TEMPS DE CAMINAR

TEMPS DE CAMINAR
.

Els camins són fets de temps

i de passes sense espera

ambdós, els hem de creuar
pelegrins com minuteres.

.

Si transites algun cop

d’entre dues primaveres,

tria la que és letargia

reposada en un divendres.

.

Et florirà en un moment

just des la primera senda

oberta al març juganer

fins cobreixi la ginesta.

.

Hi trobaràs, potser encara

petjades de meva empremta;

van quedar-se, en són els brots

d’un estim brollat prou tendre.

.

Els camins són fets de temps

quan no tenen volta enrera,

ens transcorren al seu pas

pel bell mig, lluny de voreres.

.

Joan Ubach (Espock.-)

DIÀLEG D’UN INSOMNI

DIÀLEG D’UN INSOMNI

Tinc ganes d’estimar-te

ho sento, però la inquietud
pren de mi la impulsivitat,

i el sincerar-me acapara,
em deixa mig endormiscat
per tu i
l’agulla de la balança

entre l’egoisme del voler
i la timidesa de no molestar-te.

Em barallo amb la por
al teu silenci
(em pot i em calla)
A retrobar-te amb ta parpella clocada,
fen-te dormir, meva nineta

acotxant-te del fred que mai tindràs
doncs oberta et cobreixo amb ma mirada.

Tinc ganes de tornar t’ho a dir,
són tan sols dues paraules,
tindré temps de recordar t’ho
...n’arribaran a ser tantes!
Potser hagués estat millor
no haver-te aimat mai
per estimar-te, per primer cop ara.

Rosego digerint amb serenor
la gelosia al teu somni diferent,
jo en tinc l’ús de fruit d’un
...tu sempre en viuràs un altre.

Se m’escapa un gemec involuntari,
el desig del meu respirar, et llama.
T’hi despertat?

-No, veig dorms encara –
Shhhhhh ! (en veu baixa)
no et vull raptar del teu somni,
però certament, en tindria ganes.


espock .-

PLUGIM

PLUGIM

Per si no t’ho recorden prou
o et cobrís un ombra
de poca fe en tu mateix.
Quan la teva imatge flou,
el fred et nombra
i aquell esperitar ennegreix.

Tens ulls que donen a abril
plugim de llàgrima sincera
ten valors vorejant mil;
i no te’ls creus, punyetera!

I per si t’ho diuen poc
ta bellesa és floranera
no reguis més, no queda lloc
per brotar més primavera.

Joan Ubach (Espock)

FULLARACA

FULLARACA

Tinc gust del teu nom al llavi
és talment un petó constant
jeu a sobre, s’hi amolla tant;
ni ell ni jo volem mai s’acabi.

-ooOoo-

Un cop despert dins el teu ventre
allà al fons en va quedar la son,
ara a diari rodolo el món.
Esperant veure’t, no dormo mentre.

-ooOoo-

Emblanquinades t’he pintat les urpes
amb elles m’esgarrapares el pensament,
les nits en blanc tenen les culpes
de pensar amb tu prou constantment.

-ooOoo-

Sóc el rapsode del teu nom
per estar poema d’un verb tot sol.
Què m’ha passat? diguem tu com
es pot trobar vers en aquest consol.

-ooOoo-

Tinc que contar-te un secret,
l’he sentit del propi cor,
si mai bategués un buf discret
seria esglai d'un sospir d’amor.

Joan Ubach (Espock)

QUATRE DE CINC

QUATRE DE CINC

Amunt!, s’ha d'anar enlaire,
construint rajola humana
entre la terra i el vent,
hem d'abraçar, besant l'aire,
punxant el Déu firmament.

Amunt!, s'ha d'alçar la vista,
el núvol és una cresta
no assolida per ningú,
fem cim, posant l'anxaneta;
de camp base, tots amb tu.

Puja esperit!, pren alçada
veient l'oneig del castell,
batec d'una viva estaca;
de pal, la sàvia en vermell,
senyera, l'estel.lat cel.

Amunt!, llevat de miracles,
desafiant el pes, ben ferms.
Si el pilar es tornés dansa
fora la millor sardana,
que carregada, ...desfem.

espock.-

CANVIAR EL MÓN

CANVIAR EL MÓN

Vaig voler canviar la vida...
em van dir que no podia:
"tot ha de romandre així
quan siguis gran algun dia"
la solució per callar-me
era fer-me canviar a mi.

Ferm, decidí créixer,
em va costar un munt d’anys;
un cop vist tot des de dalt
...de més amunt
em donaren a entendre
"el millor es ser infant"
Torno a posar-me a la cua,
quan ja em tocava el torn
varen dir que no podia,
...i jo volia canviar el món.

No tinc dret a cap sostre
tots som nats com a indigents
per pagar-me el llit
calen tres plats i de postre
tres somnis per cada nit
però només me’n toca un,
els demano a qui sap on
em diuen que no podia
jo volia canviar el món...

Ara ja adulta la lluita
- els savis, ferits de ser vells -
quan el meu fill em pregunta,
(veien t'el defugir de mi)
amb un nus de veu a boca
penso "ell tampoc podrà"
Però dins meu una rebel·lia,
adormida com en tothom
desperta dient-li "endavant, tira!
ara ens toca canviar el món".

espock.

PÈNDOL

PÈNDOL

Trenta-dos,
trenta-u,
cada any és el pas d'un pèndol.
Només m'en queden trenta,
vint-i-nou...


Espock

A CADA PLEC DEL MEU COR

A CADA PLEC DEL MEU COR

Tinc en mi la teva olor
la llençada amb tendresa
el perfum porta el nom
del vestit de ta nuesa.

Em transporta per els cims
i les valls d’una deessa
entra en mi sense permís
quan m’ofega la tristesa
a cada plec del meu cor.

Espock.-

VOLUNTATS

No penso morir de dia
perquè vull, em mati un somni.
Si assassins són els amors
sies tu doncs qui m'adormi

PASSEJANT EL MAR

PASSEJANT EL MAR


Passejant sa falda el mar
em va prendre les petjades
un rapte no va ser, car
n’eren passes regalades.

Begué un tast d’esperit de mi
enxubant la meva imatge.
Jo, un tram del seu onatge
mentre gaudia el camí.

Tots dos d’entre conversa
amb paraules ben salades
ell junt a mi, i jo viceversa
les mullàvem emblavades.

Passejant sa falda el mar
em va prendre les petjades
haver-les perdut tan fa
totes elles n’eren blaves


Joan Ubach (Espock)

LLOP BLAU

LLOP BLAU



Te cor blau amb gust de sal
li surfeija per la vena
el rebuf d’una sirena,
remolí pel vell cabal.

El mar es el gris bassal
i la tristor qui l’emplena,
líquids de cap altre mena
poden guarir d’aquest mal.

Per orella, un cabrestant
nat pel cop d’una galerna
cursa el silenci a llevant.

El seu dia, una llanterna,
l’il·lumina pendulant
entre laments de quaderna.



Espock.-

GALTERES

GALTERES

He gosat diagnostica’ls-hi galteres
encara em puguin portar a la ruïna
per emular ser metge i medicina
tot dirigint expressions tan rastreres.

I és que em treu massa de pollegueres
el polític que no fa camí ni camina
endormiscat des la primera l’alzina
abonada pels miopics sense ulleres.

Baralleu-se amb tot sentiment i cor
sabeu molt bé que us convé, doncs només
la fi és de no posar-se mai d’acord.

Sóc un home eficaç i compromès
prou sé que el meu vot és el seu tresor
i per a mi son fets els que fan pes.


Joan Ubach (Espock)

M'ENAMOREN ELS POETES

M’ENAMOREN ELS POETES

M’enamoren els poetes.
Bé, el que diuen vull dir,
això de posar etiquetes
cadascú en té lliure albir:
Tan senyors com senyoretes,
va millor expressar-ho així?

Detesten morir quasi mai
no són fets de carn ni d’os
jo també ho seria, rai!:
lluny la pell i fora el cos
i au vinga poemes ...carai!

Es nega lo Verdaguer
a donar-se extremunció
i escriu amb tinta d’acer
perquè el forgin en cançó

Aquí la roba de dol
la vesteix ell i cap altre
des de dalt, tal un miracle
apareix en Martí i Pol.

Atrevida i tota mona
amb cert xiuxiueig vocal
Maria Mercè Marçal
molt contenta d’estar dona.

Des el cementiri, Espriu
el sento esclatar amb rialla
em vol dir encara es viu
tot i de pols, ell no calla.

Ve del limbe amb molt delit
porta una rosa als seus llavis
en Salvat Papaseït
el coneixen cecs i savis.

Un cop fora amb molt treball
al mateix nivell de cella
escolto el seny a l’orella
sols me’l donà en Maragall.

Espock

NÀUFRAG

NÀUFRAG


No s’acaba el meu amor,
no sé pas el perquè
s’extravia vida endins
cap on l’enfonsa el destí
dins ses aigües més braves
...pot ser són fetes de tu
o de temps, si fora mel.

No puc retornar l’enyor a platja
mai he estat pilot ni timó,
no en sé de girar barques
quan l’oceà és qui em pren
o la pesca és sempre a xarxa.

Ja sé perquè no s’ofega l’amor,
no és roc per estar enfonsat
és blanc muntat en valls d’aigua.
És el reflexa de mi,
el més pur d’un nàufrag,
nadant les teves onades.

Espock

PRESENTACiÓ

PRESENTACIÓ

Qui sap que sóc i no que semblo,
entre les vestidures
del que vull aparentar.

Qui sap a quin mot contesto
i amb d’altre resto
convenientment determinat.

Per quins set sants em titllen
d’intitllable; i pel casual
allò a comparar-me o rebutjar.

Qui sàpiga que em revolta,
m’explicarà perquè em calma
la senzillesa d’una complexitat.

Tan mateix immers en el contradictori,
continuaré prou bèstia
i profundament humà.

Joan Ubach (Espock)

OLOR

OLOR

Escrita la teva olor
encara a la meva pell,
llàstima no haver estat un poema
...o potser si?

espock.-

DE PECATS

DE PECATS


He tingut temps a la vida
de conèixer molta gent
alguna m'ha estat feta a mida
d'altre, ni la tinc present
engreixant allà on s'oblida.

Però de sobte em ve al cap
una paraula, un somriure
una cançó ha reparat
el record que ja vaig viure
a propòsit d'amistat.

Llavors, em poso en el cos
(continent de tal jornada)
desenterro aquell vell os
després d'una rossegada
cobert de destemps, sigilós,
me'l guardo per altre vegada.

Retorno al avui només
per seguir part d'aquest ban
els llocs, són fets del mai més
i els amics se'n van anant.
Lliures de mi, no han comés
el pecat de fer-se gran.


Joan Ubach (Espock)

"LIDIA"

“LIDIA”

Un bram com de cent mil pseudodimonis
clamaven dos-cents angelets a plaça
contra un animal, eren amenaça;
criminals de suborn i testimonis.

Per esvair malentesos prou erronis,
picaven brau a fons, mascle de raça,
i un mal destre, amb tanta poca traça.
No va estar-li dels dies més idonis.

Crec la reencarnació, sóc monosavi
cada torero mort, toro és de “lídia”,
no passegen pel limbe amb cabriolé.

