PRESENTACiÓ

PRESENTACIÓ

Qui sap que sóc i no que semblo,
entre les vestidures
del que vull aparentar.

Qui sap a quin mot contesto
i amb d’altre resto
convenientment determinat.

Per quins set sants em titllen
d’intitllable; i pel casual
allò a comparar-me o rebutjar.

Qui sàpiga que em revolta,
m’explicarà perquè em calma
la senzillesa d’una complexitat.

Tan mateix immers en el contradictori,
continuaré prou bèstia
i profundament humà.

Joan Ubach (Espock)

L’ESPERA

L’ESPERA



Porto a les mans el xiulet de l’aire,
per destriar la teva cabellera,
segueixo llum cap la ribera,
cascada d’un cor cantaire.
Renoi! com triga cada espera!

D’una tardança de glacera.
empleno els flocs de glaç
l’esglai de sorpresa primera
sens saber, em regalaràs;
mentre estan refredo vorera.

El dia al matinar ja em vespreja,
esdevingut d’un sol augurat
el bon segon no passa, s’ombreja
ben quietó al meu costat.

Guardaran les lluents retines
dels miralls, panys de finestra
els colors de les vitrines
doncs el venir d’avui s’orquestra
ple de notes cristal·lines.


Joan Ubach (Espock.-)

A UNA NOIA GRASA

GRANDESA

De grandesa ve esplendor
no et rendeixis en batalla;
tant t’alberga l’interior,
no podria, per sa talla,
vestir el cor d’un sol petó.

Joan Ubach (Espock.-)

LA BÚSTIA

LA BÚSTIA


Plena de missatge, aquella bústia
nissaga malbaratada d’un manyà,
l’alè del vent i la llum il·lusa
es mossegaven, àvids gossos
de buit per aixoplugar.

Ombregen paraules obtuses,
les escriurà el vell ningú,
donen decalatge de rovell
a un to verd tot amortallat.

No tanca les vergonyes;
a mig estómac
(per digerir la culpa)
un impacient cop de puny.
Més enllà de lletanies
la integritat li escriu cartes
cada cop de més lluny.

Sorgida del seu endins
la veu d’ull guerxo aclucat.
Una cara n’està estesa,
surt un palmell de la boca,
capta almoina, la finestra
a un fonedor apropiat,
per despendres - a morfosi lenta -
del seu bagatge armat.


Espock

BELXITE

BELXITE

Fressa, al primer pas,
un desolat purgatori,
tot seguit xiscla l’aire,
m’endinsa un carreró estret
prim, per no perdrem entre ànimes.

Les finestres obren ulls
sobre l’esglai de ses portes,
i parets amb la condemna
a suportar un cel capitell;
sostre pel ferit galliner
ple de galls ferrats,
les goles ja no els hi canten
direccions ni hores.

D’esquena soledat,
torna a refredar la runa
del braser d’una mirada.
La llum, a cada ombra
en fa mantellines de dol
i del silenci soroll
d’una sèquia d’aigua.

Quins pecats haurà comès
per merèixer tal flassada?
sols el vent, nen juganer
espanta fulles invictes;
no queden coloms ni infants
sobre rajoles trencades.

Espock