ANAR PER LA VIDA ESCRIVINT POESIA (III)

Parteixo de la base i vaig assimilant que per escriure poesia s’ha de viure en poesia, de fet conforme en vas aprenent descobreixes que estem inundats d’ella. Aprofito cada raconet d'inspiració que es pot donar a qualsevol lloc i instant, talment un kit kat. Algunes de les poesies que m’agraden més, han estades resoltes o enfilades en moments de relax després d'un estrès asfixiant. És a dir que aquest, o la feina sufocant, m'ha servit de desconnexió per reprendre des una òptica més llunyana, com a lector estandar del poema.

Per tal motiu jo tinc sempre llapis i paper prop de la bossa, a la tauleta de nit, i un llapis USB a qualsevol ordinador on em desplaço. Aquells moments d'entre-somni que et ve un flax (amb l’ajut inestimable de la meva companya que em comprèn aquests moments el silenci que molts cops li dedico). És a dir que "treballes per a tu" dins la teva feina habitual i a més et dona motius i temes per a pogué fer-ho, ser cuc i mossegar-se la cua. ... la cua?

No hem val la memòria, acostumo a oblidar, a més si s'hem transforma la idea inicial en un concepte diferent o en allò que no volia dir i em porta a un carreró sense sortida o una botifarra sense farcit. Així sempre surti el que surti, llapis i paper (ah! i la lletra millor possible) encara que una paraula mal escrita en un moment determinat que desprès no he sabut llegir me n’ha produït una de similar i definitivament millor. Us faig menció a un post que vaig posar darrerament que porta el títol “Avortament”

Treballo sobre d'entre una cinquantena o seixantena d’idees al mateix temps les quals faig evolucionar en paral·lel a les meves vivències, aquestes m'ajuden a completar el que la inspiració no ha pogut en un primer moment. Les vaig sobreposant amb d’altres que acudeixen instantàniament i obliguen a parar al màxim la concentració en ells.

Altres poemes els realitzo a fi de plasmar una idea que sembla profitosa; amb la voluntat, en un futur proper, sense preses trobar un moment per acabar-los definitivament junt a una major experiència o inspiració.

Un allunyament momentani d’aquest món em provoca moltes setmanes de descol·locació, em trenca el ritme i m’incita a l’abandó, sortosament es el moment que apareix sempre la millor poesia, espero continuï així (toquem llapis)

Considero la poesia com quelcom viu i dinàmic, penso que un poema pot ser superat per mi mateix en un futur imprecís, motivat pel propi aprenentatge, per una visió més nítida del que exactament volia dir o amb el retrobament de la paraula adequada. La fi del mateix es dona després d’un procés interior, en el qual intervé el grau de satisfacció, el temps i el desgast emocional que m’hagi comportat.

Dono fe, també, de poemes que he modificat al llarg d’alguns anys i al final he retornat a la senzillesa de la versió inicial.

REVIVAL

REVIVAL

Les pedres rodolen primaveres
on acaben cançons i cantautors?
que se’n han fet d’aquelles flors,
temps i llocs, i follies primeres?.

De les primaveres vermelles
van regar-me l’oïda quan n’era brot
ara, d’escorça dura migclavat al sot
que se’n han fet de totes elles?

Necessito escoltar d’en Dylan
aquella cançó que no ha fet encara
espero i la guaito rera cada any
no sé pas on para.

I no canto trist
ara que en tinc vint més
cada mati quan surt el sol.


Joan Ubach

VOL DEL SILENCI

VOL DE SILENCI



Ara, un cop has ensenyat als dits
ofegar-se en les ones dels teus cabells,
i tot manllevant un boci de somni
m’has fet color nou d’un arc de Sant Martí
dissolt entre humitats d’esguard.

Ara que, per tu he après a estimar foscor,
- llum eixida de tes pupil·les -
trenant el nostre camí de petjades
que enfilen tot lloc inexistent
recorregut a pas de crossa de calor.

Ara, que la tanca del meu cor
llambrega un prohibit no estimar-te.
Digues en aquest etern present
si em dones ales d’ambigüitat.
com puc estar el vol del silenci.


Joan Ubach (Espock)

ENYORANÇA

ENYORANÇA

N’entren oceans de cel,
- exhalar teu, potser -
a cada badall de finestra
cap una cambra
massa plena de mi;
no m’espolso la distància.

Et trobo a faltar del cau.
I del sol sobre ma vida,
l’eixut a les ferides
de virulenta solitud.

Es pecat no pensar amb tu.
Peses tan enyorança!
em tens clavat al coixí.

Espock.-