LLACUNES D’EMOCIONS
Lluny de mar, a roca ferma,
solquen boirina i mal sons
molins com marejols de fons
bufen un desert d’aigua erma.
L’oceà de la fulla terme
talla verd marí en maons;
núvols rabiüts, rodamóns,
ruixen arreu son esperma.
Dels rumbs sense cap destí
n’hi posen noms de camins;
illes són llacunes pletes
de bancs d’emocions sens fi.
Qui les pesca al bell endins
crec, els hi diuen poetes.
Espock
1 comentari:
Per no perdre filada, tal i com us vaig comentar, un soneti. Parla d'aigua compacta, de poetes i d'altres betes.
Joan.-
Publica un comentari a l'entrada