui vaixell, nau de vent, dins ta boqueta,
al balanceig del goig també joiós,
complint la predicció d’un vell profeta
ser tija a la rosa amb l’arrel al cos.

Qui escoltara la vida amb un altra oïda
dins l’ammiòtic remor, frec d’uns bessons;
per a ser fluid, furgar dins la ferida
on soporen, a raig, tendres passions.


Espock

IRREFLEXIÓ

IRREFLEXIÓ


Et desmereixen els flocs de sol,
en fan crepuscle del teu vellut
i ombres a la pròpia veu.
Plecs de transparència
en lloança vers la carn.

El deler es detura a la gola,
reprèn d’empassar el misteriós
coneixement d’uns llavis
sufocats de tebiesa.

Estic xop en ple desmull
dels banys de la teva pell.

Espock

FARCELLS DE SANG

FARCELLS DE SANG

Aixeca viatger, el pas
doncs comets un sacrilegi
l’aire per agermanar veus
es fet d’aquest univers ras,
si folls amb els mals peus
en fan camins per l’heura.

Per sobre hi cantarà groc
i uns vermells fets de roselles;
qui no es atent a aquest lloc
pensa: "un altre, tot ple d’abelles".

Aixeca els dits viatger!
prop dels bells-arbres
moriren braus cavallers
junt llurs donzelles de pena.

Amarga història en farcells de sang
per vos i per a mi n’és dolç,
aquest fruit nat de figuera;
tendre, doncs prové d’elles,
per cada un d’ells,
porten avui mantells
de dol a l’esquena.

Espock

BATEC EN SOLITUD

BATEC EN SOLITUD


Per donar el batec a un àngel
se'm quedà l’esperit el diable.
Sol afino un desconcert,
doncs no puc viure sens cor
ni em deixen morir sense ànima.


Espock

LLOP BLAU

LLOP BLAU



Te cor blau amb gust de sal
li surfeija per la vena
el rebuf d’una sirena,
remolí pel vell cabal.

El mar es el gris bassal
i la tristor qui l’emplena,
líquids de cap altre mena
poden guarir d’aquest mal.

Per orella, un cabrestant
nat pel cop d’una galerna
cursa el silenci a llevant.

El seu dia, una llanterna,
l’il·lumina pendulant
entre laments de quaderna.



Espock.-

A TEMPS MORT

A TEMPS MORT

Desprès dos estius,

no et coneix-ho, dono compte;

esperaré de llurs primaveres

el manlleu d’un petó,

abans tenir els llavis massa freds
per fruitar flors a les teves galtes.

A temps mort

cal un trencadís als nostres anys

que s’esmicolin els mesos

i cada dia valgui un món.

espock

SONET AMB VIDA

SONET AMB VIDA

No em mola anar vestir amb aquest vers
ni trencat del que sóc per un mal mot
les línies fossilitzen un barrot
en un món claustrofòbic m’han immers!

Sóc molt gran, ja tinc cinc versos, un terç
convindràs mai he estat un carallot
voldria, si m’estimessis del tot
no ser per tu moneda de comerç.

Llengua i llavis s’expressen en cap rima,
sentiment es poesia sense doma,
bufa l’aire sincer, pur i més net.

Pare, si vos tinguéssiu per mi estima
humana fora en vostra mà la ploma;
i jo seria ara un nen, no pas sonet.

espock.-

NOMS DE PEDRA

NOMS DE PEDRA



Te’n recordes dels nostres noms?
pronunciats pel vent grinyolí,
concert per a fulles d’arbre
nates d’un estiu qualsevol.
Ara amb elles, la tardor,
al cim de roques calcinades,
n’ha fet adob per paraules.

Avui ja no tenim cara
som versos adressanats per paper,
vaixell en l’estanc de tinta blava,
d’escaire moll, cridaner
desats a doblecs per l’anima.

Engrunes de lletres
aliment de pupil·les dansaires.

Sota d’aquelles pedres perfila un camí
escrit per dos trobadors
amb lletra d’ambdues petjades.
Recordes els seus noms?


