CORRIA CORRIA
Corria i corria un nen
al pas de carrer
junta la ingenuïtat,
l’acompanyava també,
ben feta la clenxa
d’un petó matiner.
Vestida de dia,
tafurejava ganàpia,
de presa vida
amb el nin juganer.
corrien les cames,
corria el segon,
mentre aguantin les ganes
de fer rodar el món.
I perquè no ser l’ocell
o l’avió de paper?
Però el rebuf de la brisa
cap avall des de dalt
li deia a l’orella
"fer trampes no és de bé"
Volia estar brillantor
per un anell d’or;
no sabia encara
del metall fer-ne carn
doncs les joies ho son
per fer-se boniques
al contagi d’un cor.
Els pares, com sempre
fan els núvols al cel,
circulen tornada,
(anaven al revés)
darrera dels d’avis
esvaïts davant d’ells.
La cursa era ferma
i ferm n’era l’asfalt
fermes les voluntats
d’escriure tots junts
un traç de recta final.
Just comença la existència,
l’infant, certament ho sóc jo.
Però deixa el camí
- veure’l ara per terra
em sap molt de greu-
tot tirat a la via
sense acabar de fer el tomb,
dessagnat per la pròpia runa
abandona el carreró.
Espock
1 comentari:
Hi ha moments que no saps ben bé perquè, els detalls et governen; no saps que fer-ne del present i deixes emportar-te en un feedback cap una instantània passada, una cançó, un olor i en aquest cas un lloc. No em costa rés, doncs dins meu encara hi habita el nen que el va visualitzar un dia, el que canvia és el decorat. Fins arribis a tocar amb el cor l’afecció.
Publica un comentari a l'entrada