DEPÈN L’ARREL
Neix tallada cada flor
amb un tacte compromès
tendre és el seu color,
son aroma, sobreentès.
Un petó d’aiguamarina
vull penjar-li d’entre els pits
igual sempre, a cada espina
un costerut llepadits.
Es perd per avall la tija
l’escup de llengua, en verdor
em sorprèn una rautija
perfumada del aspror.
Ric al raig de cada dia
em fa seu cada enfarfoll.
Crec és massa gosadia
fer-ne roser d’un matoll.
Espock
1 comentari:
Torno a la vella actitut de deixarme circular per aquesta vida tan divertida.
bon profit!
Joan.-
Publica un comentari a l'entrada