No sé pas perquè

Dins cada poema hi resta un tros d'ànima, és veritablement un gos boig i rabiós que se’t emporta a mossegades el pit (si fora aquesta la ubicació del manicomi dels sentiments) La Llúcia, a Puigcerdà em va comentar, entre d'altres, una frase que l'extrec de la profitosa conversa que vàrem tenir "si t'agrada tota la teva pròpia poesia, és que hi ha quelcom que no funciona" Sóc dels que mai llencen res, si més no, entenc la poesia com dinàmica, ho guardo per una posterior evolució, crec si els fills ens trien com a pares tanmateix el poema ens assenyala com a autor. Estic d'acord amb ella, encara que, estimar i respectar el que has escrit és una manera de ser autocrític o de fer de brocanter d’idees. Vàrem passar de puntetes per la individualitat i insolidaritat del poeta. També em va donar recomanacions i tres claus pel gloriós èxit, però tanmateix... que és l’èxit o la glòria sinó el poder gaudir la plenitud de cada moment?