dilluns, d’octubre 13, 2008

ANAR PER LA VIDA ESCRIVINT POESIA (III)

Parteixo de la base i vaig assimilant que per escriure poesia s’ha de viure en poesia, de fet conforme en vas aprenent descobreixes que estem inundats d’ella. Aprofito cada raconet d'inspiració que es pot donar a qualsevol lloc i instant, talment un kit kat. Algunes de les poesies que m’agraden més, han estades resoltes o enfilades en moments de relax després d'un estrès asfixiant. És a dir que aquest, o la feina sufocant, m'ha servit de desconnexió per reprendre des una òptica més llunyana, com a lector estandar del poema.

Per tal motiu jo tinc sempre llapis i paper prop de la bossa, a la tauleta de nit, i un llapis USB a qualsevol ordinador on em desplaço. Aquells moments d'entre-somni que et ve un flax (amb l’ajut inestimable de la meva companya que em comprèn aquests moments el silenci que molts cops li dedico). És a dir que "treballes per a tu" dins la teva feina habitual i a més et dona motius i temes per a pogué fer-ho, ser cuc i mossegar-se la cua. ... la cua?

No hem val la memòria, acostumo a oblidar, a més si s'hem transforma la idea inicial en un concepte diferent o en allò que no volia dir i em porta a un carreró sense sortida o una botifarra sense farcit. Així sempre surti el que surti, llapis i paper (ah! i la lletra millor possible) encara que una paraula mal escrita en un moment determinat que desprès no he sabut llegir me n’ha produït una de similar i definitivament millor. Us faig menció a un post que vaig posar darrerament que porta el títol “Avortament”

Treballo sobre d'entre una cinquantena o seixantena d’idees al mateix temps les quals faig evolucionar en paral·lel a les meves vivències, aquestes m'ajuden a completar el que la inspiració no ha pogut en un primer moment. Les vaig sobreposant amb d’altres que acudeixen instantàniament i obliguen a parar al màxim la concentració en ells.

Altres poemes els realitzo a fi de plasmar una idea que sembla profitosa; amb la voluntat, en un futur proper, sense preses trobar un moment per acabar-los definitivament junt a una major experiència o inspiració.

Un allunyament momentani d’aquest món em provoca moltes setmanes de descol·locació, em trenca el ritme i m’incita a l’abandó, sortosament es el moment que apareix sempre la millor poesia, espero continuï així (toquem llapis)

Considero la poesia com quelcom viu i dinàmic, penso que un poema pot ser superat per mi mateix en un futur imprecís, motivat pel propi aprenentatge, per una visió més nítida del que exactament volia dir o amb el retrobament de la paraula adequada. La fi del mateix es dona després d’un procés interior, en el qual intervé el grau de satisfacció, el temps i el desgast emocional que m’hagi comportat.

Dono fe, també, de poemes que he modificat al llarg d’alguns anys i al final he retornat a la senzillesa de la versió inicial.

2 comentaris:

Estel_Julià ha dit...

Hola Espock,

He vingut fins ací de la mà del blog de MGJuarez, i dir-te com a ella, que m'ha agradat el teu lloc.

Comparteix amb tú les mateixes sensacions, alló de viure en poesia, treballar a temps real en cinquanta o seixanta temes alhora, la disciplina del exercici en l'escriptura o la rescriptura del primers poemes i tornar a les versions originals (en el meu cas són tan lletges que prefereisc deixar-les dormir per a la poesia del proper mileni).

Ha estat tot un plaer descobrir-te.

Fins aviat,


Estel J.

espock ha dit...

Hola Estel

És bo ser crític d’un mateix, però em pareix que en fas un gra massa amb la teva poesia, no et flagel·lis, res és tan lleig com sembla ni maco com vol aparentar, senzillament és perquè forma part d’un moment de la teva vida. Potser la no t’agrada la manera com ho vas escriure, però si el que vas voler dir; i aquesta segona vessant és la que tindries que donar a conèixer, la lletra és com la cançó que ens recorda una determinada situació.

Benvinguda i gràcies per les teves paraules.