Els tocarà patir quan tot s’acabi
Doncs qui amb justícia regenta alcaidia
té la “corrida” lligada i “olé”

Joan Ubach (Espock)

PENSAVA QUE M’ESTIMAVES

PENSAVA QUE M’ESTIMAVES


Pensava, ens estimàvem
jugant al joc de l’engany,
deies molt t’importava
jo, “ets d’allò més gran”
fèiem veure el sentiment
bé com rondalla bé cant.

Ara desprès d’aquells mesos
quan les mentires se’n van
veig ambdós coneixíem
de l’amor el seu parany,
preveiem d’aquells deliris
poc de cor i molta sang.

No se d’on sorgir l’entesa
d’un plural o singular.
A bon moment de lucidesa
no ha costat oblidar.

Joan Ubach (Espock)

IMPUNTUALITAT

IMPUNTUALITAT

Per esdevenir puntual
no fa falta cap rellotge
ni altre mena de col·lotge
per justificar un ritual.

És un afer prou gestual
irrespectuós i ferotge
a qui, com a paradoxa,
tens en espera habitual.

Diu bastant de la persona
si reincideix constantment
o ho fa a causa motivada.

Tothom te una mala estona
però en reiterat moment
l'amistat és bufetada.


Joan Ubach

BENVINGUTS

Deixant enrere aquells que escrivien a ploma i tinter, amb els ulls cremats per la tènue llum d’una llàntia d’oli, dels qui m’agradaria destacar avui, el seu romanticisme. Qui trencava orella i dit, tot repicant sobre diabòlics artefactes que en deien maquines d’escriure. No fa pas tant, no em mireu amb aquestes cares, tots tenim una edat i alguna Olivetti perduda al lloc més empolsat de les golfes. Us en recordeu?
Rebutjant inclòs els propis fulls. Sigueu benvinguts, poetes del segle vint-i-un. Benaventurats els vostres teclats “Made in China”, els nous cafès de tertúlia, ara batejats com a Blocs, Xats i Messenguers, amb setmanaris, pamflets i revistes, per l’art de vareta moderna esdevingudes electròniques. I aquestes biblioteques portàtils anomenades (amb no sé quin idioma forani) Drive-pens.

Bentrobades les xarxes que ens fan el món tan petit i més lliure, que ens donen amb facilitat coneixences interessants; de tan en tan emprenyades per les connexions i empenyen, des la comoditat de casa, a viatjar amb la escriptura, la imaginació i la imatge, tot intercanviant, comunicant-nos amb autors de qualsevol llengua a qualsevol indret planetari.

Una felicitació per les iniciatives, les plataformes, les comunitats, les trobades (ja sé, ara en dieu quedades) Doncs ajuden a coordinar-nos tot solets, sense tutoratges ni interessos empresarials.

La poesia agraeix poder traslladar el bon ofici dels avantpassats, besavis d’una mateixa família; equivocadament titllats de poetes, de fet tindríem que dir’s-hi mestres.
La llengua pròpia també ens agraeix aquestes petites espurnes que ajuden a voleiar la seva flama amb embranzida.

Sigueu benvinguts ciberpoetes de la poetosfera. Som cultura, som poesia, som futur. Hauran de comptar per força amb nosaltres. Tenim molt a dir, hi ha molta feina a fer.

gràcies.

METODOLOGIA (La Llavor)

METODOLOGIA

La Llavor

Abans de començar un poema cal buscar idees sobre el tema en qüestió (imaginació)
Maneres d’obtenir idees:

Provocades des d’una emoció: Des d’un canvi d’impressions o coneixença amb una persona, que m’extreu un concepte i em va tibant del fil de lletres.

Un estat d'ànim o impressió: la contemplació d’una glòria natural en el determinat moment que m’ajuda a la assimilació i posterior reflexa en paraules.

A partir de la transformació o adequació d’una frase que hi escoltat quedant aquesta tant tergiversada que de per si sola és una idea a explorar.

Ganes de dir quelcom: la fluides d’allò que imperativament haig de dir o potser t’autodius en veu alta.

Des d’un concepte dormit o situació personal d’una vivència actual o anterior en letargia durant el temps.

Per inspiració aliena al llegir o interpretar allò que un determinat escriptor no volia dir.

Per provocació: (tot s'hi val) “haig d’escriure un poema i l’haig d’escriure ara i aquí”

Mitjançant trampes cançons domino molt malament l’anglès d’una frase puc interpretar una o dues paraules, per això quan escolto una cançó en un idioma estranger, no sé ben bé que vol dir i faig les cabòries suficients per fer-me una interpretació a partir de tres o quatre paraules que crec he esbrinat, al final sempre resulta diferent el que diu amb el que pensava o volia que digués.

Com ho diria un o altre. Si jo fos... Martí i Pol com ho diria?

Maquina de idees. Vaig realitzar un programa en exel (que tinc oblidat no sé on) fent una barreja de paraules que produïa al meu endins una mescla de conceptes que al mateix temps i en determinats moments em direccionaba cap la materialització d’un projecte.

Joan Ubach

Proper escrit: Manera de plasmar-les

ENTRE TU I JO

ENTRE TU I JO


Tan fa qui l'hagi creat,
la voluntat d'oblid
o la manca d'intencions.
La distància te la mateixa longitud
per l'un i l'altre.


Joan Ubach (Espock)

COMPLICITATS

Parlem de complicitats

Tot i tenir-ne la oportunitat, els meus principis són reticents a posar publicitat al bloc, crec que d’alguna manera existeix una certa complicitat autor/lector i aquesta queda trencada pel propi interès. Tot i set conscient que un dia o altre tindré que claudicar, donat que no hi ha empresa de connexió a xarxa que em faci cap mena de descompte per estar creador i abocar la feina de prou hores a un lloc que en fan negoci. Menys encara les empreses que faciliten el propi lloc on fer-ho. La pela és la pela, si vostè te suficient quòrum li posem publicitat, i guanyarà diners amb ella . Amb aquesta premissa, abocaré al presumpte lector a una situació d’indefensió, si li interessa A passi abans per B, o en tot cas arrossegui aquesta masa de lectors d’una manera messiànica, estimbant-la cap allà on no vol anar.

Ara per ara no tinc prous bemolls, ofereixo gratuïtament, perquè sent realista tampoc tinc cap altre opció. Es a dir que pel sol fet d’ofrenar quelcom manufacturat pago diners i indirectament en guanyen d’altres que no hi tenen res a veure.

El meu objectiu no és prioritariament atresorar, sinó mostrar un contingut, per això penso que el que em pugin donar ara per ara no em compensa les visites que tinc. Anem tots en el mateix vaixell espero ningú naufragui.

Català/castellà, si escrigués en castellà, (que també ho faig i m’inciten a publicar) multiplicaria per cent les entrades de bloc per quelcom tan minoritari com és la poesia però tanmateix, on radica la llibertat? Serè més ric perquè em llegeixi més gent? o serè més ric perquè em llegeixi la gent que jo vull.

Jo he triat aquesta segona opció.

Joan.-

SORTILEGI

SORTILEGI

Dins el paradigma d’oportunitats;
lloc m’ha reservat la vida
per triar en llibertat,
assumir-ne els equívocs,
fins, ocasió d'esmenar-los.

I encara un darrer sortilegi:
Menyspreu, per fer a tot plegat cas omís.

Joan Ubach (Espock)

BOCAMOLL

BOCAMOLL

Bocamoll, si no tens ull
no parlis de llegir esguard
a qualsevol llengut isard
no li cal mar per estar escull.

Del escumós caramull
bavejat del teu baluard
no en facis cap estàndard,
callar només, desfà el rull.

No parlis de sensibilitat;
si no tens tacte, mala sort,
ni per això gaudeixes habilitat!

Garlaire, si no tens cor
resti tot en amistat
Deixa ja de parlar d’amor!



Joan Ubach

EL CIBERPOETA I EL SEU ORDENATA

Em ve al cap qui va néixer envoltat d’escola, tot el seu entorn familiar l’abocava a aquella professió, "vaig estudiar magisteri però - sempre diu - a mi m’hagués agradat ser pintor". Penso, què li impedia ser-ho? o és que no existeixen els mestres pintors? si és per causa del temps lliure és molt "fotut" no tenir-ne, potser era per manca d’espai, o per la parafernalia que comporta el ser-ho: Lloc, bata, pinzells nets, pintures i tons, temps d’assecada, marcs, tela, una hora per disposar les eines i un altre per guardar-les ja en son dues sense fer ni brot. Sense considerar que ho podia fer des qualsevol pc amb el programa adequat, però ell vol fer a l’oli. Per ser poeta no manca res de tot això, es du a sobre... es porta posat.

Componc majoritàriament a partir de Windows bé Microsoft Word bé openoffice, donat que son eines que hem resolen instantàniament bona part de les meves continues i flagrants faltes ortogràfiques. Altre cosa són las construccions típicament catalanes que no em detecta aquest beneït programa. El seu ús em permet traslladar las línies de text amunt i avall, organitzar-me la plana amb una zona inferior com a tampó o reciclable. Em va bé perquè permet guardar immaculada i momentàniament tot el que faig per dedicar-me a diferents feines fins trobar altres minuts de glòria.

L'organització i emmagatzematge la baso en dues carpetes en el llapis portàtil (de les que faig copia setmanal al disc dur del pc) per ordre alfabètic. L'una de treball, on hi tinc una seixantena de mig poemes per progressar, els quals, acostumo a posar el títol en minúscules, i una d'altre de finalitzats, en majúscules junt a un guionet/arroba que m'indica si és inèdit o ja el tinc publicat a algun lloc. Cada un d'aquests poemes, ja acabats, estan suportats en paper i arxivats per ordre de data d’acabament que acostumo a posar al costat de la signatura.

Al mateix temps vaig obrint finestres a mida de les necessitats del moment, a fi d’anar ràpid tinc links als diferents diccionaris des una carpeta situada a "favoritos" del navegador. l’una conté un traductor castellà - català, doncs la meva formació acadèmica va ser a partir d'aquesta llengua i alguns cops haig de veure si el significat d'una paraula que em ve al cap en castellà, vol dir el mateix en el meu idioma o quina en seria la paraula correcte. Una tercera finestra m’emmarca un diccionari en català, i l'inefable google que hem transporta a la lectura d'algun clàssic, paraula rara, ampliació de significat, coneixement o bogeria que em sigui ocurrent i finalment prop del ratolí, un diccionari (de paper, dels d'abans) de sinònims (Vox) i un d’altre de rimes (Jordi Teixidor).

