ENYORANÇA
N’entren oceans de cel,
- exhalar teu, potser -
a cada badall de finestra
cap una cambra
massa plena de mi;
no m’espolso la distància.
Et trobo a faltar del cau.
I del sol sobre ma vida,
l’eixut a les ferides
de virulenta solitud.
Es pecat no pensar amb tu.
Peses tan enyorança!
em tens clavat al coixí.
Espock.-
2 comentaris:
L'enyorança pesa més que una cadena.
mmmmmm Has deixat una flaire estupenda. Quin desodorant més bo fas servir!
salutacions
Joan.-
Publica un comentari a l'entrada