dimecres, de setembre 10, 2008

QUESTIONS DE L'ADVOCAT DEL DIABLE (II)

Us ofereixo, resumits, una quantitat de dubtes i qüestions que latents en l’inconscient m’he plantejat durant aquests anys i les seves corresponents respostes i conclusions, fins fa ben poc, a que he donat sortida. He partit de l’inrevés, es a dir a partir de les respostes he descobert quina és la pregunta. Fora bo que abans de continuar ens contestéssim aquestes preguntes:

El poeta neix o es fa? o diguem-ho d’un altre manera, la poesia sorgeix o es fruit d’un laboriós treball.

Crec que influeixen ambdues coses sempre que hi hagi un mínim de sensibilitat i bon gust barrejat amb un bon treball i ganes, també sabent que hi ha algú a l’altre costat que t’empeny cap a prendre una responsabilitat. Cada poeta té el seu llibret i el seu estil inconfusible determinat per la seva personalitat percepció de l'entorn, vivències i inclòs la seva manera de parlar l’idioma. Aquesta barreja conforma una poesia pròpia personal i intransferible, la seva. Però, entenc, ha d’haver-hi a més una necessitat de polir-la una mena d’acabament per donar un treball de qualitat.

Quin concepte tinc de la poesia?

Ha d'estar ben clar que no és una manera de matar el temps sinó quelcom pel que s’ha de lluitar. La espontaneïtat es un conreu (ja en parlarem més endavant); es tracta de saber-se extreure i aprofitar cada percepció intima, vital i muda gairebé terapèutica tot trobant la manera de plasmar-la el més a prop possible del còrtex del lector, a fi de que sigui identificada, compartida i rebuda com a pròpia per qui la llegeix causant-li una impressió sorpresiva.

Perquè serveix?

A nivell personal per saber fins on puc arribar, considero que he acabat poques coses durant la meva vida o que fins ara solament la he transitada; absorbint unes vivències, impressions que pensant-les dins la seva individualitat te n’adones de que són compartides per quasi tothom. Tot està inventat, però això m’ha costat d’adquirir durant bastant de temps, diguem-ne que la poesia m’ha ensenyat a creure en ella.

Quina és la seva finalitat?

Sense descartar el repte merament propi, embolico sentiments i ambients llestos per emportar i consumir (to take away); es a dir necessito complicitats i simbiosi amb segones persones.

Perquè vull ser poeta?

M’agrada presentar-me a un concurs, mesurar forces inter-actuant amb el meu entorn. Pot ser perquè em considero un egoista solitari. Pràcticament puc portar a sobre la poesia allà on vagi i fer-ne ús d’ella a tot moment. Vaig intentar durant algun temps dedicar-me a la pintura però era molt feixuc, necessitava molt d’espai i temps perdut, jo només volia pintar, però entre que muntava cavallets, i em posava la disfressa de pintor, preparar les mescles i prendre el pinzell i aquest mateix procés en sentit contrari quan acaba, passava gairebé més d’una hora abans de construir. La poesia és més portàtil.

On i per a qui vull ser-ho?

Hi ha un camp per explorar que és d’internet, allunyat dels estrictes focus tradicionals. Fins l’actualitat l’accés a poemaris era restringit a la lectura de llibres ad oc i esporàdicament alguna revista o diari d’uns autors sotmesos a uns criteris editorials rodejat d’obscurs interessos. Crec que la fi de qualsevol escriptor és el saber-se llegit (encara que sigui mentida), la introducció d’unes imatges en forma de paraules dins el còrtex aliè o si més no comprès o compartit. Escric per a ser llegit, aquesta penso és la fi dels poetes internàutics. Ara inconscientment m’he donat compte que el destinatari és bàsicament una dona imaginaria, doncs crec la feminitat es posseïdora d’una gran sensibilitat. També perquè en sóc un profund creient de la química dels sexes es a dir m'entra més la poesia feta per dones que per homes i crec que a l’inrevés ha d’estar també així.

I, perquè en català?

Sóc conscient que escrivint en Castellà arribaria a més quantitat de persones. De fet els meus inicis per allà l’any dos mil tres, varen estar en aquesta llengua, m'he donat compte que tinc més facilitat, ergo qualitat escrivint en llengua mare. El català es distint els versos sonen d’un altre manera. conte més facilitat en situar-se en l’estigma exacte d’una expressió. A demés és una manera d’aprendre’l a escriure donat que no m’ha estat ensenyat.

Que vull aportar?

Un sistema nou d’expressar la mateixa visió de les coses. Trobar nous caires dins la juguesca de les paraules.

2 comentaris:

MGJuárez ha dit...

Caram! és molt interessant el que dius, tot i que discutiríem -de bon rollo, esclar algunes cosetes, com això de ser llegit (dic a Internet)

Si hi han petits grups adherits a un espai, el llegeixen i participen... Però fora d'això, no sé, no ho tinc tan clar.

Jo encara compro llibres, i els editats a Internet no els baixo al meu pc, puc llegir petits fragments, i si tenen poques pagines, imprimeixo els que realment m'interessen.

El que si llegeixo son articles de la meva professió i fins i tot imprimeixo.

Ja veus, encara necessito la proximitat del llibre entre les mans, potser trobo més gratificant ficar-hi el nas entre les lletres impreses, que a la pantalla... tinc por dels xips! (broma)

Una forta abraçada.
Montse.

espock ha dit...

Quina altre "excusa" hi ha perque algú publiqui a la xarxa si no és estar llegit? li seria més còmode autoconsum. (mirat'ho sempre des l'òptica del poeta)

Amb tot respecte, i considerant que em puc equivocar amb aixó de les prediccions, penso que el paper te els dies comptats inclós el de la impressora (pobres arbres)

Petonets. :)

Joan.-