Espock

VERS ELS SENTITS

VERS ELS SENTITS


Estrip de paper,
tinta destenyida;
crits amb massa
veu baixa.

Mutisme,
l’ull rovellat.
inexpressiu a l’emoció,
silenci.

Maneres de lluir
l’individualisme:
provocà so
a l’arracada
de la sordesa.

No escolta
la inconsciència
del mesquí,
sent l'intacte
del sentiment.

Espock.-

GALTA ROVELLADA

GALTA ROVELLADA


T’estimaré per sobreviure deixat,
fet vanitat pintada al teu rebost,
un vermell amb cap altre gosadia
que ser esquitx d’un esberlat batec.

T’estimaré per quedar-me nu
al ras del teu seguit desamor ,
llambregaré el gust a sofriment
del qui es forà a la inconsistència
i necessita alliberar emocions del cos,
per ser quelcom més humà.

Perque la meva avarícia atresori despits,
els ulls restaran tacats pel teu ruixar
l’argent els hi arrabassarà lluentor.

T’estimaré perque m’usurpis
la platja, les onades i l’aigua
em romandrà llavors un clot
per emplenar-lo d’ingenuïtat,
junt a dos glops de veu llunyana,
-no t’enduràs pas el so del record -.

T’estimaré per gaudir d’estar perdut
dins el bosc de fulles del dolor;
desxifrant el color del teu oblit
des del prisma fet amb llum
de jorns sortits cada cop més tard.

Fletxes d’ocells assenyalaran on anirà el teu fugir
quan arribin a la fi de l’horitzó
ambdós preguntarem perquè ho vàrem fer?


Espock.-

INTERACTIU

INTERACTIU


Imaginat ser ombra blanca
causa d’un pensament ennegrit;
consentiries ser-ne l’espurna
per encendre-li la torxa
o il·luminar-lo al teu pit?

Visualitzat brisa dolça,
manxes navegants dels vents;
si estes en vela perduda,
bufaries ta dolçura
per sobre el seu respir?

Ara pensa en un poeta
amb el seu intern afligit;
encara fos una excusa,
voldries ser-ne sa musa
si portés tot això dins?

No comprens el que et vull dir
però has de tenir-ho assumit;
el poema es ja a la fi;
tu el llegeixes, donat compte,
i jo sóc qui te l’ha escrit.

Espock.-

ITERACIÓ ASSONANT

ITERACIÓ ASSONANT

Quanta sorra en un camí?
Quantes hores una vida?
Quants desitjos un sospir?
Quants verbs en eixa poesia?

espock.-

QUATRE DE CINC

QUATRE DE CINC

Amunt!, s’ha d'anar enlaire,
construint rajola humana
entre la terra i el vent,
hem d'abraçar, besant l'aire,
punxant el Déu firmament.

Amunt!, s'ha d'alçar la vista,
el núvol és una cresta
no assolida per ningú,
fem cim, posant l'anxaneta;
de camp base, tots amb tu.

Puja esperit!, pren alçada
veient l'oneig del castell,
batec d'una viva estaca;
de pal, la sàvia en vermell,
senyera, l'estel.lat cel.

Amunt!, llevat de miracles,
desafiant el pes, ben ferms.
Si el pilar es tornés dansa
fora la millor sardana,
que carregada, ...desfem.

espock.-

EL VOL DE L’HOME OCELL

EL VOL DE L’HOME OCELL

Vinc d’un vol inemulable pels ocells.
L’invisible, llampega tro fosc
- estridència clàssica del bes -.
Necessito, saps, de tota aquesta litúrgia
per combregar-te, abans tornar a pecar,
caient, novament d’inexperiència en tu.

Torno brut, empastifat de melangia,
ungit amb mel d’eixam de records;
perquè em netegi ta transparència
o el bany d’un cridaner plor
del teu reclam ara sec i mut,
..intern i intens.

