HAVANERA
Mariner, navegant de tavernes,
a cada moll te’n amarres a dues.
Quan li abordis els braços,
i bevent-la, t'emborratxis d'ella,
al creixí del llevant cap a un altre rumb,
abans partir aventures
fins a un millor port.
I amb la set de petons apuris l'ampolla,
assaborint l'oblit dins una llàgrima de rom.
Mentre la tombis amb el polze al coll,
abans de llançar-la bruta a la sorra,
tap de pena per al seu buit d'amor.
Brinda per mi el teu xarrup final,
aquest l'he de gaudir jo;
tinguis per segur en aquell moment,
encara als teus llavis no serà teva,
doncs la seva boca estarà besant,
a qui com a ningú
un dia va estimar.
Joan Ubach (Espock)
3 comentaris:
M'agrada el final del poema, els darrers quatre versos.
Una abraçada,
Violant
Moltes gràcies, gairebé tots els he d'estructurar correctament, si més no d'une altre manera amb signifcats metafores i paraules més precíses. El qeu m'importa ara i avui és la ideia, tinc tota la vida per corretgir i el que em resti d'eternitat.
Aneu al tanto amb les motos ja saps que ha passat avui pel Penedes confio que no t'hi hagis vist involucrada.
Una abraçada.
Joan.-
Tranquil Joan, jo no he sortit aquest cap de setmana i ja he sentit el què ha passat, és terrible!!!Gràcies per haver-te'n preocupat!!
Un petó!!
Publica un comentari a l'entrada