Us poso links dels que son gratuïts:

Gran diccionari/enciclopedia de la llengua catalana
Traductor català/diferents idiomes i viceversa.
Un altre traductor
Diccionari Català - Valencià
Rimes (cal entrar la síl·laba continuada del símbol $)
per registrar esporàdicament obres i altres cosetes abans de fer-ho al registre de la propietat
Llicencies informàtiques
Com registrar-ho a la societat d'autors? --> procés i preus a la Generalitat

ORDINADOR I TECLAT CATALÀ

El tractament de les paraules catalanes des un teclat a fi de que pugui ser corregit per els propi programa de text, ve determinat també pel coneixement de les tecles, no tan sols un teclat amb la insubstituïble "Ç" o dièresi, és a dir no es pot emprà l’accent tancat com apòstrof o un punt per a les geminades sinó que existeixen unes tecles especials per aquestos signes d’altre manera marca error ortogràfic:
- El punt de la l·l geminada es el signe que hi ha sobre la tecla que conté el "3" (caldrà prémer la tecla majúscula prèviament al 3)
- L’apòstrof es el signe que hi ha sota la tecla que conté "?". No empreu las tecles d’accents oberts i tancats doncs el corrector us marcarà continuadament error amb una subratllat vermell
- La coma i punts no es separen amb cap espai, es a dir van adossats a la darrera paraula llavors, sempre espai amb la següent. Si feu servir corrector d’ortografia us apareixerà un subratllat dessota cada paraula que "en principi" considera incorrecta, tot i que el corrector no té un cent per cent de fiabilitat doncs hi han paraules que no conté i s’han de cercar als diccionaris tan "on line" com de paper
- Els guions llargs de diàleg ( - ) prement al mateix temps les tecles Control+Alt+ el guió del teclat numèric. El problema afegit és quan es fa servir un portàtil, doncs van sense teclat numèric, llavors s’ha de fer servir un altre estratagema Menú Inserir >> Símbols >> Autocorrecció >> Reemplaçar text mentre s’escriu (es selĒecciona guió llarg)>> Reemplaçar: -- amb: - >>Agregar i Aceptar. I cada cop que es premin dos guions seguits ens apareixderà un guió llarg .
- La icona de copyrigth (©) es fa prement al mateix temps Alt gr+c
- La barra d’idioma és la que informa quin es fa servir, és interessant posar-hi el català amb teclat espanyol, doncs sinó cada cop que s’inicia el Word pren, per defecte, el que hi hagi a l’esmentada barra, encara que el canviïs en l’apartat idioma de "herramientas" del propi programa, va molt bé tenir i posar s’ho tot a mà a fi de no perdre temps en configuracions i anar per feina quan sorgeix el vers.
Sempre en el supòsit que fem servir l'entorn Windows, actualment estic començant a fer proves amb Linux i amb programes similars.
(ja us diré com em va)

Tot això hem procura una producció i diversificació en temes amb un aprofitament òptim del temps i dels recursos, és a dir sempre hi ha quelcom a fer, m'horroritza la idea d'estar avorrit, tot i que massa cops quedo en blanc. És precisament dins la preocupació que em propinen aquests períodes de travessa del desert quan, de sobte, brolla un poema talment un oasi.

Molts d'ells també a més de publicar-los a aquest bloc personal, els he publicat en diferents fòrums, àgores, blocs, grups i xats "en directe" de poesia (Oh poesia, Irc, sales d’escriptors on line, Grups...) noranta-nou percent en castellà. Encara que m’estic apartant d’aquestes pràctiques doncs o actualment no existeixen o no sé trobar-ne en català, per a donar-los a conèixer, tanmateix connexionar-me, intercanviar amb lectors i compartir critiques amb d'altres autors que hem des-aïllin, sabedor de separar palla de blat (afalagades i enfonsaments). D'altres sobretot darrerament els començo a presentar a concursos literaris tan "on line" com fora d'aquest món virtual. Això genera un problema afegit que és: Què passa quan presentes poemes que tens editats a la xarxa i les clàusules per concursar prohibeixen específicament la seva edició?. Solució: o els tens tots a un mateix lloc i vas desconnectant paulatinament o t’abstens de baixar-los a la xarxa.

Tot això perquè? Doncs molt senzill, intento ser nus per a una xarxa de poetes potencials en català que escriuen en castellà per manca d’espais dins internet. En aquest món m'he trobat gent d'aquí que ho fa molt bé, ni publiquen ni, crec, publicarem a mitjà plaç, no hi han subvencions, ni editorials, la generalitat encara no s'hi ha posat dins aquest món, Esperem que Xavier Bru de Sala com a president del nou Consell Nacional de la Cultura i de les Arts tingui en comte la poesia que es fa a la xarxa. si busqueu per google, a part de esbojarrats com jo, trobareu poesia anònima en català com a subfòrum d'un altre en castellà, oblidat de la mà de Déu on no hi ha agut moviment des fa any i mig o més, exceptuant el de "Relats en català" que des d’aci encoratjo.

En general hi ha poesia dels clàssics però poesia actual d'autor ben poques. D’altra, pot ser per que és tractada com la propaganda d’un negoci, t'ensenyen només la punta del peu com el conte del llop disfressat de cabrit, per comprar a cegues doncs...

Altrament intento fer-li arribar i educar-lo lliurement en poesia al internauta de qualsevol nivell que desprevingut, cau o entre per altres motius dins el meu abast poètic. Dec ser una mena de planta carnívora àvida rosegadora de lectors poètics. Recentment ho he intentant al Xat.cat però dono comte que la gent no hi va pas per la poesia, malgrat haver sol·lictat una sala moderada especifica als seus responsables no m'ha fet punyeter cas.

Emborratxats dins les masses, la lectura de la poesia, no tan sols en català, sinó en la resta d'idiomes és i ha estat minoritari tan dins com fora de las xarxes tradicionals (si es pot dir així a la novedosa internet) El nivell intel·lectual de la societat actual és superior al de fa poques desenes d’anys, l'analfabetisme està pràcticament eradicat, hi han un percentatge elevat de gent que està en les condicions de escriure o empentats a fer-ho si se'ls hi posa a mà les eines necessàries. Amb això vull dir que per escriure només es necessita un PC; i, qui no en té un a mà? Ad oc de la sensibilitat que és un dels altres cultius que espero potenciar des la humilitat d’aquest bloc. Internet és una porta on s’escau de tot, i massa cops es surt tan de pressa com s’hi ha entrat, bocamolls, benintencionats...

Desenvolupant aquesta lògica, Qui s'atreveix a fer poesia en un lloc on tothom plagia?, hem de partir de la base que fins els millors autors son plagiats, per aquells ignorants dins la valentia del seu propi desconeixement. Llavors la millor manera de demostrar la autoria, a part de registrar-ho a la societat d’autors o als llocs pertinents de la xarxa, és precisament aquesta ser conegut i editar abans que ningú altre els teus propis poemes dintre els cercles poètics més amplis possibles localitzant d’immediat per versos o títols des un buscador (google) el qui l’ha plagiat, si més no en la xarxa. Bé, potser no em faré milionari amb la poesia, però sempre em quedarà el recurs de ser-ho a base de pleitejar. (un somriure)

Us remeto a aquest link de "Cuadernos de Poesia" que hi ha informació en castellà prou interessant i molt detallada sobre aquest afer.
la edició

EL TEU CABELL

EL TEU CABELL


Caus amb tot el cabell damunt ma cara,
sento el remor com fulles a la brisa,
és la complicitat justa i precisa
per aïllar-nos darrera una mampara.

Sorgeix la realitat, la veig ben clara
l’engany de l’actitud teva submisa,
jugues doncs, amb aquesta vil divisa
per dessota estar qui empeny i m’empara

ser poeta a cada cop del teu maluc,
arpegiant tes femelles intencions
amb l’excusa de sexe i del delit.

Fugir aquest tutoratge, doncs no puc
si a més m’escrius a ball dels teus mugrons
mil i un poemes d’amor dessobre el pit

Joan Ubach (Espock)

RES EXCLUSIU

RES EXCLUSIU

Tot percebint aquell res exclusiu
amb plenitud habito la foscor
no m'acotxo entre el fred ni la calor.
Els ulls obro. Encara doncs, sóc viu.

Dins de l'entorn m'envoltallo, captiu
d'incomprensions per planyir el dolor
en aquest món fita de la cremor.
Tinc caritat. Encara doncs, sóc viu.

Em cauen llàgrimes quan la veritat
floreix al pedregar de les desraons;
mentre trencant closca l'ou del meu niu,

ses passes ofereix al meu costat
penso a l'endins, de ben al fons
en vec l'avanç. Encara doncs, sóc viu.

Joan Ubach (Espock)

NO SÉ TROBAR TITOL

S'han mort avui
els dos brots de la branca més tendre
per les cruentes neus del teu oblid.
Jeuen coverts al terra
entre gebres d'incompresió.

Estaven prou gelats,
per no pode'ls-hi donar calor
com sinó?
ja han passat les ploreneres
i ara, viuen al pais inconscient
de la blanca nit.

Els he anat a rebre
son morts, avui
amb el mateix veri
que em vares matar a mí.


Joan Ubach (espock)

UN POEMA INEXISTENT

UN POEMA INEXISTENT


Cerco una paraula inexistent
al emergí d’una palpitació
sia prou plena i diferent;
costarà transmetre la percepció
definint-ho amb quelcom adient.

Tinc l’esborrany ben en blanc
just em serviria per a res, i tot
em confesso —a cor franc—,
per emplenar de tinta el mot
n’és massa feixuc l’entrebanc.

I si em carregués la emoció?
no tindria tal problema
amb tota la mala intenció
evitaria així el poema;
amb ell inclosa la extenuació.

Us proposo un joc ben trist
no llegiu d’ací estos versos,
oblidant aquest imprevist;
retorneu a móns diversos
fent veure no l’haver-lo vist.


Joan Ubach (Espock)

PERDUES DE VIDA

PERDUES DE VIDA


T'has passat els anys
jugant a allunyar-me.
Tanmateix des la llunyania
he comprès que els jocs
no són per guanyar o perdre
sinó per malbaratar vida.


Joan Ubach (espock)

El Poeta Blocaire (El bloc, un inmens cementiri de versos)

He entrat dins d’un poema, bé el full electrònic que el contenia, l’he llegit i m’ha agradat tant que anava a posar-li un comentari però, ho he posposat doncs les ganes de continuar navegant han fet que inconscientment el meu ratolí obrís el que se’m oferia a continuació, en forma de fletxa al mateix link, talment un brebatge Aliciamaravellós que em convidava a preme’l. Tot seguit he anat a la pàgina principal per cercar l’índex, etiquetes o qualsevol altre cosa que m’obris rumb cap un viatge a l’interior del que pot sentir un ànima capaç de descriure en paraules allò que la vida t'ha venut a canvi del seu pagament en emocions.

Està varat, és un bloc amarrat al dos mil cinc. Un vaixell ancorat per un grumet àvid d’embarcar-s’hi. El rellotge no li ha passat des d’ençà, el calendari l’ha sobreeixit talment hagués estat receptor d’una mena de bomba que resta els seus fets i esvaeix les persones. El darrer signe de vida varen estar comentaris d’un mateix lector fins que, cansat va abandonar el barco com el seu capità.

M’he trobat profundament sol, receptor i silenciós fins adonar-me’n que el poema és una quilla, els versos son quadernes i travesseres, els punts son claus, els meus ulls les veles i les fletxes timó automàtic.

Torno del viatge decidit a escriure, he teclejat el comentari, si és viu i algun cop ve a treure la pols, a fer dissabte, l’agrairà i sabrà apreciar-lo. Si és mort el llegirà contínuament.



Joan.-

HAVANERA

HAVANERA


Mariner, navegant de tavernes,
a cada moll te’n amarres a dues.

Quan li abordis els braços,
i bevent-la, t'emborratxis d'ella,
al creixí del llevant cap a un altre rumb,
abans partir aventures
fins a un millor port.

I amb la set de petons apuris l'ampolla,
assaborint l'oblit dins una llàgrima de rom.
Mentre la tombis amb el polze al coll,
abans de llançar-la bruta a la sorra,
tap de pena per al seu buit d'amor.

Brinda per mi el teu xarrup final,
aquest l'he de gaudir jo;
tinguis per segur en aquell moment,
encara als teus llavis no serà teva,
doncs la seva boca estarà besant,
a qui com a ningú
un dia va estimar.




