NÀUFRAG
No s’acaba el meu amor,
no sé pas el perquè
s’extravia vida endins
cap on l’enfonsa el destí
dins ses aigües més braves
...pot ser són fetes de tu
o de temps, si fora mel.
No puc retornar l’enyor a platja
mai he estat pilot ni timó,
no en sé de girar barques
quan l’oceà és qui em pren
o la pesca és sempre a xarxa.
Ja sé perquè no s’ofega l’amor,
no és roc per estar enfonsat
és blanc muntat en valls d’aigua.
És el reflexa de mi,
el més pur d’un nàufrag,
nadant les teves onades.
Espock
2 comentaris:
vet aki el primer comentari esta b pero no le llegit jajajaj :)
Benvolgut Anònim, benvingut a les calderes del Titanic, el sol fet d'arribar aqui, despres de tot el recorregut ja és una fita, recompensada amb el premi de desvirgar aquest poema amb un comentari(estaràs content). Llàstima no haver-lo llegit però bé "no es pot matar tot el que és gras". Per cert tens un somriure molt contragiós.
salutacions.
Joan.-(el guardià de la cripta)
Publica un comentari a l'entrada