He oblidat emprendre volada
amb llastra de poc cor,
però no es feixuc el batec
quan sobre tots dos hi ha el res.

espock.-

OLOR

OLOR

Escrita la teva olor
encara a la meva pell,
llàstima no haver estat un poema
...o potser si?

espock.-

LA PLAÇA DE LES FONTS

LA PLAÇA DE LES FONTS

No es massa gran, ni molt xica,
- per això l’estimo tant -
es per ser la més bonica
de totes les del voltant;
com la mare presurosa
amb sa filla de la mà,
es tan tendre, tan melosa,
tan cofoia d’estar allà!.

Guarden voltes i portons
un floc de cel enclaustrat.
Guarda sota ses cornises
un colomar aixoplugat.
Guarden rajoles trencades,
(per totes les corredisses
meves, quan no vaig ser gran)
un pacte sens condicions:
- ella em vetlla mes petjades,
jo, sa empremta dins la sang –

Visitant!,
si arribes vens i t’atures,
besa el glop d’aigua del cairat,
la plaça et convida a beure
regust a bata de ratlles,
vi ranci i pastis fullat
mentre, et contaran rondalles
set boques, les veus més pures
d’Olesa de Montserrat.

espock.-

CANVIAR EL MÓN

CANVIAR EL MÓN

Vaig voler canviar la vida...
em van dir que no podia:
"tot ha de romandre així
quan siguis gran algun dia"
la solució per callar-me
era fer-me canviar a mi.

Ferm, decidí créixer,
em va costar un munt d’anys;
un cop vist tot des de dalt
...de més amunt
em donaren a entendre
"el millor es ser infant"
Torno a posar-me a la cua,
quan ja em tocava el torn
varen dir que no podia,
...i jo volia canviar el món.

No tinc dret a cap sostre
tots som nats com a indigents
per pagar-me el llit
calen tres plats i de postre
tres somnis per cada nit
però només me’n toca un,
els demano a qui sap on
em diuen que no podia
jo volia canviar el món...

Ara ja adulta la lluita
- els savis, ferits de ser vells -
quan el meu fill em pregunta,
(veien t'el defugir de mi)
amb un nus de veu a boca
penso "ell tampoc podrà"
Però dins meu una rebel·lia,
adormida com en tothom
desperta dient-li "endavant, tira!
ara ens toca canviar el món".

espock.

SONETÍ AL VENT D’OLESA

SONETÍ AL VENT D’OLESA

Bufa avall el Puigventós
entre escarxol i olivera,
ja arriba, pren la drecera
pel seu vessant més sumptuós.

S’atura, amagat joiós
entre les ombres de l’era;
descobert, se’n torna enrera
per fer un passeig amorós.

La vila hi posa sa galta,
com la paparota encesa
encomiada el seu agost.

Surant la blava riba alta
ell, li xiula adéu, la besa
i enfila rumb al congost.


Espock.

FILET D'OR

FILET D'OR

Només em queda es color,
robat al cel es seu malva,
es un consol, però no salva
d’es meu oblit traïdor.

Va ésser un beso de verí,
un hola amb regust d'adéu,
es punt per es propi fi
tant de lleuger com a breu.

Només em queda es sabor
regal per aquest record
es llavi, llaç amb coentor
soga feta filet d'or.

Es demés és ara dol,
mort confós de nom i veu
es segell va ésser tot sol
festa closa, si voleu.

espock

COLOR DE FONS

COLOR DE FONS (a Nardy)

Veig l’arc de Sant Martí
nu de color i confús,
a l’arpegi de tes estrofes
l’escolto recitar en blanc.

Goteja la pluja/ lletra en difús,
vol de plomes solitàries
feta emmudida neu de cotó;
fons pel to de tes petjades
camí cap l’alba.

Et cobreix, de mortalla,
el desemparament de l’ahir,
...el teu oblit a la vida;
llosa, coverta pel llibre
escrit de l'estim en el temps.

Amic Nardy,
ets el verb en present
convertit al vers
sobre aquest desdibuix.

espock.-

SÓC LLETRA

SÓC LLETRA (poesia per a no ser recitada)

He apagat l’obscuritat

de la invidència absoluta,

tocant música a l’ombra

d'un sol en major.