Joan Ubach (Espock)

FOGUERA

FOGUERA


Continc el fred de la llosa de marbre
on va quedar enterrat el nostre amor.
Sóc aquell soc cremat per la coïssor
d’un cognom oblidat sobre escorça d’arbre.

Sóc part d’un silenci tan immediat,
incrèdul en culpes, no entén de parla
sóc l’equívoc un cop creuat
de l’esquinç d’una amistat;
amics no ho son pas les mares.

T’has estalviat temps i malsons
diners, gatzara i alegria,
T’has estalviat petons
però diguem-ho bé i rumia
quin interès por tenir
l’estim quan s’estalvia?

Avui l’espelma s’apaga
il·lumines amb ta llum
un entorn de dues passes
el foc me’l vares donar
i el malcremo a mitja estaca
l’altre meitat l’he abocat
esquitxant-ne dues flames.

Tan mal t’han arribat a fer
que no puguin dir-te avia?


Joan Ubach

L’ESGLÉSIA DEL REMEI

L’ESGLÉSIA DEL REMEI




L’església del Remei n’és un edèn
no hi han piles però si arcades
l’altar és de paper, i el mossèn
no està per hòsties consagrades

Per fer missa cada matí
es qüestió de tenir fe
L’escolà s’amaga amb el fi
de liturgià fumant cafè

Els bancs son cadires amb rodes
i el Sant Sopar penjat al cim
és un rellotge amb dotze apostates
en espera de consumar un crim.


Joan Ubach

ANAR PER LA VIDA ESCRIVINT POESIA (III)

Parteixo de la base i vaig assimilant que per escriure poesia s’ha de viure en poesia, de fet conforme en vas aprenent descobreixes que estem inundats d’ella. Aprofito cada raconet d'inspiració que es pot donar a qualsevol lloc i instant, talment un kit kat. Algunes de les poesies que m’agraden més, han estades resoltes o enfilades en moments de relax després d'un estrès asfixiant. És a dir que aquest, o la feina sufocant, m'ha servit de desconnexió per reprendre des una òptica més llunyana, com a lector estandar del poema.

Per tal motiu jo tinc sempre llapis i paper prop de la bossa, a la tauleta de nit, i un llapis USB a qualsevol ordinador on em desplaço. Aquells moments d'entre-somni que et ve un flax (amb l’ajut inestimable de la meva companya que em comprèn aquests moments el silenci que molts cops li dedico). És a dir que "treballes per a tu" dins la teva feina habitual i a més et dona motius i temes per a pogué fer-ho, ser cuc i mossegar-se la cua. ... la cua?

No hem val la memòria, acostumo a oblidar, a més si s'hem transforma la idea inicial en un concepte diferent o en allò que no volia dir i em porta a un carreró sense sortida o una botifarra sense farcit. Així sempre surti el que surti, llapis i paper (ah! i la lletra millor possible) encara que una paraula mal escrita en un moment determinat que desprès no he sabut llegir me n’ha produït una de similar i definitivament millor. Us faig menció a un post que vaig posar darrerament que porta el títol “Avortament”

Treballo sobre d'entre una cinquantena o seixantena d’idees al mateix temps les quals faig evolucionar en paral·lel a les meves vivències, aquestes m'ajuden a completar el que la inspiració no ha pogut en un primer moment. Les vaig sobreposant amb d’altres que acudeixen instantàniament i obliguen a parar al màxim la concentració en ells.

Altres poemes els realitzo a fi de plasmar una idea que sembla profitosa; amb la voluntat, en un futur proper, sense preses trobar un moment per acabar-los definitivament junt a una major experiència o inspiració.

Un allunyament momentani d’aquest món em provoca moltes setmanes de descol·locació, em trenca el ritme i m’incita a l’abandó, sortosament es el moment que apareix sempre la millor poesia, espero continuï així (toquem llapis)

Considero la poesia com quelcom viu i dinàmic, penso que un poema pot ser superat per mi mateix en un futur imprecís, motivat pel propi aprenentatge, per una visió més nítida del que exactament volia dir o amb el retrobament de la paraula adequada. La fi del mateix es dona després d’un procés interior, en el qual intervé el grau de satisfacció, el temps i el desgast emocional que m’hagi comportat.

Dono fe, també, de poemes que he modificat al llarg d’alguns anys i al final he retornat a la senzillesa de la versió inicial.

REVIVAL

REVIVAL

Les pedres rodolen primaveres
on acaben cançons i cantautors?
que se’n han fet d’aquelles flors,
temps i llocs, i follies primeres?.

De les primaveres vermelles
van regar-me l’oïda quan n’era brot
ara, d’escorça dura migclavat al sot
que se’n han fet de totes elles?

Necessito escoltar d’en Dylan
aquella cançó que no ha fet encara
espero i la guaito rera cada any
no sé pas on para.

I no canto trist
ara que en tinc vint més
cada mati quan surt el sol.


Joan Ubach

VOL DEL SILENCI

VOL DE SILENCI



Ara, un cop has ensenyat als dits
ofegar-se en les ones dels teus cabells,
i tot manllevant un boci de somni
m’has fet color nou d’un arc de Sant Martí
dissolt entre humitats d’esguard.

Ara que, per tu he après a estimar foscor,
- llum eixida de tes pupil·les -
trenant el nostre camí de petjades
que enfilen tot lloc inexistent
recorregut a pas de crossa de calor.

Ara, que la tanca del meu cor
llambrega un prohibit no estimar-te.
Digues en aquest etern present
si em dones ales d’ambigüitat.
com puc estar el vol del silenci.


Joan Ubach (Espock)

ENYORANÇA

ENYORANÇA

N’entren oceans de cel,
- exhalar teu, potser -
a cada badall de finestra
cap una cambra
massa plena de mi;
no m’espolso la distància.

Et trobo a faltar del cau.
I del sol sobre ma vida,
l’eixut a les ferides
de virulenta solitud.

Es pecat no pensar amb tu.
Peses tan enyorança!
em tens clavat al coixí.

Espock.-

QUESTIONS DE L'ADVOCAT DEL DIABLE (II)

Us ofereixo, resumits, una quantitat de dubtes i qüestions que latents en l’inconscient m’he plantejat durant aquests anys i les seves corresponents respostes i conclusions, fins fa ben poc, a que he donat sortida. He partit de l’inrevés, es a dir a partir de les respostes he descobert quina és la pregunta. Fora bo que abans de continuar ens contestéssim aquestes preguntes:

El poeta neix o es fa? o diguem-ho d’un altre manera, la poesia sorgeix o es fruit d’un laboriós treball.

Crec que influeixen ambdues coses sempre que hi hagi un mínim de sensibilitat i bon gust barrejat amb un bon treball i ganes, també sabent que hi ha algú a l’altre costat que t’empeny cap a prendre una responsabilitat. Cada poeta té el seu llibret i el seu estil inconfusible determinat per la seva personalitat percepció de l'entorn, vivències i inclòs la seva manera de parlar l’idioma. Aquesta barreja conforma una poesia pròpia personal i intransferible, la seva. Però, entenc, ha d’haver-hi a més una necessitat de polir-la una mena d’acabament per donar un treball de qualitat.

Quin concepte tinc de la poesia?

Ha d'estar ben clar que no és una manera de matar el temps sinó quelcom pel que s’ha de lluitar. La espontaneïtat es un conreu (ja en parlarem més endavant); es tracta de saber-se extreure i aprofitar cada percepció intima, vital i muda gairebé terapèutica tot trobant la manera de plasmar-la el més a prop possible del còrtex del lector, a fi de que sigui identificada, compartida i rebuda com a pròpia per qui la llegeix causant-li una impressió sorpresiva.

Perquè serveix?

A nivell personal per saber fins on puc arribar, considero que he acabat poques coses durant la meva vida o que fins ara solament la he transitada; absorbint unes vivències, impressions que pensant-les dins la seva individualitat te n’adones de que són compartides per quasi tothom. Tot està inventat, però això m’ha costat d’adquirir durant bastant de temps, diguem-ne que la poesia m’ha ensenyat a creure en ella.

Quina és la seva finalitat?

Sense descartar el repte merament propi, embolico sentiments i ambients llestos per emportar i consumir (to take away); es a dir necessito complicitats i simbiosi amb segones persones.

Perquè vull ser poeta?

M’agrada presentar-me a un concurs, mesurar forces inter-actuant amb el meu entorn. Pot ser perquè em considero un egoista solitari. Pràcticament puc portar a sobre la poesia allà on vagi i fer-ne ús d’ella a tot moment. Vaig intentar durant algun temps dedicar-me a la pintura però era molt feixuc, necessitava molt d’espai i temps perdut, jo només volia pintar, però entre que muntava cavallets, i em posava la disfressa de pintor, preparar les mescles i prendre el pinzell i aquest mateix procés en sentit contrari quan acaba, passava gairebé més d’una hora abans de construir. La poesia és més portàtil.

On i per a qui vull ser-ho?

Hi ha un camp per explorar que és d’internet, allunyat dels estrictes focus tradicionals. Fins l’actualitat l’accés a poemaris era restringit a la lectura de llibres ad oc i esporàdicament alguna revista o diari d’uns autors sotmesos a uns criteris editorials rodejat d’obscurs interessos. Crec que la fi de qualsevol escriptor és el saber-se llegit (encara que sigui mentida), la introducció d’unes imatges en forma de paraules dins el còrtex aliè o si més no comprès o compartit. Escric per a ser llegit, aquesta penso és la fi dels poetes internàutics. Ara inconscientment m’he donat compte que el destinatari és bàsicament una dona imaginaria, doncs crec la feminitat es posseïdora d’una gran sensibilitat. També perquè en sóc un profund creient de la química dels sexes es a dir m'entra més la poesia feta per dones que per homes i crec que a l’inrevés ha d’estar també així.

I, perquè en català?

Sóc conscient que escrivint en Castellà arribaria a més quantitat de persones. De fet els meus inicis per allà l’any dos mil tres, varen estar en aquesta llengua, m'he donat compte que tinc més facilitat, ergo qualitat escrivint en llengua mare. El català es distint els versos sonen d’un altre manera. conte més facilitat en situar-se en l’estigma exacte d’una expressió. A demés és una manera d’aprendre’l a escriure donat que no m’ha estat ensenyat.

Que vull aportar?

Un sistema nou d’expressar la mateixa visió de les coses. Trobar nous caires dins la juguesca de les paraules.

ESTAM

ESTAM

Per ornar-te, pistil:
una tija,
una fulla,
una aroma,
un color.
Per a la fi
(amb abraçades de pètal)
formar niu.


Joan Ubach (Espock)

ELS PETONS

ELS PETONS



Els petons s’han d'ofrenar
amb les boques segellades
respirar ben fort pel nas
tancar els ulls i abraçar-se,
dins el pensament, només
donar-nos l’un per l’altre,
llavors és quan conté regust
una bona ensalivada.

A les hores conflueix
(a la pell agallinada)
el tremolor del delit
creuant dits a coll, espatlla
i amb tendresa entre els cabells
recorda nostra forma humana.
Els moviments son suaus
diuen que un bes mai s’acaba
rodola dintre dues goles sens fons
cap més profunditat encara.


