He entrat dins d’un poema, bé el full electrònic que el contenia, l’he llegit i m’ha agradat tant que anava a posar-li un comentari però, ho he posposat doncs les ganes de continuar navegant han fet que inconscientment el meu ratolí obrís el que se’m oferia a continuació, en forma de fletxa al mateix link, talment un brebatge Aliciamaravellós que em convidava a preme’l. Tot seguit he anat a la pàgina principal per cercar l’índex, etiquetes o qualsevol altre cosa que m’obris rumb cap un viatge a l’interior del que pot sentir un ànima capaç de descriure en paraules allò que la vida t'ha venut a canvi del seu pagament en emocions.
Està varat, és un bloc amarrat al dos mil cinc. Un vaixell ancorat per un grumet àvid d’embarcar-s’hi. El rellotge no li ha passat des d’ençà, el calendari l’ha sobreeixit talment hagués estat receptor d’una mena de bomba que resta els seus fets i esvaeix les persones. El darrer signe de vida varen estar comentaris d’un mateix lector fins que, cansat va abandonar el barco com el seu capità.
M’he trobat profundament sol, receptor i silenciós fins adonar-me’n que el poema és una quilla, els versos son quadernes i travesseres, els punts son claus, els meus ulls les veles i les fletxes timó automàtic.
Torno del viatge decidit a escriure, he teclejat el comentari, si és viu i algun cop ve a treure la pols, a fer dissabte, l’agrairà i sabrà apreciar-lo. Si és mort el llegirà contínuament.
Joan.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada