XARRUP D'ALÈ ROSAT
Vas fer volar el vent
per dessobre espigues de la meva barba
- xarrups d’alè rosat -
però porto damunt
la part frustrada del camp,
el molí que no rodola,
la aridesa de la llavor de pedra
i el silenci d’un sol que se’n va.
T’he fallat. I ara
no tinc primavera
per curar-me l’hivern;
ni melangia pel jou de mans
que em pentinava al cos
i encara furtiu, llaura el cervell.
He agreujat novament, i penedit
arrossego com a ombra
allò que el teu amor no ha palpat
o no jo he volgut.
Això encara que te la futilitat
de les coses que acaben amb va;
però amb tot, l’error més gran
va ser tenir-te al davant
i no saber estimar.
Espock (Joan Ubach)
4 comentaris:
No encuentro el Libro de Visitas y por eso dejo un comentario a un poema que, para ser sincera, no comprendi completamente porque no sé catalán. De todos modos, conozco tu poesía y siempre la aprecié.
Mis felicitaciones por el design, por la organización impecable y por el vasto conjunto de documentos.
Te abrazo con afecto, Poeta.
Gràcies i benvinguda a aquesta humil cabana poètica. Es un plaer tenir l’empremta d’una gran poetessa, filòloga portuguesa i millor persona. Em ve al cap, encara un dels teus poemes que em va fer més impacte “el minotaure”
Una abraçada
Joan.-
M'ha agradat tornar a llegir-te.
( l'error més gran va ser tenir-te al davant
i no saber estimar.)
Feliç moment, tuvieramos el saber.
Una abraçada ;)
Salutacions Dalia sorpresiva(sempre m'han agradat els noms de flors. Tot sovint m'acostumo a arrepentir d'alló que no tindria que haver fet. Sóc un incoherent!
Gràcies i petonets.
Joan
Publica un comentari a l'entrada