Joan Ubach (Espock.-)

A LA RECERCA DE TÍTOL (I)

No puc dir que no sóc poeta; si, ho sóc, encara que no em pregunteu ben bé el perquè, intento amagar-ho que no es noti massa; Hi ha qui s’autoanomena lletraferit, junta paraules, creador de màgia, qualsevol cosa abans ...deu estar falsa modèstia. La meva avia deia “qui s’autoproclama senyor precisament per aquest sol fet ja no ho és” Ai la meva avia! sembla que la continuí oint. Ho és, qui no tan sols fa poesia d’ofici, sinó qui ha escrit només un poema, més bo o dolent però l’ha acabat i n’està orgullós per haver-ho fet. Potser és degut que aquest terme no pot pronunciar-se mai per l’interessat sinó per qui l’ha llegit.

Escric poesia des fa sis anys, actualment poso en ordre i eixamplo uns apunts sobre la meva visió de la poesia, és a dir, quins paràmetres faig servir, que considero qualitat i com ho veig tot plegat, tanmateix degut a tenir que fer-m’ho tot jo, he anat descobrint una sèrie de llocs i m’he creat unes eines prou interessants que les poso a la vostre disposició, consideració i criteri per a qui li pugui servir d’ajut. Tinc la certesa que hi ha prou gent que vol i poguent escriure poemes, no s’acaba de decidir o bé li manca una espenteta. També per eixamplar cap una visió més critica al qui en llegeix.

Em considero prou capacitat no tan sols amb el suport de tots els posts que hi ha darrera aquest sinó també amb el recolzament d’altres versos que no hi son o estan en altres llengües. He passat per diferents “àgores i canals” i he après molt llegint a molta gent, de vegades més de qui menys ha tingut la intenció; m’explico: hi ha molt profe però no és de qui més s’aprèn, moltes vegades son comentaris que he absorbit “al vol” o per intuïció en gent que admires per la seva personalitat o seus escrits i et demostra així, de sobres la seva vàlua.

Si us parlés des fa quatre anys abans, no tenia remota idea d’escriure en català, ara en sé una mica més però, ja ho podeu veure, tinc greus problemes de construcció i gramàtica que intento encarar, disculpeu, us demano paciència i rectificació. (creix qui escolta i modifica)

Per altre banda avançant en aquests continguts ha fet que esdevingués crític amb allò que llegeixo, pel sol fet d’analitzar i extreure el profit del gra al de la palla. Sóc conscient de que l’art no pot estar estandarditzat i transgredir allò que està establert pot donar molts cops resultats encisadors, o uns d’altres de poeta francament novell, ja en parlarem detingudament més endavant en altres posts (encara que ho acostumo a fer prou sovint, alliberar-me i trencar motlles).

Anomeno aquest primer post “A la recerca de títol” i us presento els meus “handicaps” ...votacions potser?


TRACTAT INTEGRAL SOBRE POESIA
ho trobo massa formal, molt novecento, a més no en sé prou per escriure això.

EL POETA NOVELL
S'hem dona un manual pràctic a l'estil anys 70, a l'estil "com saber conrear xampinyons en 10 dies"

TU I JO, POESIA
No sé perquè però m'entra és com més de tu a tu, no deixa de ser un monòleg intimista passant olímpicament del lector, potser és el que realment vull fer.

COM FER UNA POESIA I NO ACABAR EN UN INTENT MÉS
Un plagi descarat del famós best-seller, ho descarto rotundament, encara que puc aplicar-ho a algun dels capítols.

UNA VISIÓ MASSA SUBJECTIVA DE LA POESIA PER FER-NE DOGMA
Una alternativa que no defujo, ajuda al lector a situar-me sense cap pretensió, senzillament, "és el que et puc donar" o un "fins aquí arribo, la resta ho has de fer tu".

ÒPTIQUES SUBJECTIVES DEL QUE ÉS LA POESIA
És el mateix anterior però en pla Jivar. Encara que hi ha un “que” que no m’agrada.

COM ESCRIURE POESIA MÉS FÀCIL
No està tan malament pot ser ...- com pot ser més fàcil escriure poesia – o - com podem escriure poesia més fàcilment –

SI VOLS, POTS ESCRIURE POESIES
Espero que no em llegeixi l’Obama.



Joan.-

TEMPS D'ESTIM

TEMPS D’ESTIM



No penso morir de dia
perquè vull, em mati un somni.
Assassins son els amors
sies tu, doncs qui m’adormi.

Joan Ubach (Espock.-)

XARRUP D'ALÈ ROSAT

XARRUP D'ALÈ ROSAT


Vas fer volar el vent
per dessobre espigues de la meva barba
- xarrups d’alè rosat -
però porto damunt
la part frustrada del camp,
el molí que no rodola,
la aridesa de la llavor de pedra
i el silenci d’un sol que se’n va.

T’he fallat. I ara
no tinc primavera
per curar-me l’hivern;
ni melangia pel jou de mans
que em pentinava al cos
i encara furtiu, llaura el cervell.

He agreujat novament, i penedit
arrossego com a ombra
allò que el teu amor no ha palpat
o no jo he volgut.

Això encara que te la futilitat
de les coses que acaben amb va;
però amb tot, l’error més gran
va ser tenir-te al davant
i no saber estimar.

Espock (Joan Ubach)

ESPIES

ESPIES

Testimonis de la meva malaptsea com a humà,
aquells equivocats minuts
resten dins un rellotge llunyà
a capritx dels records muts,
cada quan els vulguin evocar.

Espock

DE L'ESTIM

DE L’ESTIM

Sé que hi han amors madurs
(no per això menys tendres)
d’afectes reflexius i perennes
dins cossos emblanquits per ser purs.

N’hi han d’altres, son els d’infant
brotats de cors immediats
per gent jove i d’altre gran;
impulsius i apassionats.

Hi han amors de color blanc
a la espera d’escriptura
amb uns noms que no han volgut
perdre la compostura

Altres son els de neguits
somiadors en letargia
resten profundament adormits
per despertar cada dia.

El meu però, és el genuí
perquè et té a tu per guia
te cognom i et fa destí
amb un bon pas d’harmonia.


Joan Ubach (Espock)

AVORTAMENT

Hi ha tantes poesies que resten enterrades enmig d'il·lusions de nit. De cop un se’n va a dormir i d’entre boires apareix, preciosa, la millor estrofa de la meva vida, no saps com, li van seguint el pas tres o quatre companys amb cara de versos solts i rimats. Una nuvia impacient per una nosa que deliberadament retraso.

La situació es un xic compromesa, no hi ha en aquell moment llapis i paper a mà. És tan fàcil, penses, que et deixes endur per la son , "ja te’n recordaràs, es impossible d’oblidar això que pràcticament ho tens fet" fas un exercici de memorització.

Surt de nou la llum del dia i, com tant altres cops penso, si aquells versos tan clars però remots en el record eren d’un poema que es deia somni. Maleeixo un altre cop, sento la frustració d’haver perdut un fill per un avortament voluntari i imprudent. Sé, quant arribi a l’infern, no em voldràn doncs hauré gastat les malediccions.

Una persona a qui valorava molt, em deia, "no et preocupis, això queda dints i surt en el temps, quan la tornes a necessitar"

Salut.

DISTÀNCIA

DISTÀNCIA


Cada dia escric una paraula més
per l’eixam de frases
que mai et diré ni escoltaràs
aquelles que es poden llegir al pensament
quan les boques no es miren.
És la conversa que no tindrem,
serà l’incompliment d’un altre deute,
cada dia engruixiré l’oblit
amb fulls de distància.

No ens sàpiga greu, doncs
aquesta sempre ha estat emplenada
per les nostres intencions malicioses.

Qui estima es amant
qui oblida ...què és?


©Joan Ubach (Espock.-)

ALTRE VOLTA

Torno a aixecar el teló desprès d’haver presentat poesies d’ací (que no havien d’estar editades), a un munt de concursos i no haver guanyat res.

PETJADES

PETJADES


Trepitgem a fons el cor
les plantes endins clavades,
ambdós muntarem el camí
convergint cap a la fi
de donar fe de les petjades.


Joan Ubach (espock)

ET RECORDO SOL

ET RECORDO SOL


Et recordo sol, melangiós
refredant la pols de tarda,
la meva infantesa cosint dies
amb les agulles sens fi
del só d'un rellotge corroït,
tocant puntades de vida
la por, pendolaba d’un fil.

Et recordo caient cingle
ratllant foscor del fred feroç,
tremolor d'arrels al vent,
en la tardor de principis.
No abriguen vint fulles
l'escorça d'un arbre nu,
ni vint brots d'un consol fos.

Em recordo viu i mort,
encès durant la nit.
Per recomençar abans s'ha de cloure;
cal al temps calar-li foc
i néixer de brases d'oblit.


Espock

TRENCADISSA

TRENCADISSA

M’has ben esquinçat el cor
no el puc pas reconstruir
em manca encara un dels trossos.

Amb ell, trencat a la mà
te’l ofreno sens reserves,
si el volguessis readmetre
partit entre sanglots,
per tornar-me’l a trencar
o en tot cas per retornar-li
el bocí que prou conserves.

Joan Ubach (Espock.-)

L’ESPERA

L’ESPERA



Porto a les mans el xiulet de l’aire,
per destriar la teva cabellera,
segueixo llum cap la ribera,
cascada d’un cor cantaire.
Renoi! com triga cada espera!

D’una tardança de glacera.
empleno els flocs de glaç
l’esglai de sorpresa primera
sens saber, em regalaràs;
mentre estan refredo vorera.

El dia al matinar ja em vespreja,
esdevingut d’un sol augurat
el bon segon no passa, s’ombreja
ben quietó al meu costat.

Guardaran les lluents retines
dels miralls, panys de finestra
els colors de les vitrines
doncs el venir d’avui s’orquestra
ple de notes cristal·lines.


Joan Ubach (Espock.-)

SENZILL COMPÀS

SENZILL COMPÀS

Senzill compàs de la pluja
gotes de transparències clares
cels diversos, estrelles aigualides
solquen cristall per ambdues cares

Es miren sense poder-se beure
puntejant una humida dansa,
marcada pels batecs
de cada aurícula
d’un sol cor traçat al baf.

Si foren, pot ser, cegues
o lliures pompes de sabó,
tal dues unides cireres
per alguna simbiòtica raó.
Mes, no arriben sense dissoldre’s
a la fi del camí de la fragilitat.

Senzill el compàs si fora pluja
si el vidre fora una galta,
si els nostres ulls foren finestres,
si les gotes tingueren vida
en el nostre amor sens destí;
seriem aquestes dues llàgrimes.

Joan Ubach (Espock)

CALEIDOSCOPI

CALEIDOSCOPI

Sonen notes de piano
per a la suit amb el rostre
d’un carreró ebri de pluja,
avui es desvetlla aviat
o tal vegada no hagi dormit.

Gotes juganeres
trepitgen la plata que el cel
paga pel seu desdoblament,
les arestes renillen les seves dents
o regalimen l’art del seu entorn.

Dissolt en tal calidoscopi,
una escletxa de pensament
multiplica seca la teva imatge
a través de ruptures orgàniques
o de com trenca el plor un cristal·lí.


Espock.-

LA PLANTA

LA PLANTA

M’impedeix veure un turó
el verger dins d’aquell prat
és com un gra consagrat
a no traspassar la claror.

Hi haurà un llac allí darrera?
el sento, i si fora dalt
veuria l’aigua matinera
regalimar d’un vell cabal
i al bell mig una poncella
banyant xopa la rosada
amb sa imatge marinada
tan bonica com sols ella.

Des d’ací vull caminar
fent camí de les pedreres,
traspassant pics i barreres
m’emplena curiositat.

No tinc petjades ni pas
però si voluntat viatgera
no hagi, per a cloure il·lusions
cap tanca sigui d’altri o meva.

Espock

DRECERA

DRECERA


Deixa oberta a les parpelles drecera
per introduir-m’hi tant punt t’adormis
i constatar, si fusionant nostra quimera,
també d’amor son fets els somnis.

Joan Ubach( Espock.-) ©

SORPRENENT

SORPRENENT


Em sorprèn veure encara
del raïm fet el vi.
Humitat a partir d’un plor
i gestos dissimulant intencions.

Com escampen les borrasques
emborrascant als pacífics!
com s’embruixen les fades!
com resplendeixen las ombres
quan s’opaca la lluentor!

Espock

QUI ÉS QUI

QUI ÉS QUI


No puc posar un adjectiu,
si costa ja trobar-li nom
l’article ha d’estar cursiu;
cap dels verbs empès per hom
te l’accent tan primitiu.

Quina mena de subjuntiu
s’arrufa en aquest pronom,
parla amb un to imperatiu
oblidant-se del que som.
N’és un xic massa impulsiu.

Necessita un revulsiu,
quan algú digui quelcom,
afable, es tornarà més viu
desfent-se d’aquest prohom
se’ns obrirà positiu.

No sia dolent ni venjatiu
ell, voluble com tothom,
no coneix el pes furtiu,
del penjat dessobre el llom
compartit és relatiu.


Joan Ubach (Espock.-) 07/12/07 ©

EL SOMRIURE DE LES PENES

EL SOMRIURE DE LES PENES



Si la mar vestís de cel
per confondre ones amb núvols,
podríem disfressar els àngels
amb aleta de sirenes.

Tot això, si encadenes
el demà sobre el ahir;
no tindríem la incertesa
del present constant fugit.

Si barregéssim els noms
d’alegries i angoixes
jugaríem amb els mots
provocant somriure penes.

Si transmutéssim sentiment en vers
fingiria portar un rapsode a les venes,
et recitaria, d’entre llavis de paper
fent-te creure un poema.

Espock

L’ENCONTRE

L’ENCONTRE


Tenim l'encontre pendent
condemnat a ser mentider
es posposa pel dia següent
potser dins el mes proper
o, ben segur, l'any vinent.

Es trobada de no arribar mai
vespre del mati desnonat;
palau endins, al sense espai
on al so d’un llamp anticipat
hi presta servei de lacai.

En fem pes d’obligacions
per al temps cercar-li culpes.
Moments “al goig” d’actuacions
son de pors, de planys i dubtes
per no manllevar condicions.

Mantenir relació amigable
fou la causa del oasi d’engany
tot construït un miratge entranyable,
no esdevindrà realitat, per l’afany

de retràs, i fer-la així perdurable.

Espock.-

SIVEUSAPARÈIXERLAMORT

SIVEUSAPARÈIXERLAMORT



Si veus aparèixer la mort
digues-li que no he nascut
estic amb mon pare al sot
i, per ma mare, dolgut
no em robarà cap record
si s’emporta la claror
de l’espurna d’un ensurt.

Si veus aparèixer la mort
digues-li que no he viscut
no em dona temps per l’amor
tot allò que hagués volgut
encara deu a ma solitud
el moment de bona sort
d’un dia que no he rebut

un instant el teu calor.

.

.

JoanUbach (Espock)

LA PARAULA RECOLLIDA

LA PARAULA RECOLLIDA


Del fang recollí una paraula
de nostàlgia embalumada
tota bruta pel dolor.
D’un bassal emplenat per llàgrimes,
el mot que, malmeté un amor.


Espock

PUC MORIR

PUC MORIR


Puc morir d’anhel.
Solucionar la ignifuga equació del destí
adobant la inèrcia, mentre
empenyit pels vents
em deixi oxidar per la vellesa,
aplanat entre fulls d’història;
per acabar espantall de fúria
entre les corredisses en contra
del món dels records.

O ser, perquè m’has fet.


Espock

A UNA NOIA GRASA

GRANDESA

De grandesa ve esplendor
no et rendeixis en batalla;
tant t’alberga l’interior,
no podria, per sa talla,
vestir el cor d’un sol petó.

Joan Ubach (Espock.-)

LA BONA ESTRELLA

LA BONA ESTRELLA



Perquè no val la equitat,
va lactar-me el pit buit de llet materna,
pel braç més feble, feia cim cap al coll;
tèxtils i llibres impregnats de la teva suor.

Perquè no valen els valors,
intercanviarem qualificacions
fins cansar-me d’escriure’t deures
tossits al fum del teu tabac.

Perquè no val la justícia
tu acabaràs d’àngel
als arpegis de les robades gràcies
daurades dins un verger;

perquè tot segueixi mal repartit,
un cop gastades les malediccions,
finalitzaré, mal vist, a l’infern,
fent poesia per pagar els teus deutes.



Espock.-

MÀGIA DE NIVI

MÀGIA DE NIVI
(POEMA PER A UN NOUNAT)

Flama de la meva torxa,
pupil·la amb la brillantor
del cristall calent acabat de bufar.
Raïm novell, en brotar tan tendre,
esdevingue cep el meu amor materialitzat.

Llum de la meva lluerna,
pedrís d’un estigma humà
blanc del sucre més endolcit,
tornaràs màgica de nivi
tota la llet que et pogués donar.

Mira si n’ets d'abonyegat i lleig
per tots els meus petons,
encara no haver-te’ls donat.
Em sento floc de palla flonja
d’un pessebre fet de l’abraçar.

No em cansa veure focs i mars
mol menys beure’t a tu
xarrupet narcotitzant.
Ets una molla de vida en minúscula
dins el parèntesi de les meves mans.

Joan Ubach (Espock)

CONSTRUIU-ME

CONSTRUIU-ME


Senyora, si voleu reformar-me
no em feu sols de tendresa
doncs no us seria mereixedor
feu-me també roí i de vilesa
- com qualsevol balança
necessito compensació-
sabre portar aquest valor
massa pes, ruc de carrega
amolleu amb els llavis.

Senyora si m'heu de construir
no em feu més sensible
doncs insensat no ho sóc
compensi el meu interior
ompli ma forma buida
amb el raig del seu color
doneu-me l'espai que em falta
per construir sense fons.

Quan conformeu el cor
feu-me’l d'un tros de vos
si m'heu de donar llàgrimes, senyora
siguin del vostre plor



Espock.-

DEL MORIR I EL VIURE

DEL MORIR I EL VIURE


Ja en sé prou de caminar,
però indiqueu-me: on és el camí?
Vull fer rodolar el món sota les meves plantes.

I el coixí on reposa la nit?
Tinc per consumir un sostre de somnis,
tot cremant-los, per il·luminar fosques companyies.

Si em negueu els motius,
les respostes i raons per la vida
contesteu-me al menys: Quan es comença a morir?

Espock

RENÉIXER

RENÉIXER

Avui torno a ser humà
abraçant de nou la vida,
em sento tornat a parir
clenxo les imperfeccions
amb colònia relativa.

Tinc el dret a compartir
l'aire de segona mà
reclamat pel meu somriure
aixoplugant amb l'expiració
levetats enfeblides pel viure.

A consumir les sensacions,
tant d'estimar com de sentir-me
i la part del meu plorar
per dil.luir sensibilitats,
carburant per viatjar,
al vapor de cada dia.

Em preocupa el meu silenci
quan em narcotitzo de gent.
fins i tot Déu em recolza
amb la fe que ja no tinc.

Sé que el difícil de viure
és senzilleza d'estimar,
estabilitzant els batecs
del meu harmonitzat cor.

Avui retorno escoltant
- no ho sabia entendre -
i sanar la miopia
rellegint paraules tendres.

Faig meva la tasca
reconciliant-me amb el món,
ser ingredient i alquimista
barrejant amb tota cura
la fórmula del bon son.

Espock.-

L'EMPREMTA DE NADAL

L’EMPREMTA DE NADAL

Llisca un aire misteriós
aquests dies de Nadal
torna el goig tendre en melós,
cada porta n’és portal,
fins crec sentir-me joiós.

Però és fals, són tot miratges
a punt de fer-se bassal;
embalumat en maquillatges
m’enfronto a un buit abismal
engolit entre reis i patges.

Campanades, picarols
se n’escolten en tot l’any
sal de bronze, cants en pols,
però aquestos sons d’enguany
repiquen ben buits i sols.

Trepitja ferma la neu
l’empremta de fulla darrera
tant en desig ho feu
que quallant la primavera,
el blanc despinta d’arreu.

Tremolen targes de crèdit,
deuen ser del plàstic fred,
ben pensat, no és gaire inèdit
entre els dits d’algun ximplet
quan les fa cruixir de rèdit.

Espock

RECORDATORI

RECORDATORI


El record parla en veu baixa,
molt tossut a no fer-se notar,
distreu d’entre musiques llunyanes
de so d’ombres dintre cristalls opacs,
allà, plens de melangia
braços emmidonats per una cançó
uns abracen, somien d’altres
despendre’s mànigues del passat.

S’amaguen darrera el mutisme
de figures dansaires,
foren dues ones d’un congelat llac.

No perdis, (si hi penses massa), el temps
mai hem dansat aquest ball.

M’ho recorda tot, aquest mai continuo
quan més que mai, vull oblidar.



Espock

EN DANSA

EN DANSA



"...Em mou l’anima, no el pas
Sens fi tot és principi
- no em venç una por
quan gest és voluntat -
Per abraçar no fan falta braços ni mans..."

Ja camino, si penso tinc peu,
se’m fa tenir mà, parlo i t’escric
el cor batega quelcom sens veu
em fa sentir lliure, ésser i amic.

No puc dir "mai he estimat"
desconeix-ho la fi encara,
per ma existència he triat
cobrar amb res, moneda cara!

M’han titllat d’idealista
doncs en tinc un ideal
però no em diuen realista
per viure aquest món irreal.

Em sobren ànims o improviso
just mai me’n retornin gaires
si no en queden els arrapi s’ho
rescatant-los d’altres caires.

Sóc d’Olesa, segur i determinat
induïts de Passió som passionaris;
gent agraïda amb la bona voluntat
d’estimar vida, essent voluntaris.

Espock.-

CORRIA CORRIA

CORRIA CORRIA




Corria i corria un nen
al pas de carrer
junta la ingenuïtat,
l’acompanyava també,
ben feta la clenxa
d’un petó matiner.

Vestida de dia,
tafurejava ganàpia,
de presa vida
amb el nin juganer.
corrien les cames,
corria el segon,
mentre aguantin les ganes
de fer rodar el món.

I perquè no ser l’ocell
o l’avió de paper?
Però el rebuf de la brisa
cap avall des de dalt
li deia a l’orella
"fer trampes no és de bé"

Volia estar brillantor
per un anell d’or;
no sabia encara
del metall fer-ne carn
doncs les joies ho son
per fer-se boniques
al contagi d’un cor.

Els pares, com sempre
fan els núvols al cel,
circulen tornada,
(anaven al revés)
darrera dels d’avis
esvaïts davant d’ells.

La cursa era ferma
i ferm n’era l’asfalt
fermes les voluntats
d’escriure tots junts
un traç de recta final.

Just comença la existència,
l’infant, certament ho sóc jo.
Però deixa el camí
- veure’l ara per terra
em sap molt de greu-
tot tirat a la via
sense acabar de fer el tomb,
dessagnat per la pròpia runa
abandona el carreró.


Espock

ALTER EGO

ALTER EGO



L’espill dintre dels meus ulls
em distorsiona la imatge,
per conèixer la realitat
cal reflectir-me en un d’altri.
Veure amb nitidesa ma cara



Espock

BlogDay

El BlogDay és el dia dels blocaires, ha estat creat perquè els editors de blocs coneguin altres blocaires, d'altres països i d'altres centres d'interès. El 31 d'agost és el dia en què tots hi donen a conèixer altres autors. La meva selecció:

http://www.marcvidal.cat/ un bloc d'economia comentada força interessant
http://quiron.wordpress.com/ un bloc multiparticipatiu de política
http://xtomas.bloc.cat/ una visió del món en òptica catalana

PIZELLADES

PINZELLADES


Per hissar, no em resta sol
avui, i ser el teu paisatge
silenciós, pel buit del mar,
de quietud, perdo l’onatge;
no em pinzellen abraçades
(dits amb massa poc coratge),
ni un petó per fer cruixir
llavis en la teva imatge.

Tan sols conformo ara el marc
a ulls de qui en sóc ostatge.

Espock.-

PARENTESI AUSTRAL

PARENTESI AUSTRAL

Neu per a un estiu càlid,
floc, a llum d’albor plenilunar,
trenta i escaig grams de dolçor
* fruïen en sec. *

* Desprès un dejuni * *
* * costa pair la sinceritat. *

* * Mira si en sóc de dolent, *
* no volgué barrar-li el pas; *
* s’escolà en el dins profund.
* No tinc prou feina a viure * *
* * i provoco al despistat. *

* * Ara sonen musiques de sants, * *

* de sucosos edens, *
* d’esquinçar-se-li embolcall
* a l’obsequi en almívar natural. *
Plena, se’m presenta l’albirada, * *
**nua de núvols blaus. **

* * Un glop d’aire per qui s’ofega *
* fora bes d’una sirena austral. *

Espock

A MORT RÀPIDA

A MORT RÀPIDA

La vas matar a cop d’ull
amb la justa dosi d‘ànima
se'm morí la voluntat
pel verí d’aquell esguard,
al primer tret de mirada.

Armat, en sóc un humà,
amb pragmatisme per espasa,
resolc a no claudicar.
Incaut i pobre de mi!
no ser ferm a ma paraula.

No en sabíem de niar,
vint anys no donen per massa,
ens engolia el món
desenfocat a l’entorn
d’una bogeria clara.

Pel teu cor estaré blanca sang,
escalfor de matinada
pel teu mirar seré delit,
pels teus llavis amor i carn.

Mentre trobàvem destí, aquella nit
vàrem fer en el teu cos posada.

Espock

EL MEU SOMNI

EL MEU SOMNI

El meu somni no té nit
ni jeu cap coixí d’estrelles,
son grans ulls de caramel
plens de llàgrimes salades.

Té de núvols fet el llit
em viu, tendre, a les parpelles.
El meu somni porta el vel
de les llums més emboirades.

El meu somni té colpit
quatre barres ben vermelles,
de visatge i per estel
una vareta de fades.

Espock.-

DEPÈN L'ARREL

DEPÈN L’ARREL

Neix tallada cada flor
amb un tacte compromès
tendre és el seu color,
son aroma, sobreentès.

Un petó d’aiguamarina
vull penjar-li d’entre els pits
igual sempre, a cada espina
un costerut llepadits.

Es perd per avall la tija
l’escup de llengua, en verdor
em sorprèn una rautija
perfumada del aspror.

Ric al raig de cada dia
em fa seu cada enfarfoll.
Crec és massa gosadia
fer-ne roser d’un matoll.

Espock

LLAVIS INCONEGUTS

LLAVIS INCONEGUTS

N’eren pells per a deler
embotien coneixença
de les passions afamades.
eren dits de dues boques;
...varen donar-se la mà.

Espock

Reptes que deixo covant

Qui subscriveix li queda un despertador per anar-se’n de vacances, desitjo que les vostres siguin tan placenteres com espero les meves i permetin regenerar-me tot donant un impuls a allò que tinc un pèl oblidat, la família.

En clau literària, la tasca serà l’oblit a la quotidianitat, sens renunciar prendre les notes del que em vulgui regalar l'estiu, emportat per la pura mandra, això si, donant-me per única fita, acabar de llegir d'una vegada el llibre de Montserrat Rico que em van regalar per Sant Jordi, estic al bell mig i no sé continuar endavant ni tinc prou coratge per tornar a rellegir, m'he fet una troca de noms. Desprès d'aquest parèntesi estiuenc, continuaré en la meva particular recerca del Grial poètic, altres temes i maneres d'expressió, que m'evitin del desgast emocional d’escriure les mateixes coses amb iguals maneres. Sé, en el fons, tinc la solució a tocar de dits, NO MARCAR-ME REPTES.

Provaré d'arrodonir la novel·la fantàstica que vaig començar l'any passat pot ser eixamplant-li els capítols i afegir-ne un altre més; tot agraint a Marién els seus pacients consells. Que tremoli la competència! tinc idees i des fa pocs mesos arreplego espurnes d’informació per amollar-ne una d'altra situada al Macchu Picchu del temps de la colonització espanyola; aquesta si la penso començar ja amb la experiència d'una primera i en català, encara que penso posar mots en guaraní i aimara.

Per altre banda tinc que indexar, ordenar i afegir temes pendents a uns modestos apunts de metodologia poètica. Montse Sinera m'ha ofert col·laborar a la revista que edita "Cuadernos de Poesia" http://www.cuadernodepoesia.org/cuadernos/2/marco.htm Ja voldria ja, em sap greu però no poder estar a l'altura en la dedicació i temps que es mereix. Ja veieu com els manejo de bé els futurs indeterminats i imperfectes.

Bones vacances!

Joan.- muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu

PRECÍS

PRECÍS


Mentre volem l'oceà de coloms
les boires esmolaràn els arbres,
junt les gemmes de novembre
el regal d'un ram de dits.

Els camps migraran pel camí
dessota el petagrama elèctric
dels cants pardelaires.
Llavors, t'acupunturare una conjunció.


Espock

No sé pas perquè

Dins cada poema hi resta un tros d'ànima, és veritablement un gos boig i rabiós que se’t emporta a mossegades el pit (si fora aquesta la ubicació del manicomi dels sentiments) La Llúcia, a Puigcerdà em va comentar, entre d'altres, una frase que l'extrec de la profitosa conversa que vàrem tenir "si t'agrada tota la teva pròpia poesia, és que hi ha quelcom que no funciona" Sóc dels que mai llencen res, si més no, entenc la poesia com dinàmica, ho guardo per una posterior evolució, crec si els fills ens trien com a pares tanmateix el poema ens assenyala com a autor. Estic d'acord amb ella, encara que, estimar i respectar el que has escrit és una manera de ser autocrític o de fer de brocanter d’idees. Vàrem passar de puntetes per la individualitat i insolidaritat del poeta. També em va donar recomanacions i tres claus pel gloriós èxit, però tanmateix... que és l’èxit o la glòria sinó el poder gaudir la plenitud de cada moment?

PUIGCERDÀ

Ahir vàrem estar reunits per l’excel·lentíssim Ajuntament de Puigcerdà al teatre de la vila on varis autors recitarem poemes em faig ressò d’aquest l’acte cultural on vaig poder saludar a n’Amparo i Rosa Maria Esteller del Nas de la Lluna també a Joan Asbert, i la Llúcia Pujol una poetessa/pintora amb qui vaig tenir el gust de compartir taula i arranjar una mica aquest món poètic, a En Juli de Poetes del Casc Antic i l’Adriana Ferràn entre d’altres.

Vaig quedar molt il·lusionat i content de compartir el dia amb na Montse Sinera i la seva abnegada família: les seves filles Irene i Laura i el seu encantador marit Francesc i com no! la meva companya Gemma tots junts varen posar color a aquest blanc i negre pirinenc.

Vaig recitar el poema "Tres Dones"

T’haig d’agrair Montse la sorpresa de la teva dedicatòria, abans de recitar el teu poema "Parlem", no m’ho esperava pas! Tot un detall. També moltes gràcies per la tassa de lletres, t’envio un petonet de d’aquí.

El temps va quedar-se curt per tot per donar un volt més ampli a aquesta població, per poder canviar més impressions, encara, amb la Montse i tantes altres persones que intentàvem exprimir segons de l’arbre d’un diumenge que creixia amb massa pressa.

Agraeixo a L’ajuntament: l’espai, els recursos, i l’encoratjo a continuar amb aquesta tasca de divulgació cultural catalana.

Felicitats a tots!

BOSC

BOSC




Bosc madur entendrit del darrer any
nat pels troncs junts amb qui ha crescut ma vida
restant alguna soca ressorgida,
rebrot en un moment de mal parany

per qui no he volgut ser causa de dany,
tot i portar l’escorça adolorida
per decepcions comeses i sofrida
a daga de qui és va dir un company

Guardo a qui encara no he aimat, tot un clar
perquè ple per l’ombra de la fulla
no em resti dintre cap racó amagat

M'anello a qui em vaig voler vincular
trepitjada feixa, taco d’agulla,
empremta d’una pinassa al costat.


Espock.-

CLAM D’INCOHERENCIA

CLAM D’INCOHERENCIA

Resta dècimes al valor
cada conversa venuda a l’oblit,
sóc tal vegada més pobre i més mut
per renegar, a qualsevol preu,
tot el que he sentit.

Espock.-

ACOSAMENT

ACOSAMENT

Em vull treure de sobre la poesia
però és ella qui no es vol allunyar de mi
em persegueix sinó de nit, de dia
vetllant-me al despertar i a mig dormir.

Ocupa el cervell amb tanta deliria,
la imagino clavada al cim del pit,
corprèn maridant-me la radiografia
de les ferides d’amor i neguit.

Vull desempallegar la lletania,
no sóc res, vassall del mot maleït.
Em condemna amb raons per la agonia
aombrant-me dins d’un món del tot fingit.

Espock.-

LLACUNES D’EMOCIONS

LLACUNES D’EMOCIONS


Lluny de mar, a roca ferma,
solquen boirina i mal sons
molins com marejols de fons
bufen un desert d’aigua erma.

L’oceà de la fulla terme
talla verd marí en maons;
núvols rabiüts, rodamóns,
ruixen arreu son esperma.

Dels rumbs sense cap destí
n’hi posen noms de camins;
illes són llacunes pletes

de bancs d’emocions sens fi.
Qui les pesca al bell endins
crec, els hi diuen poetes.

Espock

SERP

SERP

Perquè m’atrapis
m’he amagat sota raigs de llum;
reconeixeràs del somriure
furtat a un trapella serpentí,
esglai fingit i mentidera sorpresa
de qui vol sentir-se descobert.

Per si no tens prou valor
vesteixo, entre retalls de carn,
ulls metzinosos d’escurçó
provocant-me plaer
a cada abraçada seminal
de prostitució amb solitud.
En tant, et veig presta encara,
expectant l’esquitx de gelosia.


