M’ENAMOREN ELS POETES
M’enamoren els poetes.
Bé, el que diuen vull dir,
això de posar etiquetes
cadascú en té lliure albir:
Tan senyors com senyoretes,
va millor expressar-ho així?
Detesten morir quasi mai
no són fets de carn ni d’os
jo també ho seria, rai!:
lluny la pell i fora el cos
i au vinga poemes ...carai!
Es nega lo Verdaguer
a donar-se extremunció
i escriu amb tinta d’acer
perquè el forgin en cançó
Aquí la roba de dol
la vesteix ell i cap altre
des de dalt, tal un miracle
apareix en Martí i Pol.
Atrevida i tota mona
amb cert xiuxiueig vocal
Maria Mercè Marçal
molt contenta d’estar dona.
Des el cementiri, Espriu
el sento esclatar amb rialla
em vol dir encara es viu
tot i de pols, ell no calla.
Ve del limbe amb molt delit
porta una rosa als seus llavis
en Salvat Papaseït
el coneixen cecs i savis.
Un cop fora amb molt treball
al mateix nivell de cella
escolto el seny a l’orella
sols me’l donà en Maragall.
Espock