*

Puc gaudir de la teva pintura,

retratat en paraules

i transformarme en gelosia,

obligat pel abraç

del plec d’un full groc,

on em veig com esbós

pintat al carbó dels teus ulls.

*

Mot d’un poemari,

ultraviolat per les teves mans

i pensament a raig d’ulleres;

nuesa a la fi,

per ser continuament

el mateix per a tu.


Espock
(a qui em va escriure un poema)

EDELWEISS

EDELWEISS

Em perdo, junt la llum
endinsada cap el no res,
fent encara més profunda de negror
la gola d’un mal son.

...Amb el fred acalorat
arrossegant-me a més,
on em descobreixo
no ser fruit d'edelweiss,
- l'estim de neu a l’hivern -

...En el fàcil camí,
regal embolicat del teu cos
destrenat dels nostres braços,
que té en tu l'arrel
en mi el destí.

No saber per quin orient
matina la meva ombra
em perd,

em perdo.
Em perdones?

Espock.-

DIÀLEG D’UN INSOMNI

DIÀLEG D’UN INSOMNI

Tinc ganes d’estimar-te

ho sento, però la inquietud
pren de mi la impulsivitat,

i el sincerar-me acapara,
em deixa mig endormiscat
per tu i
l’agulla de la balança

entre l’egoisme del voler
i la timidesa de no molestar-te.

Em barallo amb la por
al teu silenci
(em pot i em calla)
A retrobar-te amb ta parpella clocada,
fen-te dormir, meva nineta

acotxant-te del fred que mai tindràs
doncs oberta et cobreixo amb ma mirada.

Tinc ganes de tornar t’ho a dir,
són tan sols dues paraules,
tindré temps de recordar t’ho
...n’arribaran a ser tantes!
Potser hagués estat millor
no haver-te aimat mai
per estimar-te, per primer cop ara.

Rosego digerint amb serenor
la gelosia al teu somni diferent,
jo en tinc l’ús de fruit d’un
...tu sempre en viuràs un altre.

Se m’escapa un gemec involuntari,
el desig del meu respirar, et llama.
T’hi despertat?

-No, veig dorms encara –
Shhhhhh ! (en veu baixa)
no et vull raptar del teu somni,
però certament, en tindria ganes.


espock .-

A FLOR DELS TEUS ULLS

A FLOR DELS TEUS ULLS

A flor dels teus ulls
és on comença la poesia

sens punt i final.

Aquell cos bronzejat

sobre aigua de lluna;
l’escrit amb la veu
d’enfiladora ingràvida,
nascuda al nostre niu

del cim d'aire,

on ses fulles son les paraules

esdevingudes ales.

Quelcom més nostre que un tu i jo

o un Talió de petons.

espock.-

OBLIT DE FANG

OBLIT DE FANG

Omplir el buit entre néixer i morir,
és talment emplenar un rellotge de sorra
reflexa surant al clar d’un fangar
fet per barreja de granets d’ànima
descompostos d’un passat cos,
i nits d’enfosquida aigua blanca
pels somnis que no han estat.

Adinsat en el fred del vent immòbil
bufador de la flama
de l’aniversari del temps i vida.
"Quan d’inútil m’és el patir,
per acabar sent presa
d’aquest oblit que en diem mort."

espock.-

NÀUFRAG

NÀUFRAG


No s’acaba el meu amor,
no sé pas el perquè
s’extravia vida endins
cap on l’enfonsa el destí
dins ses aigües més braves
...pot ser són fetes de tu
o de temps, si fora mel.

No puc retornar l’enyor a platja
mai he estat pilot ni timó,
no en sé de girar barques
quan l’oceà és qui em pren
o la pesca és sempre a xarxa.

Ja sé perquè no s’ofega l’amor,
no és roc per estar enfonsat
és blanc muntat en valls d’aigua.
És el reflexa de mi,
el més pur d’un nàufrag,
nadant les teves onades.

espock