Espock.-

ÉS TAN FÀCIL PROP A MAR

ÉS TAN FÀCIL PROP A MAR

Si hi ha tempesta a la gola,
l’arrissada és a horitzó,
quan la flaire d’aigua plora
cristalls raspa de record.

Llegeixo rugir la terra
(tot un bram d’onada greu)
accents blaus, blanques les crestes
versos amb ribet de neu.
És més fàcil amanir angoixes,
passen més, al gust de sal.

Quan onades refresquen sorra
del rellotge caduc i malalt,
revifat per algunes hores
de l’oblit, d’un temps a part.
Neix més fàcil la carena,
és més fàcil esvair penes,
és més fàcil perdre l’esma.
Tot n’és fàcil prop a mar.

Espock.-

Des la grapa de la censura fins l'ombrejat maig del bocamoll

Tombem el mes, desprès d’esperar el temps prudencial per la seva publicació, us transcric el darrer comentari que vaig remetre i que ha estat censurat pel blog enumerat Poètiques http://blocs.tinet.org/blog/poetiques No us poso tot el contingut doncs està exposat a aquesta direcció. Jutgeu vosaltres mateixos.


Discrepància o noucentisme neoclassicista?
Human Trash 23/05/2007, 11:54
"Quant llegeixo un text d’un poeta novell..."
Una mala manera de situar-se al capdemunt de tot plegat i tractar de tenir una visió a vol d'àliga de la poesia aliena. Jo també he volgut saber què se sent en obrir la panxa dels poemes d’altres i he llegit els versos del Sr. Spock. Però no els penso sotmetre a anàlisi (això ja m’ho feien fer quan feia filologia), em fa mandra només per l’estructura, la rima i les paraules (rosa, amor, aigua, onades, cor, pètals, esglai...)
M’extranyen, però els comentaris del Sr. Spock en aquest bloc perquè quan fa referència -en un poema rimat homenatge- a Salvat Papasseit i Marçal, per exemple, està aprovant altres poètiques que no tenen res a veure amb el que escriu o el que diu que li agrada. Tampoc entenc, doncs, perquè enllaça al generador de poemes... no és massa agosarat i carent de "mètodes"?. És clar, certa poesia no es pot "llegir estructuralment" o fent una segona "lectura de comprensió". Què en fan de mal els tallers literaris per a lletraferits!!!
Jo, com que no en sé, de crítica literària i només en sóc lectora, valoro la imatge i la capacitat de comunicar per sobre de la formalitat i l'ars poètica. Sí a la tradició i al llegat dels "sistemes de presentació", però no cal ser reduccionista i posar sota el microscopi tota la poesia, a veure si compleix excel•lències o és una "aplanadora"... Hi ha molts tipus de d’art poètica. Recordem la poesia concreta, per exemple, o la fonètica, o d'altres estils que no es preocupen per buscar-se al google a veure què passa.
I prou, que com deia Joan Brossa:
"Hi ha poetes que no tenen res a dir. Posant lletres una darrera l'altra sempre surten frases."
"Jo hi veig, en la poesia literària que s’escriu avui, un excés de perruques i una manca de caps. Hi falta aquell impacte que volia Miró quan deia "Abans que una obra faci funcionar el cervell, hade produir un impacte, un cop de puny, paf!"

Espock 23/05/2007, 20:27
Trash, En primer lloc benvinguda a bord, espero que poètiques no s’enfadi per obrir-li caixes de Pandora o fer-ne fòrum de discussió del seu blog (però si això veu la llum vol dir que ha obert la porta), Certament, agrair-te el pas pel meu blog i la desfortuna d’una anàlisi del qual en podria i en voldria aprendre, tot i el teu sigilós i inconscient canvi paraules, por per mandra . Em quedo en que no t’agraden l’estructura, la rima i determinades paraules que empro, ...llàstima que no et desagradin més coses. Tot i que sense rosa, en Papasseït què hi portaria als llavis? I amb quins pètals de gerani pintaria ses ungles na Marçal . Jo si te’l demano (el comentari) hi ets convidada al meu blog, si més no per donar-te opció a augmentar nota en credibilitat, encara que, estrofes més avall del teu poema dius que no ets crítica, ho intentes molt bé.
En la meva vessant de lector tinc tot el dret a llegir, reconèixer i emocionar-me amb qui hagi sigut capaç de provocar-m’ho, això es prou difícil de controlar; no vol dir tenir que escriure com... Si Maragall hagués escrit com... no seria Maragall.
Sortosament estem a la societat de la informació i particularment en faig ús d’ella (evidentment aquí i ara) donat que em proporciona estris instantanis i còmodes al abast, des diccionaris a buscadors, incloent-hi fins i tot , correctors pel meu mal català escrit. Ho haig de reconèixer, no me’n puc reprimir, sóc un amant de les noves tecnologies, i mira doncs, em fa gràcia aquest muntador de frases que a tu no t’agrada gens, si més no ha valgut per arrancar-te uns mots, inclòs fantasiejo pensant en un futur poètic immediat, ...tu no? Una màquina podria arribar a fer poemes intel·ligibles?. Què se’n farà d’aquells poetes? ...fa tants dies. Veig t’ha impressionat l’exemple de Google però el mèrit no ha estat meu sinó d’un ex-ensenyant. "Es queda curt qui mira cap el dit quan algú senyala".
Sense cap intenció de furgar dins una relació que respecto però desconeix-ho totalment, la teva intervenció la entono bé a un afany protagonista bé dins d’una amistat proteccionista que t’uneix a poètiques, o bé acabo de despertar el gall del galliner que intenta desesperadament justificar la feines que no fa, doncs aquests cops de colze no sé ben bé a que es deuen. A mi també m’estranya que la mantinguis "en conserva" amb un burka cobrint-li ulls i orelles; metafòricament, sospito la teva pretensió, no aprengui a posar-se maca perquè tems que se’t emporti el teu nuvi?. Com pot amagar una Filòloga a la seva amiga un recull d’aprenentatges que saps molt bé en el temps acabarà per descobrir?, el queisme, el perquè d’una estructuració en estrofes, la repetició de mots no iterats, l’abús de gerundis i tants d’altres que tots dos sabem.
Ah! En Brossa, sense amor ni dits d’aigua què hagués pogut esperar ?
Apuntat aquesta "qui no té res a dir mai pot escriure poesia" (la vaig sentir per la radio)
Un petó.
Espock.-

Consells?D
Poètiques 23/05/2007, 21:07
He publicat aquest missatge d'Espock perquè penso que cal deixar que pugui contestar les al·lusions directes. De tota manera, Espock, tot i que agraeixo els teus comentaris, has de saber també que jo ja m'he preocupat per demanar consell i crítica a persones que n'entenen, que, segons el meu parer, escriuen molt bé, i que penso que em poden aportar coses.
No és que em molesti que em diguis el que no t'agrada, però la veritat és que veig una certa pretensió en les teves crítiques. Tens sort, perquè intueixo que estàs molt segur de saber la millor manera d'escriure poesia i et veus capacitat per donar consells a tothom. I també veig que dedueixes moltes coses de les persones, de la seva activitat; veig que m'has classificat en un tres i no res, sense saber res del que he fet fins ara, de la meva reflexió particular sobre el fet d'escriure, etc. Tens sort, t'ho dic, perquè segurament has trobat la fórmula miraculosa per escriure bé.
Crec que és genial que es generi un debat al voltant de tots aquests aspectes, però la veritat és que potser ja entrem en un pla no desitjable. Jo mateixa ja em preocupo per demanar opinions crítiques a qui crec que me les pot aportar des d'un punt de vista realment coneixedor del fet literari.
Gràcies i salutacions.

Missatge de la que posa burques i és gall de galliner hahahahahaha
Human Trash 24/05/2007, 11:26
Benvolgut Sr. Spock,
em sembla que ja li hem vist prou les orelles punxegudes per aqui. Vagi per endavant que cal ser tant poderós com Pandora per poder obrir caixes!
Gràcies, tanmateix, pel seu psicoanàlisi gratuït... no sap que bé va que a una l'etiquetin i la classifiquin (igual que fa vostè amb la poesia) i la cobreixin de frases fetes suades (el dit, qui no té res a dir...) i d'improperis pseudo-redempcionistes.
Veig que això de l'amistat el molesta especialment i li troba pegues i conspiranoies, suposo que (i ara copio el seu pretenciós estil de conseller rotllo patriarca gitano) es deu a la seva manca de relacions personals autèntiques. Només cal llegir el seu bloc.
Deixi, home, de fer el sòmines comentant poètiques que ningú li ha demanat, de crear falses "discrepàncies" i de cercar similitudsd entre les seves rimes i els grans autors. Evidentment, Brossa, Papasseït i Marçal empraven els mots de manera magistral, podent-se permetre el luxe de parlar de roses, pètals i el que els donava la real gana. No com d'altres lletraferits de manual que s'encasten amb els seus límits, pors i tremendismes.
I no faci petons i abraçades, home, que no ens coneixem de res! Això si, cordials salutacions i que tingui un bon dia, oh, vostè, que porta el mateix nom que l'alcalde de Tremp!
Ave Dadá!

Espock 25/05/2007, 20:27

Tota la teva intervenció es basa en critica en el pla personal, amb "barra lliure" des la titularitat del blog, i paradoxalment la manca d’ella en referència als treballs presentats. La meva persona, tan se val. Que sigui un gitano, orellut, lletraferit i amb manca d’amistats, ja ho sabem, pots continuar intentant-ho, són les teves mancances i si així les resolts doncs me’n alegro molt d’haver-hi contribuït, però desconec l’interès que és pugui tenir per les meves misèries i virtuosos defectes, jo si, a mi m’ajuda a ubicar-los i contrarestar-los, gràcies reina. Pot ser que en vulguis fer un "corazón de verano" però tot i que estem en un blog poètic el que dius senzillament no té altura ni en qualitat ni tan sols és poesia. Et puc direccionar per unes quants blogs on l’insult es habitual, per ell tenen raó de ser, inclòs pots arribar a fer-ho millor i més gràcia.
En quant als treballs, (el meu, doncs el de la teva amiga fa mesos veig que no el comentes si més no en aquest blog,) has estat tu qui l’ha traslladat aquí, a fi d’evitar mullar-te amb la teva raonada i indubtablement sabia opinió filològica, dient que no t’agrada res i se’t en fot comentar-ho tan aquí com al meu humil blog per la "mandra" que jo continuo dient-li "por".
T’has volgut salvar amb una fugida endavant, rectificant sigilosament la relliscada en l’afer paraules (rosa, pètal...) per construccions volent-ho embrutar per que no és veies tot comparant-me a qui no m’he comparat. Has definit el boomerang d’unes frases que vares estrenar precisament tu, com a "suades", quasi tan com aquesta pròpia expressió, sort que tirant cursor amunt hi resten les hemeroteques!.
He formulat i sempre en resposta a un post previ, uns criteris a fi de que es generes un debat o l’interlocutor a qui contesto me’ls raones, veig tampoc vols intervenir. Mandra també?
O estàs per sobre d’aquestes coses?
Constato doncs, tots dos fem la mateixa pudor, i me’n alegro, doncs t’has dignat a imitar-me tot rebaixant-te al meu nivell de suposicions (darrerament ja no es pot ser gaire original), desautoritzant i investint-te en el paper d’alliberadora de la teva amiga de la meva incomoda presencia, qui des un principi no tindria que haver-me agraït sinó senzillament convidant-me a no intervenir.
Un petó.